A la primera part d’”El nou (des)ordre internacional” parlàvem de la decadència ianqui, aquest Malalt d’Occident en el qual s’ha convertit EUA, així com el paper d’Europa i els diferents trets de l’actual ordre internacional que marquen la decadència de l’imperi. En aquesta part aprofundirem en l’altre front cabdal per als EUA, l’Orient Mitjà i el sionisme, però sobretot parlarem de l’altre món, aquell que desconeixem completament perquè no és allò que hem anomenat amb fatxenderia “Primer Món”. Un altre món en creixement i on viu la immensa majoria de la població mundial, unes 7 mil milions de persones aproximadament. Un altre món que aposta per un nou ordre internacional on tinguin veu i influència. Un Nou Món que no necessàriament seria millor que aquest perquè sense la superació del sistema capitalista és pràcticament impossible que el Nou Món no condueixi cap a un nou monopoli del poder global. De moment, però, intentarem ser optimistes, ja que sembla que és aquest altre món el que aposta per la multilateralitat i la no ingerència.
Aquesta segona part anava a començar d’una altra manera, però era impossible no comentar les declaracions del vicepresident dels EUA, J.D. Vance. El segon a bord del president Trump va afirmar fa tan sols uns dies el següent: “la idea de la globalització era que els països rics ascendirien en la cadena de valor mentre els països pobres fabricaven les coses més senzilles, però crec que ens vam equivocar. Vam suposar que altres nacions sempre estarien per darrere nostre, però a mesura que milloraven en la producció també començaven a saber dissenyar. Ens van apretar des de tots dos extrems”. Encara que aquestes declaracions es comenten soles, tot plegat és força més profund. Per primera vegada en la història, un mandatari dels EUA afirma el que ja sabíem i el que cap dels seus predecessors va reconèixer: la globalització ha estat el sistema capitalista imperial que ha servit per enriquir als països d’Occident a base d’explotar la resta i per col·locar els EUA al centre del poder global i que ara es veu amenaçat per l’auge d’aquest altre món del qual parlàvem. Però que ningú es prengui aquestes declaracions com una autocrítica, aquestes afirmacions públiques representen molt clarament la desesperació dels EUA per frenar la decadència del seu imperi i l’intent de les seves classes dominants per evitar la caiguda amb una política imperialista encara més agressiva. I si parlem de política imperialista i agressivitat hem de parlar d’Orient Mitjà, del genocidi palestí i del projecte sionista d’Israel.
L’Orient Mitjà és un dels fronts clau per als EUA fora de les Amèriques, a banda del d’Europa de l’Est del qual parlàvem a la primera part d’aquest article. Així i tot, encara que els definirem com a fronts diferenciats, tots dos estan molt relacionats. L’interès dels EUA per la regió és evident: unió natural entre Europa, Àsia i Àfrica, accés a l’explotació de petroli i matèries primeres, control de les rutes comercials marítimes pel canal de Suez i el Mar Roig i, en la lògica de guerra freda, evitar la influència regional de Rússia i, especialment, de la Xina.
La fi del domini colonial a l’Orient Mitjà arribava després de la Segona Guerra Mundial i, com a gran part del món, també arribaven els moviments d’alliberament nacional pròxims a l’esquerra política i, per tant, a la influència soviètica. A Orient Mitjà i al món àrab tot plegat va prendre una forma molt clara: el panarabisme, un moviment anticolonial, laic i de caire socialista que aspirava a unificar d’alguna manera els pobles àrabs. Això suposava un greu problema per als interessos nord-americans a la regió, però la colonització de Palestina per part de jueus europeus va ser clau per als EUA. L’aposta ianqui pel sionisme respon a una política imperialista molt agressiva: l’establiment d’una “nació armada” aliada dels EUA en una zona clau mitjançant la colonització, la neteja ètnica i el genocidi contra el poble palestí per tal de desestabilitzar la regió i impedir l’emancipació real dels diferents pobles d’Orient Mitjà. Tot plegat també va anar de la mà de l’impuls per part de les diferents administracions nord-americanes de les diferències entre sunnites i xiïtes i al fonamentalisme religiós islamista -llavors minoritari- que combatia internament els Estats laics de la regió, una política que també van seguir a l’Afganistan, a l’Àfrica i en algunes exrepúbliques soviètiques. Des de la caiguda de l’URSS, la intervenció ianqui s’ha aguditzat: la croada contra l’Iran i els seus aliats xiïtes a la regió (alhora aliats de Rússia, en gran mesura per contrarestar la força ianqui), la invasió il·legal d’Irak, la Guerra Civil de Síria i el suport a la idea sionista del Gran Israel (l’estat jueu des del Nil a l’Eufrates). I és que el sionisme té moltíssim de poder als EUA i ambdós estats es retroalimenten, però l’agressivitat amb la qual s’ha d’implementar el projecte sionista que garanteix la desestabilització de la regió i el seu control per part dels EUA, també suposa que la immensa majoria de pobles àrabs trobin una causa comuna, la palestina, independentment de les aliances internacionals d’aquests. Tot plegat sumat a la creixent influència regional d’altres potències com Rússia i la Xina, especialment, així com la sempre present geopolítica turca, estan afavorint la pèrdua d’influència ianqui a Orient Mitjà, encara que la caiguda del govern dels Al-Assad a mans dels islamistes va ser una demostració de força davant de Rússia i el món xïita. Els darrers espeternecs d’un imperi decadent.
La Xina ha aparegut moltíssim al llarg de les dues parts de l’article i és que la Xina és una peça cabdal per entendre els canvis en l’ordre internacional actual. El gegant asiàtic ha estat l’etern aspirant a potència mundial i durant molt de temps ha estat el que hom ha anomenat “país en vies de desenvolupament”, però les polítiques d’expansió econòmica i a un model d’economia de mercat planificat i intervingut per l’Estat han convertit la Xina en la primera potència mundial i en un exemple a seguir pels països del Sud Global. La política exterior de la Xina es basa en cercles d’influències (els països i territoris més pròxims al país són clau per a la Xina i a mesura que s’allunyen de les fronteres xineses ho deixen de ser o en menor mesura) i en l’intercanvi comercial a canvi de desenvolupament econòmic, tecnològic i social. Xina és el país capdavanter dels BRICS+, les economies emergents del món que ara agrupen molts més països (inicialment eren el Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina i Sud-àfrica). Més enllà de ser les economies emergents que han quedat fora de l’esfera dels EUA, aquests països no són un bloc cohesionat ideològicament o estratègicament com molts asseguren. Ara bé, sí que es pot veure una cohesió entre la Xina del secretari general Xi Jinping, el Brasil del president Lula da Silva i la Sud-àfrica del Congrés Nacional Africà, entre d’altres, entorn a la multilateralitat, la cooperació, la convivència pacífica i la no ingerència: la Xina va propiciar converses de pau mesos després de la invasió d’Ucraïna i va aturat momentàniament la guerra al Iemen aconseguint asseure en una taula de negociacions l’Aràbia Saudita i l’Iran, els dos antagonistes de l’Orient Mitjà.
La Xina s’ha convertit en un referent, especialment, a l’Àfrica. Molts països de l’Àfrica subsahariana veuen en el desenvolupament xinès com una alternativa a la pobresa i la inestabilitat estructural del continent fruit de l’explotació i els lligams encara existents del poder colonial europeu i una manera de trencar amb aquest passat i present colonials. L’exemple més evident de tot plegat és l’arribada al poder de governs anticolonials al Sahel. Aquesta regió al sud del desert del Sàhara rica en recursos naturals i pilar central de les rutes comercials amb el nord d’Àfrica, és una de les regions més empobrides del món i una de les que més ha patit el colonialisme europeu, especialment el francès, amb l’explotació dels recursos, Cops d’Estat i guerres patrocinades per les potències colonials i l’establiment de bases militars estrangeres en diferents països. Aquests governs anticolonials panafricanistes han arribat al poder a Burkina Faso, Níger i Mali (països governats prèviament per governs imposats per l’imperialisme francès) gràcies a Cops d’Estat militars recolzats per la població civil, però també al Senegal i a Ghana han arribat al govern partits polítics amb ideologies semblants, aquest cop, però, mitjançant eleccions democràtiques.
Per a contrarestar l’amenaça de la CEDEAO, una aliança econòmica i militar de països de l’Àfrica Occidental alineats amb l’imperialisme ianqui i europeu, els nous governs de Burkina Faso, Níger i Mali crearen l’any 2023 l’Aliança d’Estats del Sahel per tal de sumar esforços contra l’imperialisme occidental i el gihadisme i construir països realment sobirans. Aquesta aliança ha aconseguit expulsar les bases militars franceses dels seus països, així com la base militar ianqui de Níger (la base més gran dels EUA al continent), i ja s’han constituït com a confederació: han unificat els exèrcits dels tres països, han creat un passaport únic i una zona econòmica conjunta i comencen a plantejar-se la creació d’una moneda pròpia, ja que actualment la moneda de curs és la colonial, el Franc africà. L’ideal del panafricanisme fet realitat.
Aquest desordre internacional del qual parlem apareix per aquesta pressió de l’altre món, el món dels 7 mil milions, però si invoquem a Gramsci veurem que “la crisi consisteix precisament en el fet que allò vell mor i allò nou no pot néixer”. És aquest interregne en el qual vivim en el que apareixen els monstres i que pot transformar el vell ordre, però no fer-lo desaparèixer, per tal de perpetuar-lo. Malgrat les legítimes demandes d’un món que vol tenir veu pròpia en l’esfera global, com dèiem, el capitalisme condueix al monopoli i quan aquest vell ordre transformat en alguna altra cosa torni a viure una nova crisi, ens trobarem en un nou desordre internacional.
L’esperança resideix en l’avenç dels pobles i de la classe treballadora, en aquests moviments que van apareixent al Sud Global, especialment, i que aposten per la justícia social, la solidaritat i la sobirania popular. En definitiva, no hi haurà pau mundial sense la superació del sistema capitalista.
Albert Blasco i Río
