“El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur, sorgeixen els monstres” – Antonio Gramsci -.

Ja no és només cosa de les comunistes -o de les que ho analitzem tot a la manera materialista- afirmar que el món que hem conegut fins ara s’està esfondrant. Fa no gaire era d’”antisistema” i d’“alarmista” afirmar que el capitalisme estava en crisi (en una nova crisi cíclica), que l’ordre neoliberal global monopolitzat per l’imperialisme ianqui s’estava acabant, que els consensos de les darreres dècades ja no ho eren i que la forma d’organitzar-nos i de relacionar-nos havia canviat completament. Ara fins i tot els liberals i els mitjans oficials en van plens. Tothom és capaç de veure que s’ha acabat tota una època i que n’està apareixent una altra. Tot plegat va molt més enllà de les relacions internacionals, però és clar que l’actual desordre mundial ha ajudat a fer-ho evident. Aquí cal fer un petit incís. Quan parlem de l’actual desordre mundial no vol dir que l’anterior no fos també un desori; ho era. La diferència és que l’actual desordre internacional respon a la decadència del món que hem conegut fins ara i a les lluites de poder entre classes dominants a nivell global, però també de la impossibilitat de continuar amb l’actual sistema de relacions internacionals i de l’aparició de possibles nous models i potències.

Aquest article vol analitzar des d’una perspectiva marxista i materialista el clarobscur, com diria Gramsci, en el que vivim i assenyalar les esperances i possibilitats d’aquest nou món que està apareixent així com els monstres que aspiren a crear un món que també pot ser pitjor que el vell. Com que el tema és extens, dividirem l’article en dues parts. Aquesta primera part la centrarem en la fi del vell món; la decadència de l’imperialisme ianqui, l’escenari europeu i l’onada reaccionària global. 

El món que coneixem -el vell món-, així com l’actual sistema de relacions internacionals, és fruit de l’hegemonització cultural i política del neoliberalisme que s’inicia als anys 70 i 80 del segle passat, de la caiguda del bloc socialista encapçalat per l’URSS i del sorgiment d’EUA com a única gran potència mundial. Tots tres fets acaben culminant en allò del “final de la història”, però aquesta etapa del capitalisme neoliberal global ha acabat provocant diverses crisis cícliques (Crisi del sud-est asiàtic de 1997, Crisi financera de 2007-2008 i la Crisi econòmica per la Covid-19 de 2020-2022) i conflictes de gran abast que han accelerat la seva crisi en la qual ens trobem ara. No entrarem en profunditat en la caracterització d’aquesta etapa del capitalisme neoliberal global que tanquem ni en les seves conseqüències socials i polítiques perquè hauríem d’escriure un llibre i no pas un article, però sí que és important d’assenyalar els diferents fets en l’àmbit internacional que marquen el seu declivi.

Extrema dreta i ascens del feixisme, inestabilitat política, augment de la desigualtat, retrocés en drets socials i polítics, militarització, pèrdua d’influència a escala global… tot plegat caracteritza l’actualitat del que hom ha anomenat Occident. Al segle XIX i fins a la Primera Guerra Mundial, l’Imperi Otomà era sobrenomenat com “el Malalt d’Europa” per la seva lenta, imparable i inevitable decadència. Ara, el Malalt d’Occident és l’imperialisme estatunidenc.

Les contradiccions del sistema capitalista s’han accentuat notablement a Europa i a EUA per una onada reaccionària que neix com a resposta de les classes dominants al descontentament i als avenços de la classe treballadora i les capes populars davant les polítiques neoliberals que han destruït l’Estat del Benestar per tal de perpetuar privilegis i fer del sistema encara més desigual, injust i antidemocràtic. Aquesta és la translació a nivell polític i cultural d’una lluita de poder entre les classes dominants d’Occident, especialment als EUA, en l’enèsima reconfiguració de poders en aquesta crisi permanent que sembla haver-se convertit el capitalisme. L’aparició de la Xina i dels BRICS com a economies i potències emergents, així com les crisis econòmiques generades pel neoliberalisme, posen en disputa el fet que els EUA, i per tant les seves classes dominants, siguin l’única potència mundial i l’administrador del sistema capitalista global. Els darrers espeternecs de l’imperialisme ianqui són aquesta lluita entre les classes que han dominat tradicionalment els EUA i les classes, també dominants, que aspiren ara a fer renéixer aquest imperialisme i a construir un sistema global “iliberal” i unipolar encara més antidemocràtic i monopolista. L’exponent de tot plegat és que el mandat del president Donald Trump està recolzat de manera descarada per grans empresaris tecnològics com Elon Musk o Mark Zuckerberg i es fa evident que aquesta lluita entre classes dominants nord-americanes l’estan guanyant aquells que creuen en la llei del més fort per frenar la caiguda de l’imperi.

En els dos primers mesos d’aquest segon mandat de Donald Trump com a president dels EUA, la seva política exterior s’ha centrat en les seves pretensions d’annexionar-se el Canadà, el canal de Panamà i Groenlàndia, en el suport explícit al genocidi palestí i a la idea sionista del Gran Israel, en una guerra d’aranzels a tort i a dret contra Europa o la Xina i en l’augment de la pressió contra el conjunt de l’Amèrica Llatina a base de polítiques intervencionistes, sancionadores i de deportació d’immigrants com les que ja s’han dut a terme contra els governs de Mèxic, Veneçuela o Colòmbia i el manteniment del bloqueig contra Cuba. Tot plegat no són declaracions d’un boig, sinó les d’una potència imperial en decadència que pretén forçar al món a doblegar-se davant dels seus interessos a base d’amenaces, encara que no s’acabin duent a terme íntegrament. Uns interessos en l’explotació dels recursos a Groenlàndia i en el control de les rutes comercials a l’Àrtic i al canal de Panamà, entre d’altres, que no són nous, ni molt menys. És la crua aplicació de la llei del més fort. I no són només els EUA; és Rússia a Ucraïna, és Ruanda i la guerrilla tutsi a la República Democràtica del Congo i és Israel a Palestina, al Líban i Síria.

Fora de les Amèriques, els dos fronts clau per a l’imperialisme ianqui són l’Europa de l’Est i l’Orient Mitjà i alhora, en part, responsables de la seva pròpia decadència. L’Europa de l’Est és important per als EUA, ja que li serveix per mantenir a ratlla la influència regional a nivell polític, militar i comercial de Rússia i per mantenir el control sobre Europa, especialment la UE. I l’Orient Mitjà és clau pels seus recursos i per evitar la influència russa i xinesa sobre una regió que és el nexe d’unió natural entre l’Àsia, l’Àfrica i Europa, però també a nivell marítim gràcies al canal de Suez.

A les basseroles de la caiguda del bloc socialista, la política exterior nord-americana va començar a idear l’expansió de l’OTAN cap a l’est d’Europa, així com la balcanització de l’URSS i Rússia. La desintegració de la Unió Soviètica segurament va superar les expectatives estatunidenques i l’ampliació de l’OTAN cap a l’est va començar amb l’objectiu d’aïllar els russos internacionalment i que Rússia no tornés a ser una potència regional, així com controlar de manera definitiva Europa amb l’excusa de protegir Occident d’una suposada amenaça russa. Cal destacar que als antics estats socialistes i exrepúbliques soviètiques és on es troben la majoria de bases militars ianquis del continent europeu. Amb la caiguda del bloc soviètic, només quedava un flanc per tal d’aplicar de manera efectiva aquesta política: Iugoslàvia. Iugoslàvia, amb un model socialista propi i exitós i que quedava fora de la influència soviètica, va patir un intervencionisme ianqui molt més agressiu que atià ultranacionalismes i conflictes ètnics que van desencadenar en la balcanització, mai més ben dit, de Iugoslàvia, en genocidis i matances massives i en la pitjor guerra europea des de la Segona Guerra Mundial.

Malgrat les constants queixes russes davant l’ampliació de l’OTAN cap a les seves fronteres en els darrers 30 anys, EUA va continuar amb la seva política expansionista fins a Ucraïna. La història ens la sabem: Cop d’Estat l’any 2014 a Ucraïna amb el suport dels EUA (durant l’administració Obama), aixecament popular a les zones russòfones, especialment al Donbass, com a reacció i annexió russa de Crimea. Fins i tot un imperialista ianqui convençut com l’antic secretari d’Estat Henry Kissinger va marcar com a línia vermella Ucraïna. Davant la possible entrada del país a l’OTAN l’any 2022, deguda a la decadència ianqui i, per tant, a la necessitat desesperada de mantenir la seva influència sobre Europa, la Rússia del president Vladímir Putin decideix envair il·legalment Ucraïna. Pocs mesos després de l’inici de la invasió, Turquia i la Xina van liderar unes converses de pau entre Ucraïna i Rússia. Les negociacions van arribar a bon port, però EUA va forçar Ucraïna a aixecar-se de la taula.

Arran de l’arribada de Donald Trump, Estats Units ha iniciat unes noves negociacions de pau amb Rússia i aquestes no es dónen per un suposat compromís pacifista del mandatari nord-americà. Aquest imperialisme ianqui decadent ja no té la capacitat de guanyar la guerra a Ucraïna i va acceptant que cada cop serà més costós controlar Europa, sobretot amb l’arribada de Trump i amb la política agressiva que cal aplicar per evitar la caiguda de l’imperi nord-americà. La debilitat de l’eix franco-alemany i les divisions internes en el si de la UE i de les classes dominants europees, així com la pèrdua de la influència colonial a l’Àfrica, també han provocat que Europa sigui un front prescindible pels EUA. Una Europa i unes classes dominants europees que queden completament desorientades i humiliades després d’haver quedat supeditades completament als interessos ianquis durant 40 anys i d’haver fracassat en els seus intents de crear una política exterior europea en els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial. Ja ho reconeixia Kissinger: “ser l’enemic dels EUA pot ser perillós, però ser-ne l’amic és fatal”.

I fins aquí la primera part de l’article, deixarem per la segona part l’anàlisi del front a l’Orient Mitjà, el projecte colonial sionista i el genocidi palestí, l’auge de la Xina i els BRICS, el despertar sobiranista i anticolonial a l’Àfrica amb la confederació d’estats del Sahel i les possibilitats d’un sistema mundial multipolar.

Albert Blasco i Río