El 23 de setembre d’aquest any 2020, fa només unes setmanes, la Comissió Europea va anunciar l’adopció d’un nou pacte sobre migració i asil que va generar grans expectatives: s’esperava que fos la definitiva gran política pública de migració i asil amb vocació d’estabilitat, focalitzada, especialment, en la solidaritat i l’humanitarisme.

Aquestes expectatives les havia creat només uns dies abans, el 16 de setembre, la presidenta Von der Leyen. En el marc del Debat sobre l’estat de la Unió, les paraules de Von der Leyen feien preveure un canvi de fons en l’estratègia europea, sempre preocupada en les solucions policials-militars i d’externalització als països de l’òrbita de la UE com Turquia. Deia la presidenta:

“Adoptarem un enfocament humà i humanitari. Salvar vides al mar no és opcional. I aquells països que compleixen les seves obligacions legals i morals o que estan més exposats que altres han de poder comptar amb la solidaritat del conjunt de la nostra Unió Europea… Tots hem de doblar esforços i assumir responsabilitats”.

Què ens diu la UE, però, sobre el paper?

En un inici, començava bé: tot semblava indicar que Europa estava disposada a fer autocrítica. Sobre el paper, ho té clar: es reconeix que la migració està plenament influïda pels principals reptes socials al món, com l’emergència climàtica, la desigualtat o la seguretat, convenientment obviant la persecució per motius polítics en un context d’auge de l’extrema dreta. A més, reconeix que és un fenomen que sempre ha existit, i que sempre existirà, i per tant requereix que, d’una vegada per totes, compti amb una política clara “que gestioni i normalitzi la migració a llarg termini i que es basi plenament en els valors europeus i en el Dret internacional”.

Tal com ha fet també amb les receptes d’austeritat i la crisi econòmica de 2008, hi ha un reconeixement de les deficiències en la gestió de la crisi de refugiades dels anys 2015 i 2016, un reconeixement, però, que tal com ha succeït amb la crítica a l’austeritat ha quedat en paper mullat davant la necessitat de consens amb els països del nord i de l’est europeu.

A la Comunicació de la Comissió al Parlament Europeu, al Consell, al Comitè Econòmic i Social Europeu i al Comitè de les Regions relativa al Nou Pacte sobre Migració i Asil, la proposta es resumeix en 9 punts:

1. Gestió sòlida i justa de les fronteres exteriors, incloent-hi controls d’identitat, salut i seguretat.
2. Normes d’asil justes i eficients, racionalitzant els procediments d’asil i retorn.
3. Nou mecanisme de solidaritat per situacions de recerca i salvament, pressió i crisi.
4. Millor previsió, preparació i resposta davant crisis.
5. Política de retorn eficaç i enfocament coordinat de la UE en matèria de retorn.
6. Governança global a escala de la UE per una millor gestió i aplicació de les polítiques d’asil i migració.
7. Associacions mútuament beneficioses amb tercers països clau d’origen i trànsit.
8. Desenvolupament de vies legals sostenibles per qui necessita protecció i per atreure talent a la UE.
9. Suport a unes polítiques d’integració eficaces.

Tot el que podria haver estat i no fou

A la Unió Europea, però, les coses mai són el que semblen. Tothom intuïa que la Comissió, definitivament, es plantaria als desafiaments dels governs d’extrema dreta, però la fermesa s’ha desinflat com un globus: una ullada superficial donaria ales a l’esperança, però una mirada crítica i profunda no pot evitar identificar, de nou, conceptes que floten a l’aire com l’excessiu pes sobre la vigilància de les fronteres exteriors de la Unió, el que denota, com dèiem, el pes de la militarització; el foment dels retorns i l’aparició del perillós concepte “d’esponsorització dels retorns” com a solució pels països que no volen acollir; i la insinuació de nous pactes amb països com Turquia, el que suposa, de nou, caure en l’externalització de responsabilitats dels Estats membres en mans d’un país que no és precisament amic dels Drets Humans.

Així, el fantasma de l’extrema dreta plana sobre el nou (però vell) pacte: on, al resum, apareix l’humanitarisme? Quin lloc ocupa la dignitat de i el respecte pels drets de les persones migrants i refugiades?

I què en diuen les associacions, entitats i ONG? Doncs, de nou, davant d’un document que poc fa canviar les dinàmiques, molta decepció i reconeixement d’ocasions perdudes. Una de les primeres a reaccionar va ser CEAR, la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat, que descriu així els punts clau: (1) Procediment accelerat en frontera; (2) Solidaritat a la carta; (3) Externalització i retorns; (4) Control de fronteres, i (5) Vies legals i segures condicionades.

Com dèiem, tot i reconèixer les mancances a la gestió del 2015 i 2016, la Unió Europea viu al Dia de la Marmota, demostrant-se incapaç de superar gestions desastroses en qualsevol mena de crisi, sigui econòmica, política o social. Veiem una Europa de grans lemes, de discursos de llagrimeta i promeses que vénen acompanyats de paraules buides i de paper mullat.

En plena pandèmia de la COVID-19, milers de persones han superat les primeres onades malgrat la misèria que se’ls imposa en unes presons a l’aire lliure, obligades a viure en espais on no poder fer front a les mesures sanitàries i higièniques més bàsiques. Centenars de persones ho han perdut tot, o el poc que els quedava, en un incendi al camp de Mòria, l’origen del qual segueix sent “un misteri” per a les autoritats gregues, i són obligades a reassentar-se a un nou camp del qual no poden sortir, on no hi ha electricitat per carregar el mòbil, han de triar entre dutxar-se amb aigua salada o ampolles d’aigua comprades gràcies a persones de fora del camp i amb un àpat d’origen i aspecte més que dubtós.

En definitiva: no, Unió Europea, no s’està fent prou per millorar la situació de les persones refugiades. Aquest “New Pact” segueix fent olor de naftalina, segueix essent un pegat que no resol el problema. Enfortir la indústria de Defensa i contribuir a la desestabilització regional té les seves conseqüències, i no per tapar-se els ulls o dir moltes vegades davant del mirall que “volem ser els promotors dels Drets Humans al món” es podrà seguir actuant com sempre.

Només a través de l’establiment de vies segures i posant fi a la connivència o generació de guerres podrem caminar en la direcció correcta. La vida ha d’anar al centre de tota política pública, i aquest cas no és cap excepció, perquè les persones refugiades són més que una identificació, un registre o un número: són persones i, com a tals, hem de defensar els seus drets i preservar la seva dignitat: això és humanitarisme i solidaritat.

Per més informació, recomano visitar:

Web de la Comissió Europea amb informació sobre el Nou Pacte de Migració i Asil: https://ec.europa.eu/info/strategy/priorities-2019-2024/promoting-our-european-way-life/new-pact-migration-and-asylum_es

Web d’EUR-lex, de la legislació de la UE, amb la Comunicació sobre el nou pacte a la Comissió Europea al Parlament Europeu, al Consell, al Comitè Econòmic i Social i al Comitè de les Regions: https://eur-lex.europa.eu/legal-content/ES/TXT/?qid=1601287338054&uri=COM%3A2020%3A609%3AFIN

Web del CEAR amb les claus del Nou Pacte de Migració i Asil: https://www.cear.es/claves-nuevo-pacto-migracion-asilo/

Web del CEAR amb una versió estesa de l’anàlisi: https://www.cear.es/wp-content/uploads/2020/10/NUEVO-PACTO-UE-SOBRE-MIGRACIO%CC%81N-Y-ASILO.pdf

Cristina Bedmar Batalla

Article originalment publicat a Realitat.