Repensar les ciutats del futur és afrontar la crisi de l’habitatge des d’un model que combati l’especulació i garanteixi els drets fonamentals. És prioritzar l’accessibilitat i la sostenibilitat, entenent les desigualtats estructurals en l’accés a l’habitatge. És proposar solucions urbanes i d’edificació per construir ciutats justes i respectuoses amb el medi ambient. És pensar un futur digne per a totes.
Context actual i problemàtica de l’habitatge
En els darrers anys, la crisi de l’habitatge ha esdevingut un dels problemes socials més urgents a Catalunya i l’Estat espanyol. La situació afecta de manera directa la classe treballadora, que veu com el dret a un habitatge digne —reconegut tant per la Declaració Universal dels Drets Humans com per la Constitució espanyola— queda lluny de ser garantit. Més enllà de ser una qüestió econòmica, és també una crisi de model de ciutat i de gestió territorial, marcada per l’especulació i la manca de polítiques públiques efectives per regular el mercat.
L’arrel del problema recau en el sistema econòmic actual, que prioritza l’acumulació de capital per sobre dels drets fonamentals. A Catalunya, el creixement constant dels preus de lloguer i compra d’habitatges està directament relacionat amb l’especulació immobiliària. En ciutats com Barcelona, el percentatge d’ingressos que una família destina al lloguer pot superar fàcilment el 50%, situant-la en una posició d’extrema vulnerabilitat econòmica.
Segons dades del Sindicat de Llogateres, una proporció creixent d’habitatges està en mans de grans tenidors, fons voltor i empreses dedicades exclusivament a l’especulació. A això se suma l’increment dels pisos turístics i la conversió d’habitatges de lloguer habitual en allotjaments de curta estada, lloguers de temporada, que redueixen encara més l’oferta disponible per a les veïnes de les ciutats.
El model de desenvolupament urbà basat en l’expansió també ha agreujat la problemàtica. La construcció de nous barris en zones perifèriques, sovint a costa d’espais naturals o agrícoles, és un exemple clar de com les prioritats econòmiques superen les necessitats de sostenibilitat. Aquesta política no només contribueix a la pèrdua de biodiversitat, sinó que a més exposa les zones habitades a riscos derivats del canvi climàtic, com les riuades, cada cop més freqüents a les zones costaneres del Mediterrani, que ens han deixat, durant l’últim trimestre de 2024, imatges de les seves conseqüències al País Valencià i a la costa de Catalunya i la gestió nefasta de les institucions i polítics liberals.
Paral·lelament, a les àrees urbanes ja consolidades, milers de pisos romanen buits o infrautilitzats. Segons l’INE, la ciutat de Barcelona acumula més del 9,33% d’habitatges desocupats, el 12,35% dels pisos a Tarragona i el 9,62% a Girona. Una gran quantitat que podria ser habilitada per augmentar l’oferta sense necessitat de consumir més territori.
La solució a aquesta problemàtica passa per un replantejament complet del sistema d’habitatge. Això inclou regular els preus de lloguer, posar fi a l’especulació, garantir l’accés a habitatges públics i rehabilitar els edificis en desús. Però també cal una transformació més profunda, que impliqui un canvi en la manera com entenem la propietat i el seu ús. Les iniciatives cooperatives, com els habitatges en cessió d’ús, estan demostrant ser models viables i sostenibles per garantir l’accés a un habitatge digne sense dependre del mercat especulatiu.
Accés a l’habitatge digne per a persones dissidents, racialitzades i amb discapacitat o diversitat funcional
El dret a l’habitatge no és només una qüestió econòmica; sovint, les estructures de poder i les discriminacions estructurals s’interposen, impedint que persones de col·lectius històricament oprimits accedeixin a un sostre digne. Aquestes barreres són una manifestació més de les desigualtats que impregnen la societat.
Les persones LGTB sovint experimenten discriminació a l’hora de buscar habitatge, especialment les persones trans i no binàries. Un estudi realitzat per l’Observatori Contra LGTBIfòbia mostra que el 30% d’aquestes persones han estat rebutjades per la seva expressió o identitat de gènere quan intentaven llogar un habitatge. Això s’agreuja encara més en zones rurals o barris amb menys diversitat, on l’acceptació social és més baixa.
A més, moltes persones LGTB que han patit rebuig familiar es veuen forçades a marxar de casa a edats molt joves, sovint sense xarxa de suport ni estabilitat econòmica, la qual cosa les aboca a situacions de precarietat i risc d’exclusió residencial.
Les persones racialitzades són un altre col·lectiu que sovint troba grans dificultats per accedir a l’habitatge. L’origen o el color de pell continuen sent motius habituals de discriminació, malgrat que està explícitament prohibit per llei. Segons l’informe InVisibles. L’estat del racisme a Catalunya (2019) el 21% dels casos de discriminació recollits pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) el 2019 responen a la vulneració del dret d’accés a l’habitatge i que el 55% de les persones migrants han estat discriminades almenys una vegada en el procés de llogar o comprar un habitatge. Aquesta discriminació pot anar des de la negativa directa dels propietaris fins a exigir garanties desproporcionades, com avals bancaris o dipòsits excessius, que rarament es demanen a persones blanques.
A més, les persones migrants amb menys recursos sovint es concentren en habitatges insalubres o en condicions d’amuntegament. Això perpetua la seva exclusió i les condemna a viure en barris amb infraestructures deficients, allunyades de les oportunitats laborals o educatives.
Les persones amb discapacitat s’enfronten a barreres físiques, cognitives, comunicatives i socials a l’hora de trobar habitatges adaptats a les seves necessitats. A Catalunya, el percentatge d’habitatges accessibles és molt baix. Segons dades recens, a l’Estat espanyol, només el 0,6% dels habitatges compleixen amb els requisits d’accessibilitat universal, segons dades del Consell General de l’Arquitectura Tècnica d’Espanya (CGATE) i del CERMI (Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat), i Catalunya segueix aquesta tendència. Això representa un gran repte, especialment per a la població envellida i les persones amb diversitat funcional. Segons les dades demogràfiques de la Generalitat de Catalunya, el 10% de la població són persones amb discapacitat o diversitat funcional i un 40% són persones que necessiten un habitatge adaptat per problemes de mobilitat. Aquestes dades impliquen que la majoria de les persones han d’adaptar els habitatges pel seu compte, sovint assumint costos elevats que les institucions públiques no cobreixen.
El Govern de Catalunya ha impulsat diverses iniciatives per millorar aquesta situació, incloent-hi la redacció del nou Codi d’Accessibilitat, publicat al DOGC el 30 de novembre de 2023 al Decret 209/2023 i que ha entrat en vigor l’1 de març del 2024 per garantir edificis més inclusius i accessibles per a totes les persones. Però, la manca d’accessibilitat també limita la mobilitat geogràfica d’aquestes persones, restringint-les a habitatges que no sempre són propers als serveis que necessiten, com centres de salut o educació especialitzada. Això no només afecta el seu dret a l’habitatge, sinó també la seva autonomia i qualitat de vida.
Quan una persona forma part de més d’un col·lectiu vulnerable, les dificultats es multipliquen, sent significativament majors a una persona que no pertany a cap d’aquests col·lectius. Aquestes interseccions són sovint ignorades per les polítiques públiques, fet que perpetua l’exclusió social. Garantir l’accés a un habitatge digne per a tothom requereix polítiques específiques que abordin aquestes discriminacions. Això inclou: prohibir i penalitzar la discriminació en el mercat de l’habitatge amb mecanismes de denúncia accessibles; implementar programes d’assistència per adaptar habitatges a les necessitats de les persones amb discapacitat i promoure la diversitat als barris i evitar la segregació espacial, garantint que els habitatges assequibles estiguin ben integrats dins del teixit urbà.
Ecologisme i sostenibilitat: un model de ciutat contra l’especulació
El creixement urbà desmesurat sovint resulta en la destrucció d’espais naturals i agrícoles dels territoris periurbans, rics en biodiversitat i essencials per a l’equilibri ecològic, són substituïts per urbanitzacions o grans infraestructures. També la construcció en zones inundables amb la urbanització de zones humides, rieres o marges de rius que elimina la seva capacitat natural de gestionar l’aigua, incrementant el risc d’inundacions en un context de canvi climàtic. Sense deixar de banda l’increment de l’especulació amb projectes urbanístics dirigits a inversors, i no a les veïnes, obligant a desplaçar la població local i agreujant la crisi d’accés a l’habitatge.
Un model de ciutat sostenible ha de rebutjar la lògica especulativa del sistema capitalista i apostar per una gestió responsable del territori, amb la prioritat de protegir els espais naturals i agrícoles, aquests no només són refugis de biodiversitat, sinó que actuen com a escuts contra els efectes climàtics extrems. És essencial impulsar polítiques de preservació estrictes que evitin la urbanització de zones verdes i agrícoles; rehabilitar i protegir rieres, aiguamolls i altres ecosistemes naturals; i fomentar l’agricultura periurbana com a eina de sobirania alimentària i connexió amb la natura.
Per exemple, les lluites de la Plataforma Ribera-Salines a Cornellà de Llobregat, la Plataforma SOS Baix Llobregat i l’Hospitalet o l’Assemblea Catalana per la Transició Ecosocial (acTe) mostren com és possible defensar espais agraris enfront de projectes urbanístics especulatius i enfrontar la crisi de l’habitatge sense el detriment de la natura.
En lloc de promoure el creixement urbà, cal centrar-se en la rehabilitació i reutilització del parc edificat existent, prioritzant les millores en l’aïllament tèrmic i eficiència energètica, la rehabilitació d’habitatges desocupats, infrautilitzats o abandonats per ampliar l’oferta sense construir més i l’impuls de polítiques d’habitatge públic i cooperatiu per cobrir les necessitats de les persones, no dels inversors. Aquest enfocament no només redueix la pressió sobre el sòl natural, sinó que també combat l’especulació i el despoblament de barris antics.
És fonamental regular el mercat immobiliari per assegurar que el sòl urbà i l’habitatge es gestionen com un bé col·lectiu. S’ha de limitar la compra d’immobles per part de fons d’inversió i grans propietaris, fer una regulació dels preus del sòl i els habitatges per fer-los assequibles i exigir compensacions mediambientals als promotors privats en qualsevol projecte urbanístic.
La urbanització ha d’evitar zones d’alt risc, especialment les inundables. Això implica respectar els mapes de risc elaborats per experts, prohibint construccions en aquestes àrees; reconvertir zones ja urbanitzades en espais naturals capaços d’absorbir i gestionar l’aigua de manera eficient i incorporar infraestructures verdes, com basses de laminació i jardins de pluja, per reduir l’impacte d’aiguats.
El model de ciutat sostenible no es limita a reduir el seu impacte ambiental, sinó que també busca regenerar els ecosistemes degradats per dècades d’expansió irresponsable. Això implica repensar les ciutats com espais de convivència amb la natura, on el desenvolupament humà estigui alineat amb el manteniment dels equilibris ecològics.
Aquest model de ciutat no només defensa el medi ambient, sinó també la justícia social: l’habitatge ha de ser un espai de seguretat i dignitat, independentment de qui sigui la persona que hi viu. Només reconeixent i abordant les desigualtats estructurals que afecten aquests col·lectius podrem avançar cap a un model més just i inclusiu. A més, una ciutat que protegeix el seu entorn és també una ciutat que cuida les persones que hi viuen, evitant l’exclusió i garantint el dret a un habitatge digne i segur.
Iván Cruz Paredes
Per saber-ne més:
Assemblea General de la ONU, Resolució 217A (III), Declaració Universal de Drets Humans, A/RES/217(III) (10 de desembre de 1948), Universal Declaration of Human Rights – Catalan (Català)
Constitució española (BOE núm.311, de 29 de desembre de 1978), Constitució espanyola
Generalitat de Catalunya, Llei 18/2007 (28 de desembre de 2007), Llei 18/2007 del dret a l’habitatge
Pàgina oficial del Sindicat de Llogateres, Sindicat de Llogateres
Universitat de València, cartografia precisa de les inundacions provocades per la DANA (11 de novembre de 2024), MapDANA
Instituto Nacional de Estadística Viviendas por municipios (con más de 50.000 habitantes o capitales), tipo de vivienda y año de construcción (agregado) del edificio
Generalitat de Catalunya, Llei 19/2020 (30 de desembre de 2020), Igualtat de tracte i no-discriminació
Observatori Contra L’LGTBI-FÒBIA (2023), L’ESTAT DE L’LGTBI-FÒBIA A CATALUNYA, 2023
Ajuntament de Barcelona, Direcció de Feminismes i LGTBI (2016), Diagnòstic de les diferents realitats, posicionaments i demandes de la població intersexual / amb DSD (diferències del desenvolupament sexual) a Barcelona. Ajuntament de Barcelona
SOS Racisme Catalunya (març de 2020), InVisibles. L’estat del racisme a Catalunya, Informe 2019
Generalitat de Catalunya, Departament de Drets Socials i Inclusió (2023), Estadístiques de persones amb discapacitat, 2023
Consejo General de la Arquitectura Técnica de España (CGATE) (Madrid, 9 de gener de 2024), Ndp. CGATE Accesibilidad Nacional
Comité Español de Representantes de Personas con Discapacidad (CERMI) (26 de maig de 2023), Informe del CERMI sobre los contenidos en materia de discapacidad y accesibilidad que incorpora la Ley 12/2023, de 24 de mayo, por el derecho a la vivienda
Generalitat de Catalunya, Decret 209/2023 (28 de novembre de 2023), DECRET 209/2023, de 28 de novembre, pel qual s’aprova el Codi d’accessibilitat de Catalunya
Pàgina oficial de l’Associació Ribera-Salines (Plataforma Ribera-Salines), Plataforma Ribera Salines
Pàgina oficial de SOS Baix Llobregat i L’Hospitalet, SOS Baix Llobregat i l’Hospitalet
Pàgina oficial de l’Assemblea Catalana per la Transició Ecosocial (acTe), Assemblea Catalana per la Transició Ecosocial
Generalitat de Catalunya, Agència Catalana de l’Aigua, Visor ACA
La Pirinenca, Pòdcast Impulsat per la JCC i la revista Maig (15 de novembre de 2024), Episodi 1: L’habitatge cooperatiu amb Sostre Cívic | La Pirinenca
Pàgina oficial de la Federació de Cooperatives d’Habitatges de Catalunya (Habicoop), Habicoop
