Del Pirineu aragonès baixen músiques d’un poble que sempre ha estat oblidat i maltractat, músiques alegres i històries tristes d’una cultura comuna des de la vall del Baztan a Navarra fins al Cap de Creus. A moltes valls de l’Alt Aragó encara s’hi parla aragonès i es manté aquesta cultura comuna pirinenca, malgrat els segles d’uniformització i persecució per part de l’Estat espanyol i d’explotar el territori pels seus recursos naturals i pel seu atractiu turístic. El cas paradigmàtic d’aquesta situació és el de Chanovas, la Velilla i la Cort. Aquests pobles van lluitar contra la construcció d’un embassament en el seu territori que només responia als interessos de les grans empreses elèctriques i de les autoritats franquistes. Una gent que ha inspirat lluites i músiques perquè no volien que els seus pobles quedessin “baixo as auguas d’un fosco pantano”. L’avi, fill d’un republicà que mai no va conèixer, sempre m’explica les dures condicions de vida de la seva família al Pirineu, com va haver de marxar del seu país perdut i com els mestres castigaven als nens de l’escola que parlaven l’aragonès. Aquest article també és un petit homenatge al meu avi Jesús, als besavis Teodoro i María i a les meves arrels aragoneses.
Enmig de la vall de l’Ara i molt a prop de l’Aínsa i Boltanya, a la pirinenca comarca del Sobrarbe, hi trobem Albiella-Chanovas, un municipi format per sis pobles que des de 1972 pertanyen a Fiscal. La idea de construir un embassament per a produir energia elèctrica al riu Ara es remunta a la dècada de 1910 i poc després l’Estat concedeix el projecte a l’empresa Aplicaciones Industriales. El projecte no tira endavant fins després de la Guerra d’Espanya, amb la compra d’Aplicaciones Industriales per part de Iberduero l’any 1945. El 14 d’abril de 1951, en una data que sembla una broma de mal gust, el Consell de Ministres de Francisco Franco donava el seu vistiplau. La construcció de l’embassament suposaria la inundació total dels pobles de Chanovas, la Velilla i la Cort i afectaria zones agrícoles i de pastura dels pobles contigus. Cal recordar que Iberduero, l’actual Iberdrola, va fundar-se i créixer econòmicament gràcies a projectes com aquests que la dictadura franquista va concedir a dit arreu de l’Estat espanyol.
Malgrat tot això, no va ser fins al 1961 que van començar les expropiacions d’habitatges i terres. La forta oposició dels veïns va provocar que les expropiacions no es completessin fins al 1984, quan els pobles van quedar completament despoblats. La contestació social, que es va convertir en tota una lluita contra la dictadura, es va donar sobretot a Chanovas, la capital del municipi i el poble amb més habitants.
Davant d’aquesta oposició, a partir de 1963 Iberduero va començar a dinamitar les cases dels veïns quan aquests eren fora, a inutilitzar els regadius i a inundar els camps de secà. Tot plegat avalat per la dictadura. L’any 1966 el govern franquista va ordenar el tancament de l’escola de Chanovas. Mestres, alumnes i famílies van anar a l’escola com cada dia, en protesta, i la Guàrdia Civil va desallotjar el centre per la força. Hi va haver ferits, molts d’ells infants. Encara que els veïns reconstruïen les seves cases i continuaven treballant la terra, les autoritats van continuar talant arbres fruiters i oliveres i destruint els pous i les séquies. L’empresa, l’actual Iberdrola, finalment va tallar el llum i l’aigua a tota la població. Les condicions de vida dels que encara resistien i es negaven a marxar del seu poble van empitjorar. La darrera família va marxar de Chanovas l’any 1984. El projecte no només serviria per explotar els recursos del territori, també va servir perquè un poble majoritàriament de parla aragonesa desaparegués del mapa i que la llengua es perdés en el procés de migració cap a Saragossa o Barcelona.
Les obres avançaven molt lentament i poc després de la fusió i creació d’Iberdrola, el projecte va passar a mans d’Endesa. Durant els anys 80 i 90 va aparèixer tot un moviment en contra de la construcció de l’embassament de Chanovas, acompanyat dels veïns afectats, que va organitzar manifestacions massives arreu del país. Aquesta lluita va inspirar, entre d’altres, a José Antonio Labordeta i a la Ronda de Boltaña, artistes que també van participar d’aquesta lluita. Les seves cançons formen part de l’imaginari col·lectiu de l’Aragó. La darrera batalla la va dur a terme el mateix Labordeta al Congrés dels Diputats quan l’any 2005 s’aprovava un nou pla hidrològic que aturà de manera definitiva el projecte pel seu impacte ecològic. A més, la justícia va ordenar retornar els béns expropiats als veïns. Ni l’Estat espanyol ni Iberdrola ni Endesa han assumit la seva responsabilitat i són les administracions locals i autonòmiques les que estan duent a terme aquest lent procés de reparació.
El 2016 es va constituir la Fundació San Miguel de Chanovas, una associació popular que busca reconstruir i repoblar el poble. Actualment, ja hi viuen 4 persones i cada any fan festa major, una celebració que serveix per a reivindicar la lluita del Pirineu per la llengua i la cultura pròpies i contra l’explotació del territori i la turistificació massiva que han provocat i provoquen el despoblament dels seus pobles. La història de Chanovas és tot un exemple de lluita contra el franquisme, contra el centralisme espanyol i contra els interessos del capital. Una lluita per la vida i per la terra.
Albert Blasco
