La llengua catalana es troba en una cruïlla històrica. Tot i que el seu coneixement ha augmentat, el seu ús social ha retrocedit, fent evident que el repte de la seva supervivència no depèn només de la transmissió educativa, sinó de la seva presència quotidiana en tots els àmbits de la societat. Aquest fet, sumat a l’auge de discursos d’odi i reaccionaris, suposa una amenaça real per al català, però també una oportunitat per reforçar-lo com a eina de cohesió social i d’emancipació de la classe treballadora.
La llengua catalana no pot ser concebuda com un patrimoni excloent d’una elit cultural o identitària, sinó com una eina que uneixi la classe treballadora en tota la seva diversitat. La realitat ens mostra que la reducció de l’ús social del català no és únicament causada per la seva substitució pel castellà, sinó a l’augment de parlants d’altres llengües fruit de les noves onades migratòries que acaben socialitzant-se en castellà per la situació de minorització lingüística del català. Aquest fet ha de ser entès no com una amenaça, sinó com una oportunitat històrica per ampliar la base social del català.
Les persones migrades de renda més baixa són les que més esforços demostren per aprendre català, mentre que els sectors de renda més alta són els que menys fan per integrar-se lingüísticament. Això desmunta els discursos racistes que criminalitzen la immigració i responsabilitzen falsament aquests col·lectius de la situació del català. La realitat és que el català serà una llengua forta si ofereix vies d’inclusió a tota la classe treballadora, sense exclusions ni prejudicis.
El futur del català no es decideix només en l’esfera cultural, sinó en la política lingüística i en la capacitat de les institucions per garantir-ne l’ús social. Calen compromisos ferms i estructurals per fer del català la llengua habitual de relació i de treball. Això implica l’enfortiment de l’educació en català, tant en l’ensenyament obligatori com en la formació professional i universitària; la garantia que els serveis públics funcionin plenament en català i siguin accessibles per a tota la població; la promoció de programes d’aprenentatge gratuïts i accessibles per a persones migrades, amb una perspectiva de classe que superi les barreres econòmiques i socials; un compromís ferm dels mitjans de comunicació públics i privats per oferir continguts de qualitat en català; i mesures per protegir i fomentar el català en l’entorn laboral, garantint drets laborals i lingüístics per a la classe treballadora. El català és i ha de ser una llengua popular, de carrer i d’unitat. Això només serà possible si combatem l’elitisme i el racisme estructural, fent el català accessible i útil per tothom que viu i treballa a Catalunya.
L’aposta pel català ha de ser optimista, basada en la seva capacitat de sumar. En lloc de caure en un catastrofisme paralitzador, cal construir una estratègia valenta basada en la participació popular i el compromís polític real. Com a Joventut Comunista, defensem una Catalunya on el català sigui la llengua d’ús comú perquè sigui la llengua d’una classe treballadora empoderada i unida en la diversitat. La lluita per la llengua és també la lluita per una societat justa, lliure de racisme i d’explotació. El català és del poble, i només amb el poble podrà viure i enfortir-se.
Com ho va fer el PSUC fa cinquanta anys amb el seu “un sol poble”, només des de la mobilització i l’organització popular i de classe aconseguirem incloure al conjunt de la classe treballadora, des de la seva diversitat, en les nostres reivindicacions lingüístiques i nacionals. Les solucions a l’actual situació d’emergència lingüística no passaran per propostes sectàries, racistes o essencialistes de la nació; així com no podran solucionar-se completament des de l’actual marc capitalista i centralista espanyol. És per això que defensem que ha de ser la mateixa classe treballadora qui l’adopti com a eina de lluita, com a forma de resistència i com a expressió de la seva unitat.
Comitè Executiu de la JCC
