Després de llegir el primer capítol de Otro fin del mundo es posible, ja sabem que tenim aquí el col·lapse de la nostra civilització, que es diu aviat. Ens deia Jorge Riechmann que allò necessari (per tal d’evitar el col·lapse) és impossible. L’autor creu que aprendrem per la força dels fets: les transformacions profundes en el si de la nostra societat es produiran quan la vida de les persones canviï radicalment. Quan s’ensorrin les economies i els sistemes polítics, quan s’inundin les ciutats, quan la gent mori, quan hi hagi una sacsejada real a la nostra forma de vida, hi haurà un incentiu real a viure d’una altra manera. «Les històries noves sorgeixen dels col·lapses que acaben amb les velles», diu l’escriptor Paul Kingsnorth. Ja no hi ha temps per a convèncer de res, ni es donen les condicions. La sensibilització arribarà per la via dels fets. «Els límits físics del planeta no són discutibles. Amb la termodinàmica no es pot negociar», remata el químic Luis González Reyes.

La crisi sanitària del coronavirus és sens dubte una petita sacsejada de les que mouen algunes consciències, un inesperat teaser dels escenaris «catastròfics» plantejats pel llibre. Se li pot criticar a Riechmann que ens porta a caure en un pessimisme desactivador. Jo diria més aviat que l’autor practica un realisme tan dur que costa de digerir: parlant de col·lapse no es lliga, i tanmateix no hem de lligar amb ningú, perquè no volem mentir amb promeses d’un món millor, sinó explicar les possibilitats de futurs menys desastrosos. Uf.

En definitiva, Riechmann sosté que podem decidir bé què dir i com dir-ho, però no renunciem mai a dir la veritat: no ens movem entre allò bo i allò dolent, sinó entre allò dolent i allò pitjor (i tant de bo no sigui entre allò pitjor i allò pèssim). En el fons el dubte és el de tractar la gent com adulta o com a nens petits incapaços d’afrontar la veritat. No hem de fer creure que el col·lapse encara es pot evitar, justament perquè el col·lapse ja no es pot evitar. Primer, comprensió de la realitat; després, esperança, sense enganys. «No espantar la gent amb el canvi climàtic significa no dir la veritat… La situació és aterradora, cataclísmica, urgent; i està fora del nostre control. Qualsevol cosa menys que això només són poca-soltades», assegura l’escriptor Roy Scranton. I segueix: «no tot allò que s’afronta es pot canviar. Però res es pot canviar fins que s’afronti.»

I què cal canviar? Segons Riechmann, «som massa gent, amb massa expectatives mal orientades, en un món massa financiaritzat, globalitzat i accelerat.» Aquest és un problema sistèmic, diagnosticat ja als anys setanta, però que va ser menyspreat, quan no directament negat, perquè posava en entredit els interessos capitalistes. Tanmateix, el col·lapse no és la fi del món. És la fi d’un món. Per a Riechmann, hem de mantenir l’optimisme de ser conscients que ve un desastre, però no un apocalipsi. S’acaba un món, però comença un altre. Hem d’esforçar-nos per «col·lapsar millor».

Perquè el col·lapse és, en resum, la pèrdua dràstica de complexitat socioeconòmica: una disminució de l’estratificació social, de l’especialització (econòmica, territorial, individual) i del control centralitzat. És el declivi accelerat de les estructures i institucions que ordenen les nostres vides, el que ens obliga a organitzar-nos o buscar-nos la vida al marge d’elles. Si aconseguim que això no vingui acompanyat d’una gran disminució de població, haurem evitat un genocidi: haurem col·lapsat millor.

Quan ja hem après que tot això va dels límits biofísics del planeta, d’escassetat d’energia, d’escassetat de materials, aleshores ve Riechmann i ens alerta: ep! Això va, en última instància, d’escassetat d’amor. Això és el que condueix al col·lapse. Fixem-nos: només si comencem a guiar-nos per l’amor (un amor tan polifacètic com imprescindible: biofília, cures, respecte, cooperació, fraternitat, sororitat…) podem mantenir les esperances d’evitar la catàstrofe ecosocial. Les societats molt igualitàries, cooperatives i resilients podran respondre millor als col·lapses que vénen. Ràpidament ve al cap l’exemple de Cuba quan s’enfronta a huracans o altres fenòmens naturals severs, que sempre afronta amb major organització i solvència que els superrics Estats Units d’Amèrica. I que quan intervé en altres països és per aportar els seus professionals mèdics, i no els seus míssils. Amor, solidaritat, enlloc d’imperialisme i dominació.

Per a l’autor, no obstant, els obstacles són grans. Es queixa d’una tecnolatria que impedeix situar la solució al problema on toca: no ens salvarà la tecnociència, ens salvarem (o no) nosaltres, amb una revolució ètica i política. No hi ha un botó, un aparell miraculós, que desactivi el canvi climàtic. Hi ha societats disposades (o no) a regir-se per altres valors i normes.

Aquest és un dels problemes clau. Ens agradaria que hi hagués una divisió nítida entre allò que anomenem l’1% i el 99%, però no és així. El conflicte és entre capital i vida, però el capital és una relació social que impregna tota la societat. Això vol dir que el conflicte és de l’1% contra el 99%, i del 99% contra si mateix. I, per si això fos poc, el 99% també s’ha d’emancipar de certa idea d’emancipació (això comença a ser embolicat…). Riechmann es refereix als pressupòsits darrera les idees d’emancipació habituals a les esquerres i els moviments socials: abundància material, idealització del progrés, dominació de la natura per l’ésser humà… La pròpia idea de llibertat s’ha d’emancipar dels combustibles fòssils.

Per a Riechmann, resulta adient comparar la situació actual amb el naufragi del Titanic. Podríem dir que el famós transatlàntic ja estava tècnicament enfonsat abans que ningú veiés l’iceberg. Donada la seva posició, velocitat, massa, etc., va haver un moment en què ja era simplement impossible evitar l’enfonsament, mentre el passatge seguia de festa. La metàfora no podia ser més oportuna.

Arriba un moment en què la pròpia inèrcia del sistema impedeix la recuperació del control per part dels humans (si és que algun cop l’hem tingut). Tanmateix, com abans veiem l’iceberg, abans podem tractar de maniobrar perquè els mals siguin menors. Riechmann no és dels de «com pitjor, millor». «Tenim per davant un camí difícil: es tracta de comunicar responsablement la gravetat de la situació, sense per això induir al desànim, la desresponsabilització o les reaccions insolidàries.» Poca cosa. Ara bé, la metàfora té els seus límits. La nostra civilització no caurà en unes hores o dies. Ja està caient. En aquests processos de descomposició fragmentaris que van succeint, és on apareixen espais per generar noves economies o societats. Perquè el capitalisme sembla invencible, però el que és segur és que és inviable.

Així doncs, Riechmann ens proposa diverses estratègies per afrontar aquesta gran crisi. D’una banda, preveure escenaris de desesperació i desencantament social per vacunar-se contra els mateixos i evitar el perill del feixisme. S’ha de donar seguretat a la gent, ajudant-la a entendre el que està passant, a emocionar-se amb i tenir esperança en la construcció d’alternatives i a tenir una vida mínimament digna. D’altra banda, cal potenciar les iniciatives autogestionades de construcció comunitària, construir espais alliberats. Lliures de què? De capitalisme. Perquè la societat capitalista hagi persistit fins al present, ha estat necessari que en ella es donessin relacions socials no capitalistes. Si bé el mercat arriba fins a esferes de la nostra vida sovint insospitades, el cert és que els nostres vincles de companyonia, amistat, amor no es regeixen (totalment) per aquestes lògiques. Quan valorem un vincle més enllà de la «rentabilitat» que li podem treure, ens alliberem de les lògiques del mercat. Totes les pràctiques (personals, familiars, col·lectives) que redueixin el pes de les lògiques mercantilistes són importants. Per últim, cal també donar la lluita institucional, si bé no hem de tenir massa expectatives que els canvis per aquesta via siguin profunds ni fàcils. Tot i així, és millor tenir les institucions amb nosaltres que contra nosaltres.

Sigui com sigui, sembla que de moment no tenim la suficient força com per abolir el capitalisme. No ens referim aquí a una presa del Palau d’Hivern, sinó a la constatació que no sabem construir formes de viure que no depenguin del treball assalariat. Segons John Holloway, una precondició per a la Revolució Francesa va ser l’establiment d’una xarxa burgesa que ja no necessitava a l’aristocràcia per a la seva subsistència. Avui, en canvi, no podem simplement dir «m’és igual no tenir feina o que els capitals no inverteixin al meu país perquè ja tenim una xarxa de suport que ens permet viure dignament fent activitats al marge del treball assalariat.» No la tenim, manquen aquestes experiències i lògiques socials fora de la lògica del benefici, com comentàvem.

Riechmann també valora el potencial unificador que tenen les lluites contra l’austericidi, la dinàmica de retallades de serveis públics que es va imposar arran de la crisi de 2008. Facilitar una transició energètica implica unes inversions incompatibles amb el dogma del dèficit zero i la reducció del deute a tota costa. «Només un ecologisme elitista, deslligat de l’efectiva lluita de classes, utopista, amb vocació marginal, líric, happy flower, pot ignorar aquesta qüestió, i és el que està passant» assenyalava una crítica Aurora Despierta (pseudònim) el 2016. Riechmann tampoc amaga les crítiques a un cert ecologisme (exemplificat en els Verds alemanys) que sovint ha estat massa còmode dins dels límits del sistema. Els problemes ecològics no són (principalment) problemes tècnics, sinó socials: «verd» no és el cotxe elèctric, ho és caminar, pedalejar i fer servir transport públic. Els reptes de la humanitat no són la fam, la pobresa, la pau, la salut… sinó la nostra capacitat d’organitzar-nos col·lectivament per a resoldre’ls.

I per fer això, almenys en el cas de la crisi ecosocial, necessitem consciència d’estat d’emergència. L’estat d’alarma provocat per la pandèmia és un bon exemple de com no som conscients de la gravetat del col·lapse ecosocial: hem tingut moltes declaracions d’emergència climàtica d’institucions diverses, però no s’ha declarat l’estat d’alarma ni s’han començat a prendre mesures dràstiques. Els mitjans de comunicació tampoc ens han bombardejat durant setmanes amb informacions sobre la crisi climàtica, la pèrdua de biodiversitat, l’esgotament dels combustibles fòssils i com això amenaça la nostra actual forma de vida. Ens vam creure l’estat d’alarma i ens vam confinar, ens rentem les mans com mai a la vida, portem mascareta i guardem distàncies. El govern fins i tot va ordenar el tancament de totes les activitats no essencials durant un temps i algunes fàbriques es van reconvertir de la nit al dia per fabricar respiradors. L’acceptació social i institucional de l’estat d’emergència fa concebibles coses altrament impensables.

Sovint, Yayo Herrero, quan en les seves xerrades explica el context en què ens trobem, diu que fa «un petit exercici d’amargor». Com hem vist, Riechmann al llarg del seu llibre no és precisament garrepa en amargors, però també ens ofereix motivació ètica i política per perseverar en aquesta lluita. Si parlant de col·lapse no es lliga, de què podem parlar per seduir la gent? De moltes coses: l’amor pels fills i filles, netes i nets, la llibertat real per viure la pròpia vida d’acord amb les decisions i valors personals, la vida en comunitat, el treball amb sentit, la riquesa en temps i vincles socials més que no pas en objectes, una existència de ressonància amb la vida i de connexió amb el cosmos i un nou sentit de la vida.

I per on començar? Riechmann està esperançat: estudis de moviments socials mostren que amb només un 3 o 5% de persones conscienciades es poden posar en marxa canvis culturals i socials que poden esdevenir majoritaris. Ara bé, aquestes minories han de ser prou transversals pel que fa a edat, sexe, professió… Necessitem construir comunitats en transició (feu-li un cop d’ull al concepte transition town o ecoaldea) dins de biorregions resilients. Seguint 3 criteris: s’ha de construir comunitat, s’ha de superar el tribalisme i s’ha de generar un metabolisme sostenible. Els dos primers criteris xoquen abans de començar, i el tercer xoca amb el capitalisme expansiu i extractivista. Ningú ha dit que sigui fàcil. «No ens desanimarem gairebé abans d’haver començat, oi?», ens pregunta un Riechmann que es nega a llençar la tovallola. I és que, en les situacions difícils, un segueix lluitant fins i tot quan no té esperances de guanyar. No lluitem perquè sapiguem quin serà el resultat, sinó perquè sentim que és el que s’ha de fer.