Aquest article està dedicat a totes les persones que van ser assassinades pel nazisme i a tots els membres de l’Exèrcit Roig que van participar en l’alliberament dels camps d’extermini. No us oblidem.

Aquesta setmana fa vuitanta anys que les tropes de l’Exèrcit Roig van alliberar el camp d’extermini d’Auschwitz, el símbol de la violència i la destrucció del segle XX. En aquest camp d’extermini van ser assassinades 1,3 milions de persones entre 1940 i 1945, 900.000 en cambres de gas. Com es va arribar fins aquí? És la gran pregunta que s’ha fet la societat occidental des de llavors, s’han vessat rius de tinta per intentar comprendre l’acte de racionalitat i barbàrie, que diria Enzo Traverso, més gran que ha viscut Europa en tota la seva història.

I és precisament aquesta “Racionalitat i Barbàrie[1]” d’Enzo Traverso el que explica millor l’extermini des del punt de vista cultural i intel·lectual. Lluny de caure en les teories que situen el nazisme i el feixisme com una cosa de bojos, una desviació històrica del curs “normal” (liberal) de la civilització, Traverso i altres autors i autores han sabut integrar el projecte nazi dins de la Història de la cultura política contrarevolucionària. Auschwitz, i els altres cinc camps d’extermini, són la cúspide d’un projecte polític sorgit a les acaballes de la Primera Guerra Mundial, però que té les seves arrels culturals en els primers contrarevolucionaris europeus de finals del segle XVIII, és fruit del mateix projecte de la modernitat, la combinació de la tècnica moderna amb el biologisme polític, la divisió del treball del sistema fabril capitalista i l’administració centrada en la burocràcia.

Això no vol dir que l’extermini fos una conseqüència inevitable de la modernitat, tampoc era una negació d’aquesta. Segons Traverso, és la sortida antihumana de la racionalització, en una espècie de contradicció els nazis tenien la voluntat de conservar la tradició i la puresa de la Volksgemeinschaft (comunitat popular en clau racial) a través dels mètodes i tècniques més moderns. En aquest sentit, és necessari entendre que la Història no és un procés lineal ni positiu, sinó dialèctic, si no es compren això és impossible pensar el feixisme com una sortida ultrareaccionària de la modernitat i és molt fàcil caure en les teories de la bogeria comentades abans.

Aquesta base ens serveix per entendre com es va arribar fins a Auschwitz, com és que una gran part de la societat alemanya va restar immòbil davant del que s’estava produint? M’atreveixo a dir que si el Partit Nazi hagués començat l’extermini el 31 de gener de 1933, un dia després que Hindenburg nomenés Hitler canceller, la majoria d’alemanys i alemanyes haurien sortit al carrer a protestar i exigir la fi de la barbàrie.

En un inici els nazis no volien exterminar a tots els jueus, els volien expulsar d’Alemanya i van fer tot el possible perquè així fos, a través de tots els mètodes que l’estat els hi oferia (lleis i violència). Aquest ús de la legalitat i la violència sumat a una cooptació de les masses feixistitzades per part del Partit Nazi es va anar creant l’ambient cultural, social i ideològic per anar augmentat cada cop més la persecució contra jueus, gitanos, comunistes i membres del col·lectiu LGTB. Sense oblidar el paper que van tenir altres països europeus i americans que es negaven a acollir els jueus que s’exiliaven.

El pas definitiu cap a l’extermini es va fer amb la nit dels vidres trencats (novembre de 1938) i l’inici de la guerra el setembre de 1939. Primer amb els afusellaments massius a Polònia i la resta del front oriental a través dels Einsatzgruppen i els col·laboracionistes de cada estat. Els problemes psicològics que causaven aquests afusellaments massius als soldats que formaven part dels escamots, més la voluntat de fer més eficient i barata la matança van ser els motius pels quals es va començar a plantejar la utilització dels camps d’extermini. Tot i que la mort amb gas o química ja havia estat utilitzada pels nazis contra ciutadans d’Alemanya en el programa mèdic conegut com a Aktion T4 on es van assassinar 300.000 alemanys entre el 1939 i el 1940.

El 20 de gener de 1942, Reinhard Heydrich va presentar la seva “solució final de la qüestió jueva” a la conferència de Wannasee. En aquesta reunió estaven implicats tots els ministeris i sectors socials que participarien en la deportació i assassinat de les víctimes del nazisme. En un petit palauet dels afores de Berlín es va culminar el procés d’organització de la mort, l’extermini nazi no es va construir sobre un immens caos sinó sobre un dels més perfectes ordres mai creats. I és aquest fet el que el fa tan terrible i esgarrifador, la fredor amb què van decidir que posarien fi a la vida de més de 15 milions de persones de diferents nacionalitats, religions i militància política.

Van planificar una cadena de treball que anava des dels ferroviaris que dirigien els trens, fins als soldats que llençaven el Zyklon B (produït per la farmacèutica Bayer) a les cambres de gas, passant pels despatxos de centenars de buròcrates que classificaven les morts com si fossin simple tràmit administratiu.

Tot el Reich estava implicat en l’extermini, i és precisament aquesta divisió del treball, el fet que cada individu fes una petita tasca, el que els hi permetia creure’s innocents al·legant que només complien ordres. Una maquinària administrativa i burocràtica on cada funcionari era cec més enllà de les seves funcions. Això va permetre que milions de persones fossin deportades als camps d’extermini i només arribar al camp en qüestió d’hores, a vegades de minuts, fossin classificades, desposseïdes de totes les seves pertinences i enviades a treballar fins a morir o directament a les cambres de gas.

Vuitanta anys després de l’alliberament, és el nostre deure com a persones humanes, no oblidar aquells anys ni aquells fets. Cal recordar-ho, explicar-ho, assenyalar a aquells que ho van fer possibles, exigir responsabilitats, i sobretot reparació per a les víctimes. Però també cal entendre que el nazisme no va sorgir del no-res, l’extermini no és un fet d’un dia per l’altre, i que per desgràcia es pot tornar a repetir. Cal combatre totes aquelles ideologies en auge que glorifiquen el feixisme, el nazisme o el franquisme, se’ls ha de perseguir i assenyalar, que no s’atreveixin a dir el que pensen.

L’extrema dreta és un perill per a la humanitat sencera i està per tot arreu, la trobem a Catalunya, Espanya, Alemanya, França, Israel, Argentina, Estats Units… A tots ells els hem de dir que, si cal, ho tornarem a fer, tornaran a perdre i tornaran a amagar-se als seus foscos caus infectes d’on no en sortiran mai més, i aquest cop passarem per damunt al principal aliat del feixisme que és el capital. Guanyarem.

Mort al feixisme.

Arnau BR

[1] Enzo Traverso, Auschwitz e gli intellettuali: la Shoah nella cultura del dopoguerra, Intersezioni 260 (Bologna: Il mulino, 2004).