Poc abans de les onze del matí comença el segon dia de la XII Escola Lina Òdena i el Casal Jove Girapells es torna a omplir dels camarades de la JCC. Avui ens espera tota una jornada de formació a càrrec de grans ponents, abans, però, cal preparar la sala per poder gaudir del dia.

Un cop han arribat els camarades i el ponent, comencem la jornada amb un tema teòric i molt important per a una joventut comunista. La primera sessió del dia tracta sobre les bases teòriques del leninisme i va a càrrec de l’expert en moviments socials i teoria marxista, Víctor Ríos. Potser de Lenin hem d’extreure dues coses importants. D’una banda, i per entendre l’obra de Lenin, hem d’entendre com era ell com a persona. Lenin era una persona alegre i amb molta vida, tenia molts interessos, com la música i la lectura, que li donen una perspectiva molta àmplia i la passió que caracteritzarà la seva oratòria. Per sobre de tot, Lenin és un home que escull dedicar la vida a la política.

D’altra banda, com a comunistes ens hem de posicionar a favor de les reformes i sempre en contra del reformisme. No volem que la classe treballadora visqui en les pitjors condicions possibles sota el capitalisme perquè creiem que això la portarà a un punt crític on farà la revolució. Tot el contrari. Volem el millor per la classe treballadora perquè som classe treballadora. Si podem treballar trenta hores i no quaranta, ho rebrem amb braços oberts, però nosaltres treballem per construir el socialisme. En Víctor Ríos conclou la seva ponència explicant-nos anècdotes de la seva feina a Veneçuela. De la història se’n pot aprendre, però sempre cal basar l’acció política en el present. Un exemple és la creació del Plan Económico Bolivariano, que estava basat en la NEP (Nova Política Econòmica), però que òbviament es va haver d’adaptar a la realitat social del moment de Veneçuela.

Després d’una breu pausa, arriben els camarades Ricard Ribera i Rosario Cunillera, que ens parlaran de la història del partit i de la joventut. El nostre Partit, Comunistes de Catalunya, es va fundar l’1 de novembre de 2014, ara ja fa deu anys. El que es volia era arribar a una unió entre el Partit Comunista de Catalunya (PCC) i el PSUC Viu. Tot i que, finalment, la unió com a tal no es va donar, sí que una gran quantitat de camarades del PSUC Viu i el PCC es van unir per crear Comunistes de Catalunya. El nostre Partit defensa la creació d’un Front Democràtic i Social, que es basa en la col·laboració dels Partits de classe amb altres partits de l’esquerra sobiranista, per tal que la majoria social de Catalunya – majoria feminista i antiracista, a favor del control de preus, dels serveis públics i de l’autodeterminació – es tradueixi en majoria política.

Tot i que el partit com a tal sigui jove, els nostres militants tenen molta història. En aquesta segona sessió, vam poder gaudir de l’experiència de la Rosario, filla d’exiliats i presos polítics del franquisme. Fa cinquanta anys, quan va venir a Catalunya des de França, la seva militància era molt diferent de la d’avui en dia. És clar, militaven en la clandestinitat, i gran part de la seva militància consistia a fer fulletons i agitació en un moment quan la repressió era fortíssima i guardar una màquina d’escriure a casa pròpia podia ser considerada un crim contra l’Estat franquista. D’aquesta xerrada ens vam emportar tots la següent reflexió. Alguns diuen que amb Franco es lluitava millor. Això és perquè tots els partits i moviments, malgrat les seves diferències, tenien un enemic comú i lluitaven conjuntament per fer-li front. Avui en dia també en tenim d’enemics comuns, es diuen sistema capitalista i extrema dreta. Construïm aquest Front Democràtic i Social per vèncer-los.

Entre aplaudiments ens acomiadem dels camarades del Partit i fem un dinar on compartim històries i reflexions. Després, guiats pels camarades de l’Àrea d’Oci i Cultura, un a un escrivim una frase damunt el mapa de Catalunya que ens recordi perquè hem començat a militar. Les històries són diverses, tot i que molts camarades mencionen fets com parents que van lluitar a la guerra civil, històries familiars de lluita de classe, la por de ser desnonats o les condicions laborals. Hi ha una cosa que tots tenim en comú, i és que no només tenim consciència de classe i volem el socialisme, sinó que creiem que és possible i treballem per fer-lo possible.

Sense adonar-nos-en, són les cinc de la tarda i comencem la sessió més important d’aquesta escola. Comencem la sessió sobre història del sionisme i el moviment d’alliberament Palestí, amb Baha Jaradat de la Comunitat Palestina de Catalunya. D’aquesta sessió hi ha dues qüestions claus que ens agradaria reproduir. Primer, el pla per la creació de l’Estat d’Israel comença molt abans de la Segona Guerra Mundial. La idea de la colonització de Palestina va aparèixer formalment el 1897, en la primera conferència del moviment sionista, basat en la creació d’un nou Estat. El 1917, en la declaració de Bafour, el govern britànic promet la terra de Palestina al moviment sionista i aquest projecte culmina en la creació de l’Estat d’Israel el 1948. Segon, el genocidi contra el poble palestí no és una qüestió religiosa. Israel utilitza la religió per argumentar que el seu Estat, de població majoritàriament jueva, supervivents de l’Holocaust, no pot estar realitzant un genocidi i que realment es defensa dels islamistes. Tanmateix, el 40% de la població de Palestina és cristiana. Musulmans, cristians i també jueus hi conviuen a tota Palestina. Per tant, no és una guerra entre dues religions.

La xerrada acaba entre aplaudiments dels camarades i donem pas a la quarta sessió, el cinefòrum “La xarxa ultra”, a càrrec de la Fundació Neus Català. El documental presenta com a les xarxes socials podem trobar centenars d’imatges i vídeos que enalteixen idees racistes, masclistes i feixistes. Tot i que molts de nosaltres ignorem aquestes imatges, d’altres se senten atrets per aquest discurs polític. A més, els creadors d’aquests continguts reben un guany econòmic per aquestes publicacions. Per tant, s’estan lucrant econòmicament de generar odi. En acabar el documental, debatem com fer front a aquests missatges. Per acabar amb els discursos d’odi són necessaris projectes com el Projecte Abril de la Fundació Neus Català, per anar directament a les aules i parlar amb el jovent que subscriu aquest discurs per tal de trencar mites i estereotips.

Així acaba la XII Escola Lina Òdena, tot i que la formació és diària, i ara toca aplicar-la al nostre dia a dia. Un cop acaba la quarta sessió, l’Arnau, responsable de Formació de la JCC, tanca l’escola amb unes paraules cap a les camarades presents. Continuem formant-nos perquè formar-se és lluitar i lluitar és viure. Fins a l’any que ve, ens veiem a la XIII Escola Lina Òdena.

Tania Merino

Directora de la Revista Maig