Les dones som persones en peu de guerra contra les injustícies, som la guspira que encén la revolta, som tres, quatre, cinc voltes rebels. Som rebels tantes vegades com sigui necessari.

No és cap secret que la societat capitalista i heteropatriarcal treu profit de fer que les persones, en especial les dones, ens sentim avergonyides del nostre propi cos. L’altura, la talla, la mida, etc. Ens distreu de preocupacions reals i es beneficia econòmicament quan intentem corregir allò que, en primer lloc, no està malament. Però en el cas de les dones va més enllà; intenta vilipendiar de funcions sanes i perfectament naturals dels nostres cossos, funcions necessàries per a la nostra vida i el nostre estat de salut. L’exemple clàssic d’això és com la nostra societat actual tracta la menstruació. És una funció biològica normal de la qual se’ns ensenya a amagar-nos, a dissimular; és quelcom brut destinat a no ser vist ni sabut.

Hi ha moltes altres funcions corporals que ens ensenyen a infamar, però avui ens centrarem en el fet de donar el pit, i a la condemna social al fet de fer-ho en públic.

Primer de tot hem de dir que són les mares qui escullen com alimentar els seus nadons, sigui amb fórmules lactants o donant-li’ls el pit. És la seva decisió i és el seu dret poder-ho escollir. Nosaltres simplement hem de respectar-ho.

El problema és que quan les mares trien la segona opció es troben amb obstacles amb els quals no hauria de tractar. Prejudicis, insinuacions, mirades quan alimenta al seu fill, i encara individus que poden arribar a increpar-la per “ensenyar els pits”. Perquè la nostra societat troba perfectament normal i acceptable una dona ensenyant els pits en un anunci de cotxes o cervesa, però una que els utilitza per alimentar a un nadó i, per tant, per dur a terme una acció que no està destinada al plaer masculí la troba aberrant. Ja se sap, els únics pits que no agraden al patriarcat són els que no són de consum.

A Espanya no hi ha regulació ni protecció per les dones que donen el pit en públic, de manera que queda en mans dels propietaris dels locals, de les forces de seguretat, en definitiva d’altres persones que no són la mateixa mare decidir si és una activitat lícita o no. Així, cada poc temps és notícia que han expulsat a una dona d’algun lloc per donar el pit en públic, atribuint-ho a què és una cosa vergonyosa o de caràcter privat, o fins i tot sexual per ensenyar un pit en públic.

Donar el pit és simplement alimentar un nadó i, per ant, és una activitat natural. No es pot controlar quan i on tindrà gana aquest, per tant la mare ha de poder alletar-lo allà on això succeeixi. No es pot dir a una persona quan i on ha d’alimentar a la seva quitxalla

Cal destacar que donar el pit comporta de mitjana trenta-cinc hores setmanals, en un període compres entre sis mesos i dos anys de mitjana. Tenint en compte que la mitja de la jornada laboral a l’Estat Espanyol és de quaranta hores, podem concloure fàcilment que donar el pit ocupa una jornada laboral completa. Per tant l’argument de què s’ha de fer a casa, en privat, provoca que les mares tinguin molt més difícil tornar a la seva vida social, publica i laboral. Bàsicament condemna a la mare a estar tancada a casa fins que la criatura deixi d’alimentar-se per via materna. És condemnar a les dones a una maternitat forçosa.

I les dones són molt més que simplement mares. Som éssers humans de ple dret i plenes facultats, en ple control del nostre cos i de les nostres vides. Som persones en peu de guerra contra les injustícies, som la guspira que encén la revolta, som tres, quatre, cinc voltes rebels. Som rebels tantes vegades com sigui necessari.

Una societat que troba ofensiva a una mare que alimenta al seu nadó en públic és una societat amb molt a aprendre i amb molt camí per fer. Però és un camí que, de la nostra mà, es recorrerà.

Paula Quílez Relaño