Des de casa nostra sovint observem amb certa perplexitat com la teoria de l’evolució de les espècies desperta hostilitats entre molts ciutadans dels Estats Units. És fàcil trobar lligams entre aquestes actituds i el negacionisme del canvi climàtic o de la pandèmia del coronavirus. Aquest article no pretén ser una anàlisi acurada de tot això, però sí que mostrarà un cas històric on es posen de manifest les raons de fons per a aquest sentiment “anticientífic”.

El cas en qüestió és el judici a John Scopes (“the Scopes Monkey Trial”), que va tenir lloc el juliol de 1925 a la ciutat de Dayton, de l’estat de Tennessee. Es jutjava un professor que havia ensenyat les teories evolucionistes a la seva classe. John Scopes, de fet, era l’entrenador de futbol de l’escola. Tanmateix, es troba que ha de substituir al professor de Biologia i justament ensenya la teoria de l’evolució (que apareixia al llibre de text que el professor habitual feia servir) durant aquesta substitució.

La llei que va violar Scopes s’havia aprovat aquell mateix any a l’estat de Tennessee. L’anomenada Butler Act deia que era il·legal per a qualsevol professor de l’estat ensenyar qualsevol teoria que negués la Divina Creació estipulada a la Bíblia i en el seu lloc explicar que els humans havien descendit d’una espècie animal inferior. Davant de l’auge dels anomenats “fonamentalistes”, una associació de creació recent, l’American Civil Liberties Union (ACLU), va pensar que seria una bona idea posar a prova aquesta llei. Amb un anunci al diari, l’ACLU va demanar si algú estava ensenyant l’evolucionisme, perquè volien participar en la defensa de qui s’autoincriminés i comprovar fins a quin punt la llei es podia o no complir, volien assentar un precedent que clarifiqués la interpretació de la llei. En última instància, esperaven que s’acabés derogant per ser incompatible amb altres principis constitucionals superiors.

Ara bé, no va ser Scopes qui va veure l’anunci. Va ser George Rappleyea, empresari local, qui va veure una oportunitat de negoci amb un judici que podia donar visibilitat a l’humil poble de Dayton. Reunit amb altres homes de negocis i autoritats, el pla es va fer realitat. Scopes va acceptar autoincriminar-se i el judici va començar.

En efecte, l’atenció que desperta el judici és sensacional. Dayton comença a rebre visitants de tota mena i de tot arreu. I no és per a menys: Clarence Darrow serà l’advocat de la defensa. Ja s’havia llaurat una fama per ser defensor de treballadors, comunistes, anarquistes, marginats, defensor dels que no es podien defensar i gran batallador contra la pena de mort. En definitiva, Clarence Darrow és un d’aquells símbols que se segueixen invocant a dia d’avui als EUA quan volem posar èmfasi en les llibertats civils i el Dret com a garantia de protecció per als més febles.

Però ell no és l’únic “famós” que té un paper clau al judici. De la banda de l’acusació trobarem a William Jennings Bryan, un polític del Partit Demòcrata que va ser candidat a president dels EUA en tres ocasions (que va perdre contra els republicans). Defensor de l’intervencionisme estatal a l’economia (si bé rebutjava el comunisme o el sindicalisme), de l’antiimperialisme, o del vot femení, era un populista que barrejava aspectes més típicament conservadors amb d’altres més progressistes. Era conegut també pel seu rebuig a l’evolucionisme, principalment per motius religiosos i morals.

Aquestes dues personalitats sens dubte van ajudar a captar l’atenció del públic i de la premsa en el cas. És tal el nivell d’interès que desperta el judici que fins i tot Joe Mendi (un ximpanzé d’un circ vestit com un humà) també apareix pel poble.

Però com va anar el judici? Repassem breument els arguments de la defensa i l’acusació. Com ja hem avançat, segons la defensa, és la llei la que hauria de sotmetre’s a judici. De totes formes, per defensar a Scopes, es van fer servir arguments de diferent mena.

D’una banda, es deia que són els experts, en aquest cas els científics, les autoritats més adients per decidir quina ciència s’ha d’ensenyar. No té sentit que gent inexperta determini el currículum escolar, perquè no sabran dels darrers avenços en les diverses disciplines. D’altra banda, el professorat ha de tenir dret a la llibertat intel·lectual; i l’alumnat, a rebre una educació crítica que els estimuli a fer-se preguntes.

La defensa argumentava també que la llei situava a la ciència i la religió enfrontades, quan no hauria de ser així. La ciència i la religió són perfectament compatibles i aquesta llei fomenta un conflicte que no hauria d’existir. En canvi, sí que hauria d’haver separació Església-Estat, el que obliga a no fer lleis que afavoreixin o discriminin a alguna religió en concret. La Butler Act, doncs, és contrària a la constitució dels EUA.

L’acusació, al seu torn, argumenta que en democràcia és l’estat qui determina els currículums i no pas uns experts que no se sap qui ha triat. A més, els professors són empleats: fora de l’escola poden fer servir tota la llibertat intel·lectual i d’expressió que vulguin, però a l’escola hauran d’ensenyar com a tècnics contractats per l’estat per dir unes coses concretes i no les que ells vulguin. No entrarem en més detalls, però ja veieu que el conflicte neutralitat contra llibertat d’expressió, tan de moda arran del “procés” (llaços, pancartes a institucions, manifestos universitaris…) ve de lluny.

Pel que fa als infants, l’estat s’ha d’encarregar de protegir-los. Segons Bryan, l’evolucionisme porta a la decadència moral dels estudiants. A l’època ja era una realitat que molts estudiants entraven a la universitat sent creients i en sortien agnòstics o ateus. Per a Bryan i els que pensaven com ell, l’evolució és el boc expiatori que s’ataca des de posicions anticientífiques, antimodernes i antiescèptiques. L’evolució representa “tots els mals” de la nova societat, per això (i no tant pels fets científics concrets que descriu) és pel que se l’ataca amb tanta vehemència.

Aquesta posició, que es pot titllar fàcilment de fonamentalista i irracional, té més suc del que pot semblar a primera vista. Bryan té ben fresc el record de la Gran Guerra i, a la guerra, la ciència l’únic que fa és que aquesta sigui encara més terrible. No és aquest l’únic exemple que fa servir: a la cadena de muntatge de les fàbriques, on tot estava “optimitzat científicament”, on els treballadors eren una peça més, d’usar i llençar, el que Bryan veia era processos deshumanitzadors dels quals no podia estar en cap cas orgullós. Aquest és el progrés de la ciència?

Molts científics de l’època també estaven involucrats en l’eugenèsia: la millora de la raça seleccionant els millors exemplars… Engarjolar o estirilitzar gent pobre i marginada era una bogeria i un acte menyspreable des del punt de vista ètic, per a Bryan. Està clar que altres persones més “científiques” van preferir ignorar aquestes pegues.

La teoria de l’evolució també s’acostumava a aplicar a les nacions: sembla que la selecció natural tendeix a justificar que les nacions, en efecte, han de ser bel·licoses per aixafar la competència i assegurar-se la seva supervivència. Els nostres infants, argumentaria Bryan, han d’aprendre sobre caritat, han d’ajudar els altres i han de créixer amb unes idees de vida virtuosa. El que està clar és que la ciència ha perdut la seva brúixola moral. La guerra, la indústria, l’eugenèsia i la pròpia idea de selecció natural per a justificar les anteriors. Això és el que ens porta la ciència? La tradició ha de ser sens dubte millor que aquesta modernitat.

Per si això fos poc, l’escepticisme porta a dubtar de l’autoritat i la fe (i de la tradició, és clar). Porta a l’agnosticisme i, finalment, a l’ateisme. Bryan no confiava en els intel·lectuals, eren massa arrogants i no es preocupaven pel poble, per la gent senzilla. Amb l’excusa del pensament crític, es dubta de tot i s’acaba abandonant la fe i els valors morals.

Fixem-nos que no hem parlat en cap moment del fet que l’ésser humà vingui de Déu o d’un primat. Segons com es miri, això és pràcticament irrellevant. No és això el moll de l’os del que es qüestiona sobre l’evolucionisme. És tot el seu embolcall ideològic, tot el que, amb més o menys encert i justificació, s’associa a l’evolucionisme.

Scopes va ser declarat culpable i condemnat a pagar una multa de 100 $. La defensa, com ja hem anticipat, va apel·lar la sentència. I el Tribunal Suprem de Tennessee va trobar que el judici havia tingut un defecte formal: la quantitat de la multa l’hauria d’haver decidit el jurat i no pas el jutge. En conseqüència, va anul·lar la condemna, amb un resultat paradoxal: malgrat tot, la Butler Act no s’havia arribat a derogar, que era, recordem, l’objectiu de la defensa. Haurem d’esperar fins el 1967 per a això, curiosament un any abans que el Tribunal Suprem dels EUA es posicionés anul·lant aquesta mena de lleis arran d’un cas similar a Arkansas. Aquest va ser el cas de la professora Susan Epperston, en què el tribunal va concloure que, en efecte, aquestes lleis privilegien una religió i són per tant inconstitucionals.

Com podem veure, la desconfiança cap a la ciència no és una qüestió d’amor per la superstició i prou. Bryan va situar la religió amb la moral i la tradició, i la ciència amb una modernitat per a la qual els valors tradicionals i morals que ordenen i donen sentit a la vida fan nosa. Convé que tinguem en compte la lògica dels que rebutgen la ciència per poder contraargumentar de manera efectiva, més enllà de proclamar la importància del pensament crític i de les proves de la ciència.

Així doncs, ja que hem donat tant d’espai als arguments en contra de la ciència i l’evolucionisme, val la pena que dediquem unes línies a donar pistes per rebatre’ls. Creus que la ciència ha servit per deshumanitzar els treballadors a les fàbriques? Fixem-nos que l’atac polititza la ciència. La defensa la pot neutralitzar: no haurà estat la ciència sotmesa als interessos capitalistes la que ha fet això? Ja hi havia ciència abans, el que passa és que no havia arribat la “modernitat” (el capitalisme) per convertir la ciència en un instrument al servei de la generació de benefici empresarial.

Si ens fixem, en realitat, la línia de Bryan responsabilitza a la ciència de qüestions que de fet tenen altres responsables més directes: com dèiem abans, ningú està molt obsessionat per discutir si l’ésser humà ve de Déu o d’altres animals. Doncs bé, d’això va la ciència. Queixar-se de l’ús de la ciència per a determinats fins, o de l’ús de certs discursos suposadament científics per legitimar invasions o guerres, seria com queixar-se de l’existència dels Drets Humans perquè els països de torn els invoquen per imposar els seus interessos per la força. El problema, crec, no està precisament a la ciència ni als drets humans.

D’altra banda, els valors morals es poden preservar també amb la ciència i, inversament, rebutjar la ciència no és pas garantia de preservar-los. Diria que Trump és un bon exemple d’això últim. En el cas de l’eugenèsia, la crítica és perfectament raonable. Ara bé, aquí, el problema rau a prendre la part pel tot: que l’eugenèsia sigui reprovable no vol dir que ho sigui la “ciència” (física, química, biologia…).

En resum, el judici de Scopes és una bona mostra que ni la ciència ni la justícia són apolítiques, encara que presumeixin d’això. No oblidem, doncs, que la defensa de qualsevol postura científica o jurídica haurà de considerar també les posicions polítiques dels seus aliats i enemics, que no dubtaran a polititzar-la o despolititzar-la segons el cas. No es tracta de fer-nos trampes a nosaltres mateixos, sinó de ser capaç d’analitzar amb cura fins a quin punt la càrrega política està justificada.

Francisco J. Paños