És la ciència neutra? Aquesta pregunta és massa grossa, i tampoc tindria sentit despatxar-la amb un “sí” o “no” sense més. Ara bé, per tractar d’entendre fins a quin punt la ciència està impregnada o lliure d’ideologia, podem estudiar diferents casos històrics que il·luminin la qüestió. Un d’aquests casos és el de la computació soviètica durant la Guerra Freda.
El setembre de 1950, el director de l’Institut de Mecànica de Precisió i Tecnologia de Computadors de Moscou, Mikhaïl Lavrentiev, explicava als seus subordinats que la computació soviètica estava endarrerida uns deu o quinze anys respecte l’estatunidenca. La tasca encomanada era clara: en cinc anys s’havien de posar al dia. Ara bé, aquesta no era l’única missió de l’Institut. També era responsabilitat dels investigadors eliminar la ciència de metafísica i idealisme.
Els científics soviètics es situaven, doncs, en aquesta tessitura: havien d’atrapar i superar la ciència occidental, però anant amb compte de no caure en els seus paranys metafísics i idealistes. La ciència occidental havia de ser superada i criticada a la vegada.
Aquestes dues potes implicaven diferents actituds cap a la ciència, depenent de quina es privilegiés. Els que preferien la crítica veien el coneixement com una activitat carregada ideològicament, de manera que qualsevol teoria científica nascuda en una societat capitalista era, inevitablement, una expressió de la seva ideologia reaccionària i imperialista. En canvi, els que preferien centrar-se a superar la ciència de l’enemic, la veien com un corpus universal, objectiu i neutral, sense uns valors implícits. Els científics estaven, per tant, balancejant-se entre una visió que avui anomenaríem constructivista (ciència com a producte de factors socials) i una de realisme científic (ciència com a veritat objectiva sobre la natura).
Mentre uns s’esforçaven a ideologitzar la ciència, carregant-la de valors soviètics, altres preferien desideologitzar-la, separant la ciència occidental en un nucli objectiu i neutre i un embolcall filosòfic ple d’idees desafortunades. La mecànica quàntica serveix com a exemple d’aquesta darrera estratègia. Els físics asseguraven que les matemàtiques eren correctes, però tendien a rebutjar la interpretació de Copenhaguen. Per si no esteu molt posats en el tema, aquesta és la interpretació actual o ortodoxa de la mecànica quàntica, que es pot resumir barroerament en allò que el gat és viu i mort a la vegada mentre no l’observis, o que l’únic que sabem és el que mesurem, i mentre no mesurem no podem dir res del gat. En definitiva, massa idealisme metafísic. Els físics van haver de posar-se mans a l’obra per elaborar una interpretació filosòfica que casés bé amb el materialisme dialèctic.
Dibuixar aquesta frontera entre coneixement i ideologia no va ser una tasca fàcil, tampoc en el cas de la computació. El 1948, el matemàtic estatunidenc Norbert Wiener publicava el seu llibre Cibernètica, o el control i comunicació en animals i màquines. En ell, es comparava el cervell humà amb l’ordinador digital, tant a nivell estructural com funcional. Es feien analogies entre pensar i computar, es comparava la memòria humana amb l’emmagatzematge d’una computadora, etc.
Els soviètics van catalogar la cibernètica de mecanicista (per reduir els fenòmens socials i biològics a processos mecànics) i idealista (per postular l’existència d’entitats immaterials com la informació). També era reaccionària per pretendre reemplaçar els humans per màquines obedients i imperialista per servir als interessos militars d’Occident. Les analogies home-màquina eren vistes com a deficients i perilloses des del punt de vista ideològic.
Al mateix temps, s’elogiava el paper dels ordinadors per facilitar càlculs tediosos. La matemàtica de màquines (així l’anomenaven a l’URSS) era neutral: en una societat burgesa, servia la ideologia imperialista i podia arribar a ser pseudocientífica; en una socialista, encarnava els valors socialistes.
És un exercici interessant veure com els soviètics van traduir algunes obres estrangeres. Habitualment incloïen introduccions en què condemnaven les desviacions ideològiques dels autors, mentre asseguraven la validesa del contingut tècnic. La traducció russa de l’article de Claude Shannon anomenat “Teoria matemàtica de la comunicació” va canviar-ne fins i tot el títol: “Teoria estadística de la transmissió elèctrica del senyal”. La terminologia havia de ser curosa per no envair disciplines que no tocaven i contaminar-se d’ideologia: els ordinadors no feien “operacions lògiques”, perquè la lògica era part de la filosofia. “Informació” i “memòria”, per exemple, podien ser substituïdes per les molt més neutrals “dades” i “emmagatzematge”.
Els americans també traduïen llibres soviètics de tant en tant. El 1956 va aparèixer el llibre Matemàtiques, El seu contingut, mètodes i significat, una obra col·lectiva de l’Institut de Matemàtiques de l’Acadèmia de Ciències Soviètica. Va ser traduït a l’anglès pocs anys després per l’American Mathematical Society. En ell, l’editor explica que els passatges sobre la història i el significat cultural de les idees matemàtiques són realment difícils de traduir. Algunes d’aquestes dificultats es van solventar per la via ràpida: els fragments que contenien crítica a les matemàtiques dels països capitalistes van ser simplement eliminats.
És curiós, sembla que a tot arreu convenim que a la ciència hi ha quelcom neutral. Tanmateix, a l’hora de comunicar-la no ens podem estar d’ideologitzar-la o desideologitzar-la (voluntàriament o involuntària). Potser no és tant que hi hagi un nucli sense ideologia com que hi ha un nucli que no molesta a la meva ideologia. Neutral, al cap i a la fi, no és res “per se”: neutral és allò que convenim que ho és, i ho convenim perquè no ens molesta.
Tot producte humà és més o menys ideològic. En el moment que no som conscients de la ideologia que hi ha al darrera és perquè la tenim tan assumida que la considerem natural i podem afirmar la neutralitat d’allò en qüestió: les matemàtiques de la mecànica quàntica s’acceptaven sense problemes perquè els físics soviètics compartien, amb els americans, que la natura es pot entendre amb matemàtiques. Potser amb Aristòtil no haguessin estat d’acord, en canvi…
El tema de la neutralitat de la ciència és espinós com ell sol, i jo he d’anar acabant ja aquest article. Us deixo alguns elements per a la reflexió: la ciència ha sostingut durant molts anys que els negres eren inferiors als blancs, o les dones inferiors als homes, o que els homosexuals estaven malalts. Sembla difícil justificar la neutralitat de la ciència en aquests casos. D’altra banda, denunciar la ciència com un objecte més, com qualsevol altre, al servei del poder o els interessos de torn, obre la porta de bat a bat a tota mena de pseudociències i enganys absolutament desvergonyits, que se situarien automàticament al mateix nivell que la ciència. En definitiva, potser ens podem quedar amb la idea que, senzillament, la ciència és tan neutral com la societat en què es practica.
Francisco J. Paños Expósito
Per saber-ne més:
Slava Gerovitch. (2001). ‘Mathematical Machines’ of the Cold War: Soviet Computing, American Cybernetics and Ideological Disputes in the Early 1950’s. Social Studies of Science 31/2, 253-287.
