«Si tan sols pogués desprendre’m de la meva bellesa i adoptar un aspecte més lleig. Com si fos una escultura a la qual llevessin el seu color.» Helena, Eurípides (412 a. C.)
Avui dia, quan algú pensa en la Grècia de les primeres olimpíades i els mites, una de les primeres imatges que veu són edificis o escultures de marbre. Les estàtues blanques de l’època clàssica s’han convertit en un dels seus símbols indiscutibles, però un símbol fals. Malgrat l’extensa creença de la blancor de la Grècia clàssica, ni els seus monuments ni, en especial, les seves estàtues eren blanques. Estaven pintades.
Llavors, com és que creiem que són blanques? Durant l’edat mitjana, tot allò que formava part de l’època clàssica va caure a l’oblit, fins que al Renaixement els humanistes ho van redescobrir. Però llavors el color, molt menys perdurable que la pedra, ja s’havia perdut, així que van pensar que els artistes antics les havien fet expressament blanques. Considerant-ho l’epítom de la bellesa pròpia d’una civilització superior, ho van començar a emular, reescrivint el significat de refinament artístic. Enrere van quedar els colors brillants, considerats indignes, i la blancor va passar a ser l’indicador de qualitat i intel·lectualitat. Això va arribar al seu punt àlgid al segle XVIII, quan Johann Winckelmann va publicar la Història de l’Art Antic, on afirmava que a l’Antiguitat no es feia servir el color, sinó que tot era blanc, ja que era sinònim de bellesa. Molts intel·lectuals de l’època van abonar aquestes idees. Johann von Goethe va declarar que el color només atrau els nens, els incultes i les nacions salvatges.
Finalment, la blancor es va convertir en un dels pilars clau en la construcció del racisme biològic i el supremacisme blanc que va regnar a Europa i als Estats Units als segles XVIII, XIX i XX. Que les escultures i els monuments no van ser mai pintats es va convertir en una croada pels paladins del racisme. Els esclavistes i els defensors de l’statu quo utilitzaven el seu propi imaginari clàssic per degradar les cultures i els pobles no caucàsics. Durant la seva expansió, l’Imperi Britànic també va enardir aquesta narrativa. A la Itàlia i l’Alemanya feixistes, l’escultura clàssica blanca era l’única acceptada. Això ha arribat fins als nostres dies, on s’ensenya la blancor a les escoles i els museus exposen el marbre blanc.
Aquesta campanya ha estat tan forta que durant molt de temps les restes de pintura que es trobaven a les excavacions arqueològiques s’eliminaven, i qualsevol estudiós que defensés el color a l’art antic era expulsat de museus i acadèmies. I així, es van ignorar sistemàticament totes les evidències del color a l’època clàssica fins als anys vuitanta, quan el matrimoni d’arqueòlegs Brinkmann va ser capaç d’utilitzar dues tècniques d’il·luminació sense danyar el marbre. Amb la llum rasant van aconseguir els patrons decoratius aplicats, i amb l’espectroscòpia infraroja i de raigs X, van determinar els materials orgànics i minerals amb els quals es feien les pintures, identificant-ne el color. Això va demostrar que als antics els hi encantava el color. Es va poder comprovar que a l’antiga Grècia escultura i pintura eren disciplines inseparables. Les estàtues de déus i éssers mitològics es pintaven de colors brillants i vistosos, com una mena d’ofrena per complaure’ls i que els afavorissin. Segons l’arqueòleg i historiador Philippe Jockey, el color era una part fonamental en la relació entre els antics grecs i els seus deus. Pel que fa a les estàtues de persones, intentaven que s’assemblessin tot el possible al model original. Pintaven el color dels cabells, de la roba, de la pell… Els artistes buscaven la mimesi absoluta, ja que entenien que com més reals, més reaccions podrien aconseguir del públic. Plini el Vell i Llucià de Samosata van deixar escrit que l’estàtua de Praxíteles d’Afrodita, que estava pintada, era tan real i excitava tant els homes que la veien que de nit assaltaven el seu temple per tal de posseir-la.
Però malgrat les proves, el marbre blanc segueix sent un dels emblemes del supremacisme blanc. Utilitzen la creença que la Grècia clàssica és impecable a tots els nivells, refinada i blanca (ètnicament i arquitectònicament), i que ells són la seva descendència directa. Idees que són del tot falses. Ni la Grècia antiga era irreprotxable, ni especialment refinada, ni justa i, sobretot, no era blanca. La gent del mediterrani i les seves cultures són un tapís de colors, i durant molts segles no van ser considerades “persones blanques”. De fet, la consideració ètnica a l’edat antiga era molt diferent de l’actual. Els antics grecs pensaven que la virilitat d’un home es demostrava pel seu bronzejat: els déus i els herois tenien sempre la pell bruna. Com més fosca fos la pell, més bell i millor era un home, tant a nivell físic com moral. Els homes molt pàl·lids eren sovint considerats estúpids i febles.
El desconeixement, en primer lloc, i més endavant el racisme van crear una nova teoria de la bellesa i la superioritat que va passar per tots els estils artístics fins a arribar als nostres dies, on encara persisteix. Però es va erigir sobre una tradició que no havia existit mai. El David de Miquel Àngel o la Casa Blanca dels EUA estan construïts sobre un model canònic inventat. El feixisme, però, segueix afirmant el seu passat blanc, amenaçant els classicistes i investigadors que intenten desmuntar-ho. Per això nosaltres hem de seguir combatent-los, pel present, pel futur, i, com en aquest cas, pel passat.
Paula Quílez Relaño
