Adelina Escandell Grases és mestra jubilada amb una llarga trajectòria en l’educació i la militància comunista, sent formadora en coeducació. Va ser senadora de Comunistes de Catalunya, responsable de l’àrea de feminisme d’Esquerra Unida i Alternativa, va formar part de la Federació d’Educació de Comissions Obreres, entre d’altres, i actualment és presidenta de Rella, l’associació de mestres jubilats, i participa en el grup de coeducació de Ca la Dona.
Podries explicar què és la coeducació i quins són els seus orígens dins l’educació catalana?
Sí, a veure, els orígens es remunten molt enrere, però podem destacar la influència de les escoles racionalistes de Ferrer i Guàrdia, que educaven nens i nenes junts amb el mateix currículum. Més endavant, durant la Segona República, l’educació també apostava per aquest model mixt, on es fomentaven els mateixos valors per a tothom.
Amb l’arribada del franquisme, es va perdre tota aquesta avança. Es va tornar a la segregació per gènere, on els nois eren educats per ser els “pares de la pàtria” i les noies es preparaven per ser mestresses de casa, influenciades per la Falange i la Secció Femenina. Però, a mesura que la dictadura es va afeblir, van sorgir moviments per recuperar la coeducació. Un punt d’inflexió important van ser les Jornades Catalanes de la Dona del 1976, que van posar sobre la taula la necessitat de la coeducació com a element essencial per a una educació justa i igualitària.
Ja no es parla tant només de coeducació, sinó d’educació feminista. Quines diferències hi veus?
L’educació feminista va més enllà de la simple igualtat de gènere. No es tracta només d’assegurar que nens i nenes comparteixin aula, sinó de generar un canvi radical en la manera d’educar. Les feministes no només volem igualtat, sinó compensar desigualtats existents i transformar la societat des de l’educació. Això implica repensar com ensenyem, quins valors transmetem i com afavorim la participació i la llibertat d’expressió dins dels centres educatius.
Quins creus que són els majors reptes per garantir aquesta educació feminista?
Un dels grans reptes és fer complir les lleis i normatives que ja existeixen. Catalunya no ha fet un pas prou decidit en aquest sentit. Per exemple, fa anys, amb la LOGSE, es van crear figures per promoure la coeducació als centres educatius, però sovint eren assignades sense hores de dedicació ni formació adequada. Recentment, s’ha substituït el programa de formació Coeducat per una figura anomenada CoCoB (Coordinació, Convivència i Benestar de l’alumnat), que reuneix massa responsabilitats en una sola persona sense els recursos necessaris.
També cal entendre que una escola coeducativa no és només parlar de nens i nenes, sinó fomentar la participació, la democràcia dins del centre i una altra mirada al currículum. No es tracta només d’afegir noms de dones a la ciència o a la història, sinó de valorar també els treballs de cura i incloure els nois en aquestes tasques.
Actualment participes al grup de coeducació de Ca la Dona. Quina és la vostra tasca?
A Ca la Dona, el grup de coeducació organitza seminaris interns i reflexions, així com xerrades obertes al públic o específiques per a dones. Tractem temes com la presència de les dones als llibres de text, l’impacte de les grans empreses tecnològiques en l’educació o la necessitat de revisar el currículum amb una mirada feminista. També participem en les jornades d’escoles feministes.
Teniu incidència directa als centres escolars?
Nosaltres, com a grup, no intervenim directament en els centres escolars. Algunes membres sí que treballen dins l’educació i acompanyen processos de canvi, però el nostre paper és més aviat de reflexió i divulgació. Si algun centre ens convida a parlar, hi anem, però no tenim una presència sistemàtica dins les escoles.
Com creus que s’hauria d’ampliar la formació i les eines per als docents per integrar la coeducació i l’educació feminista de manera més eficaç, evitant que es quedi en un plantejament superficial?
D’entrada, cal treballar la formació inicial. No n’hi ha prou amb lectures o amb situar les dones en els continguts educatius, sinó que és imprescindible deconstruir el patriarcat que tots i totes portem a dins. Aquesta és la feina més important. Per què ens costa tant avançar, fins i tot a les persones que hi hem treballat molt? Perquè el patriarcat ens impregna, ens travessa el cos i la manera de fer. Per exemple, quan en un claustre proposes evitar preguntes com “La mama t’ha preparat l’esmorzar?” i canviar-les per “La mama o el papa t’han preparat l’esmorzar?”, pot generar resistències. I això passa perquè, en realitat, moltes de les mestres encara són les que preparen l’esmorzar als seus fills i filles. Per tant, posar això sobre la taula implica qüestionar dinàmiques molt arrelades. Això passa també en altres aspectes: la mateixa organització dels centres educatius sovint es basa en estructures verticals i piramidals, molt semblants a les d’una empresa, on algú mana i la resta obeeixen. Aquesta jerarquia no encaixa amb un model d’escola feminista. Per això cal una formació inicial sòlida, però també una formació permanent que no sigui residual. Ara mateix, la prioritat en la formació docent sovint recau en la robòtica, les pissarres digitals i la digitalització dels centres. Fa un parell d’anys, per exemple, els mestres van haver de treballar intensament en la implementació dels plans digitals. Però, realment, això és el que més necessiten els centres educatius? El que cal de veritat són eines per transformar l’escola des d’una perspectiva feminista. Això implica formar el professorat, revisar els llibres i els contes amb una mirada crítica, i repensar els espais escolars perquè siguin més inclusius. Aquestes qüestions les hem comentat moltes vegades, però encara queda molt per fer.
Clar, quan observem un pati escolar, és evident com els nois solen ocupar la major part de l’espai jugant a futbol, mentre que les noies queden relegades a zones més petites i marginals.
Hem avançat molt en aquest tema des que vaig començar a treballar-hi, perquè ara s’ha vinculat també amb la qüestió ecològica. De fet, feminisme i ecologia van de la mà, ja que quan parlem d’un model d’escola més igualitari, també parlem d’un espai més habitable i sostenible per a tothom. Els patis de ciment eren insostenibles, sobretot a l’estiu. Cap persona adulta estaria al seu lloc de treball en les condicions en què fem estar les criatures a les escoles. Per sort, alguns centres han estat sensibles a això i han remodelat els patis, reduint el protagonisme absolut del futbol. Però encara queda molta feina per fer. Jo sempre observo com estan organitzats els patis: algunes de les meves “ulleres” són liles, les altres són les d’antiga mestra. Encara es veuen moltes escoles on les pistes ocupen l’espai central, mentre que la resta d’infants queden arraconats a la perifèria, com si fossin menys importants. I això les criatures ho interioritzen des de molt petites. Pots fer un gran discurs feminista a l’aula, però si quan surten al pati l’espai està estructurat de manera desigual, el missatge que reben és clar: els nens que juguen a futbol són el centre, i la resta són perifèria. Això té un impacte profund en la manera com es veuen a si mateixos i en les dinàmiques de poder que es perpetuen. Per tant, l’educació no va només de discursos, sinó de pràctiques concretes, del dia a dia. Si volem un canvi real, hem de transformar els espais perquè reflecteixin els valors d’igualtat que volem transmetre.
Ara, igual que una altra qüestió que també he vist molt per les xarxes socials és de moltes noies que, un cop s’han fet més grans, etcètera, reflectien els seus anys de ser infants a l’escola i parlaven de com, sovint, quan hi havia un noi molt disruptiu, que no feia els deures, que molestava la classe, què feien? Posar-lo al costat d’una nena, a qui li deien, tu l’has d’ajudar.
Ho fan, ho fan. Ho continuen fent, i ho sé perquè conec casos on encara passa. Precisament, en una xerrada de Comissions Obreres, crec que era amb la Marina Subirats, ella va afirmar que les mestres —i també els mestres, però sobretot les dones— dediquen molt més temps a l’atenció dels nois que de les noies. Jo, que en aquell moment era més jove i sense filtre, li vaig discutir allò amb molta vehemència. Però la veritat és que em va deixar tocada. Quan vaig tornar al centre, li vaig comentar a una companya: “Tu creus que és així? Podríem observar-nos mútuament per comprovar-ho?”. I va resultar que sí. Tenia raó. Realment em va impactar adonar-me’n. El que ella havia observat des d’un punt de vista acadèmic i amb moltes dades, jo no ho volia creure. I tanmateix, ho feia. Sense adonar-me’n, dedicava més atenció als nois perquè ells preguntaven més, es movien més, tenien menys vergonya a l’hora d’intervenir… perquè han estat socialitzats així. Per això és tan important que algú t’ho faci notar. Si no te n’adones, no ho pots canviar. I aquí és on la formació hauria de jugar un paper clau. No calen només grans discursos teòrics, sinó també espais per observar-te en la teva pràctica i prendre consciència de dinàmiques que perpetuem sense voler. Hi ha moltes maneres de fer formació que podrien ser molt més efectives si partíssim d’aquest tipus d’experiències.
Això també està relacionat amb la idea que, socialment, es dona per fet que les dones maduren abans. Així, des dels 13 anys ja s’espera que siguem responsables, correctes… Tot aquest tema és força complex.
Sí, totalment. És una idea molt interioritzada: si vols que alguna cosa funcioni bé o que es gestioni correctament, has de posar-hi una noia al capdavant. De fet, fa poc, una noia de secundària m’explicava un cas molt clar. Diu que a classe van votar un company per liderar un projecte, un noi que ella mateixa comparava amb Trump, perquè “era divertit”. Però què va passar? Que com que ningú se’n refiava realment, al final totes les tasques importants van acabar recaient sobre ella. I aquí ho tens. És un exemple claríssim de com aquestes dinàmiques que veiem en l’àmbit macro es reprodueixen en el micro, en el dia a dia de l’escola.
Ara que mencionaves Trump, també em fas pensar en una altra qüestió. Hem avançat molt, però alhora estem veient una onada creixent de reacció entre els joves. A les xarxes socials, molts nois molt joves consumeixen continguts antifeministes d’homes que fan propaganda en contra de la igualtat. Això es deu notar molt a les aules i segur que té un impacte. Sembla irònic que hi hagi qui qüestioni la necessitat del feminisme quan, de fet, potser ara és més necessari que mai, fins i tot una qüestió de supervivència.
Imprescindible, imprescindible. Podem fer lleis contra la violència, i està bé, però la violència no comença amb una agressió física, sinó molt abans, quan algú interioritza que ell és el centre del món i els altres no. O que algú interioritza que està a la perifèria i no importa tant. I a partir d’aquí, tot es permet. Si ets el “macho alfa”, si creus que tens dret a imposar-te, llavors no hi ha límits. I això és preocupant. A més, veiem com, mentre moltes noies joves s’identifiquen cada cop més amb el feminisme i continuen apostant per valors progressistes, molts nois reaccionen amb rebuig. Per què? Perquè els havien promès que serien els Reis del Mambo, i resulta que no ho són. Per això és tan important fer-los veure que el feminisme no va en contra seu, que també hi guanyen. Si desmuntem les guerres, l’agressivitat, els rols imposats, tots hi guanyem. També ells, que podran viure més tranquils, expressar les seves emocions sense por. Això es veu claríssim en les escoles que treballen des d’una perspectiva de participació, de democràcia real, de feminisme. Quan dones veu a tothom, quan tothom sap que pot expressar el que sent, que pot participar i cooperar, els conflictes es redueixen. Hi haurà algun cas puntual, clar, però no serà la norma. En canvi, si l’escola és una jungla, doncs guanya la llei del més fort, i el professorat acaba sobrevivint com pot, sense eines per gestionar-ho. A secundària encara és més difícil. Escolto companyes que hi treballen i ho diuen: tens 50 minuts per fer classe, sona el timbre i canvi de grup. Si només has de fer història o matemàtiques, quan tens temps per abordar aquestes qüestions? Aquí és on entren en joc les metodologies. No és només una qüestió teòrica, sinó de pràctica. Una escola feminista implica parlar del cos, de les emocions, de com ocupem els espais, de com es gestiona el temps. Perquè l’espai i el temps són ideològics. Quan entres en una aula i veus la taula del mestre al davant i tots els pupitres alineats, ja saps que allà no hi ha escola feminista. Fins i tot en una reunió, la disposició de les cadires influeix en com es desenvoluparà la conversa. O el temps: si tot va molt ràpid, si no hi ha espai per reflexionar, per entendre què et passa per dins quan sents ràbia, no pots expressar-ho ni gestionar-ho. Per això és tan important que els centres educatius tinguin espais de diàleg real: consells de classe, assemblees… Frenet, que era comunista i no català (sempre el reivindico!), a principis del segle XX ja donava veu als seus alumnes a través dels consells de classe. Feia servir una fórmula molt senzilla: “Jo acuso, jo felicito, jo proposo”. Però no és una única fórmula la que val, n’hi ha moltes. L’important és que l’alumnat se senti escoltat, que sàpiga que la seva veu compta, que tothom ha de participar i col·laborar.
Des de l’educació feminista, com es planteja la qüestió que un infant s’educa tant a l’escola com a casa? Com es pot treballar aquest vincle? Perquè com a mestra no pots entrar a casa i veure com s’està educant aquell infant, si segueix una línia determinada o no. Hi ha alguna manera d’incidir-hi, encara que sigui indirectament?
Hi ha moltes famílies involucrades en aquest tipus d’educació. Quan parlem d’escoles feministes, sovint són xarxes que han començat amb un grup de mares i han anat creixent. Ara, és cert que no pots accedir directament a la família. Però hi ha una frase d’un poeta que diu que qui ha sentit la llibertat té més força per viure. Això vol dir que, encara que des del món educatiu no canviïs el món sencer, sí que pots donar elements perquè les criatures i els joves siguin crítics, perquè aprenguin a mirar més enllà de la primera lectura superficial. Vivim en una societat patriarcal i capitalista, això és una realitat. Però això no vol dir que no es puguin potenciar altres valors dins l’escola. No només es tracta de parlar de certs valors, sinó de viure’ls. Que l’alumnat experimenti que és escoltat, que té dret a participar, que pot aprendre en un entorn segur, on ningú l’agredeix, on pot créixer feliç. Això els dona eines per afrontar el món tal com és, mentre anem treballant per transformar-lo. És cert que després aquests infants miraran segons quins vídeos a les xarxes o certs dibuixos animats amb missatges estereotipats. Però això no vol dir que l’escola no tingui una responsabilitat. Cada element de la societat té el seu paper, i el món educatiu en té un de molt gran. Tant de bo tothom fos realment conscient de la responsabilitat que té com a docent i com a centre educatiu. I amb les famílies també es pot treballar. Per exemple, amb infants petits, si a l’aula hi ha determinats llibres i contes que trenquen estereotips, i les famílies poden veure aquests materials, això ja és una manera de fer pedagogia. També si se’ls convida a participar en activitats escolars, poden veure de primera mà com els infants juguen lliurement, tant amb cotxes com amb nines, tant a la cuineta com amb altres jocs. Potser hi ha famílies que mai s’havien plantejat regalar una nina i un cotxet a un nen de tres anys, però si el veuen a l’escola jugant-hi amb tota naturalitat, potser s’ho replantegen per al seu aniversari. Així, el centre escolar esdevé també un element educatiu per a moltes famílies. És un procés, però és un procés que val la pena.
Si canviem de tema, una qüestió que va ser molt polèmica fa uns anys és l’assignatura d’educació afectivo-sexual. Crec que ara mateix cada escola ho gestiona una mica com vol, però moltes comencen tard, cap als 12 anys, quan els infants ja han estat exposats a molts d’aquests temes. Per què és important que aquesta educació sigui present des de gairebé els inicis?
Des dels inicis, perquè tenim un cos, i aquest cos forma part de nosaltres. A l’escola no només hi anem amb un cervell, hi anem amb un cos, i si no en parlem des dels zero anys, estem deixant de banda una part fonamental de la persona. Aquest és un tema polèmic, i actualment hi ha molts docents que tenen por de les reaccions de les famílies. Com deies abans, hi ha una onada conservadora molt forta, i a més, des dels governs, independentment de qui mana, hi ha por d’enfrontar-se a l’Església. Això fa que sovint es comenci massa tard. Quan finalment es parla d’educació sexual a l’escola, cap als 12 anys, es redueix a tres grans temes: la menstruació, els perills de les relacions sexuals i les mesures anticonceptives. Però entremig, què passa amb el plaer, amb el coneixement i la cura del propi cos, amb l’aprenentatge de dir què ens agrada i què no ens agrada? Tot això hauria de començar des del moment zero. L’educació, en tots els seus aspectes, no ha de ser una gran tempesta que arriba de cop, sinó una pluja fina, constant. Si reguem bé aquest terreny des de petits, al final hi creixeran plantes fortes, persones segures de si mateixes. Quan parlem d’escoles feministes, estem parlant també d’educació afectivo-sexual. No la podem deixar de banda, perquè és un element central. A més, hi ha una qüestió fonamental: la prevenció d’abusos. Si ensenyem als infants què és el consentiment, què significa dir que no, i els donem eines per expressar-se, tota la societat hi surt guanyant. Però no ens hem de quedar només amb la prevenció d’abusos, sinó també mirar-ho des d’una perspectiva positiva. Els infants, des de ben petits, ja expressen si els agrada que els freguin l’esquena o si prefereixen que no els toquin gaire. Això forma part del coneixement del propi cos i del respecte pels límits propis i dels altres. Aquest aprenentatge no és només cosa de casa, també es pot treballar a l’escola de moltes maneres. Per exemple, en activitats diàries, a l’hora d’educació física, en música, en moments de relaxació, en dinàmiques de joc… Quan treballem aquestes qüestions, també estem fomentant l’autoestima. Per això dic que quan parlem de coeducació o d’escoles feministes, estem parlant de tot. Si no treballem l’autoestima, no estem fent bé la feina.
Pel que fa específicament als drets LGTB, creus que hi ha més dificultats a l’hora d’integrar-ho al currículum o en altres qüestions pràctiques i d’espai?
Jo crec que, fora d’algunes escoles religioses —i no parlem ja de les d’elit, que encara separen nens i nenes—, el col·lectiu LGTB està més o menys acceptat. Si més no, el professorat no s’atreveix a dir res obertament en contra. Ara bé, una altra cosa és que l’alumnat estigui realment lliure d’agressions i burles, perquè això encara hi és. I segurament hi ha molt professorat que mira cap a una altra banda. Per què? Perquè si no fem un treball conscient per deconstruir-nos, també estem impregnats per la societat en què vivim. No som éssers aliens, formem part d’aquesta societat, amb totes les seves mancances i contradiccions. Jo crec que ara mateix el col·lectiu que es troba amb més dificultats a les escoles són les persones trans. Perquè aquest és un tema que realment divideix la societat, i en aquest sentit, encara hi ha molta resistència. Però aquí és on entra la importància de les lleis. Ahir, precisament, en parlàvem en una reunió del Grup de Coeducació de Ca la Dona. I el que dèiem era això: jo no penso entrar a discutir si algú hi està d’acord o no. La llei diu el que diu i s’ha de complir. I quan tenim lleis a favor, hem d’aprofitar-les, perquè hem estat molts anys amb lleis en contra. Jo recordo, per exemple, quan es va aprovar el llenguatge inclusiu. Durant anys, la gent et deia: “Això no és normatiu, això no es pot dir.” Doncs bé, ara és normatiu. Ara la llei diu que a l’escola hem de fer servir el llenguatge inclusiu. I amb els drets LGTB passa el mateix. No és una qüestió d’opinió personal, és una qüestió de drets. Així que no em vingueu amb tonteries, perquè això no es discuteix.
I com a última pregunta, tenint en compte el teu recorregut vital com a mestra, feminista i militant comunista, per què creus que l’educació és l’espurna del canvi social? Quin paper creus que pots jugar en la transformació cap a una societat més justa i igualitària?
Quan vaig començar a treballar, tenia 20 anys —o sigui, d’això ja en fa 50— i en aquell moment pensava que amb l’educació es podia canviar el món. Amb els anys, amb l’experiència de la pràctica docent, amb la militància en diferents col·lectius, amb la reflexió i el treball col·lectiu, me n’he adonat que no, que l’educació per si sola no canvia el món. El que sí que fa és donar eines, donar la capacitat a l’alumnat per entendre la societat en què viu. I després, en funció de la seva edat, tindrà més o menys capacitat per intervenir-hi. Però aquesta capacitat d’anàlisi, de pensament crític, de qüestionament, això és fonamental. A més, quan milites i ets conscient que aquest model de societat és insostenible, quan saps que cal un canvi profund, llavors l’educació esdevé una trinxera. Fa anys no parlàvem tant d’ecologia, però ja es veia que el sistema no podia aguantar. Els qui tenien una formació marxista sabien que aquest model no podia durar. I això passa amb tantes altres coses: amb el feminisme, amb la justícia social, amb la llengua i la cultura. Per això, quan entres a l’escola, no pots deixar la teva ideologia a la porta. No em refereixo a una ideologia de partit, perquè el partit forma part de la ideologia, però no ho és tot. Em refereixo a una visió del món. I en el meu cas, aquesta visió és comunista i feminista. Per tant, treballo per arribar a aquesta societat més justa i igualitària. Sé que potser no ho veurem tot fet realitat, però avancem en la direcció que creiem necessària. És igual fins on arribem, el que importa és treballar per allò que defensem. I aquí hi ha una qüestió clau: l’educació és una peça del sistema, això està clar. És un instrument de l’Estat per transmetre valors i estructurar la societat. Però al mateix temps, pot ser una eina alliberadora per moltes criatures i joves. És aquí on es juga la batalla, en aquest equilibri entre adaptar-se al sistema i obrir escletxes de canvi. Al final, fas el que pots dins del marc que tens. Si al currículum em toca treballar biografies, doncs jo treballo la de Neus Català i la de Soledad Real. I ningú em pot dir que això està fora del programa. Aquesta és la manera de trobar l’encaix entre l’educació com a eina del sistema i l’educació com a eina de transformació.
