La majoria de textos escrits sobre el fet nacional se solen centrar en els textos de Marx o són escrits analitzant la posició del marxisme en general. Quin era però el plantejament particular d’Engels sobre aquesta qüestió? En aquest article analitzarem els tres aspectes que van suscitar el seu interès pel que fa a la qüestió nacional: Polònia, Irlanda i la polèmica al voltant dels “pobles sense història”.
El cas polonès és segurament el més conegut pel moviment socialista europeu, ja que anys després de la mort dels dos pares del marxisme seguirà ben viu en els debats entre Rosa Luxemburg i Vladimir Lenin. No obstant això, els posicionaments originals d’Engels revesteixen importància per si mateixos i són un bon exemple que ens permet observar l’evolució de la seva anàlisi.
Una de les primeres intervencions d’Engels sobre la qüestió nacional polonesa la realitza el cinc de desembre de 1847, mitjançant una crònica d’un acte celebrat a Londres en commemoració de la revolució polonesa de 1830 [1]. En ella recull i subscriu les paraules del seu col·lega Marx, que havia dit que “des d’Anglaterra arribaria el senyal per a l’alliberament de Polònia” i que “Polònia només seria lliure quan les nacions civilitzades d’Europa occidental haguessin conquerit la democràcia. Però el més fort i més gran numèricament parlant de tots els moviments democràtics d’Europa és el d’Anglaterra, que s’estén per tot el país”. A Anglaterra era on la lluita de classes estava en una posició més avançada, on el proletariat tenia més força i per tant, segons Marx i Engels, era la baula que calia trencar per poder assolir l’alliberament de Polònia.
Engels, de fet, introdueix en el discurs d’aquest mateix míting [2] per primer cop la idea que “Una nació no pot arribar a ser lliure i a la vegada seguir oprimint-ne altres. L’alliberament d’Alemanya no pot fer-se efectiu, doncs, si no es fa efectiu l’alliberament de Polònia (…)” Per tant, “els demòcrates alemanys i polonesos poden treballar mancomunats en l’alliberament d’ambdues nacions”.
Aquest posicionament, favorable a l’alliberament nacional però amb perspectiva anglocèntrica serà la base del plantejament general d’Engels i Marx al respecte fins a la dècada dels 60 i el veurem també aplicat al cas irlandès. Les lluites per l’alliberament nacional i social anaven unides, i els proletariats de les nacions opressora i oprimida havien de treballar conjuntament per a l’alliberament nacional, però la presa del poder a Anglaterra per part del proletariat era condició sine qua non per a l’èxit de l’alliberament polonès i de les nacions oprimides d’Europa.
Després de la derrota dels moviments revolucionaris de 1848, entre els quals figurava l’aixecament polonès de Lelewel de 1846, Engels envia l’any 1851 una carta [3] molt dura a Marx, on es mostra realment decebut i pessimista davant les perspectives de la revolució i carrega contra Polònia. Els comentaris que fa Engels són realment contundents: “Com més penso sobre el tema més clarament em sembla que els polonesos com a nació estan acabats i només poden ser usats com a instruments fins que la mateixa Rússia sigui arrossegada a la revolució agrària. A partir d’aquest moment, Polònia no tindrà en absolut cap raó d’existir”.
Tot i aquest parèntesi, posteriorment Engels tornarà a les seves posicions prèvies de defensa a ultrança de l’alliberament polonès. Durant els anys 60 el moviment democràtic a Polònia revifa i amb ell les esperances d’una nova etapa revolucionària que finalment no s’acaben realitzant. Malgrat aquest nou entrebanc, es produeix en Marx i Engels un canvi de paradigma al respecte, si abans consideraven que l’alliberament de Polònia havia de ser conseqüència de la revolució proletària, ara el consideren requisit indispensable per al desenvolupament de la lluita obrera, especialment a Alemanya. A més a més es mantindrà la tesi de la necessitat que ambdós moviments, el de la lluita de classes i l’alliberament nacional han d’anar forçosament de la mà, o cap dels dos aconseguirà el seu objectiu [4].
Amb la creació de la Primera Internacional els dos fundadors del Socialisme Científic posaran la qüestió polonesa al centre de l’activitat d’aquesta organització. Engels escriurà la primavera de 1866 una sèrie d’articles defensant l’alliberament polonès enfront dels seguidors de P.J. Proudhon, que defensaven que la Internacional i el moviment obrer en general només s’havia de limitar a assumptes relacionats purament amb el treball. Davant d’aquest desafiament, Engels farà un repàs de com durant els diversos processos revolucionaris els obrers sempre havien defensat la causa de Polònia [5].
Durant els últims 15 anys de la seva vida, Engels seguirà defensant amb vehemència la llibertat de Polònia i revisarà juntament amb el seu camarada les seves interpretacions sobre l’alçament de Lelewel. L’any 1875 Marx i Engels batejaran la Revolució Polonesa de 1846 com “la primera a Europa a plantar la bandera de la revolució social” i la vincularan amb la Comuna de 1871. Cinc anys més tard caracteritzaran directament aquest esdeveniment com a la primera revolució política a proclamar demandes socialistes [6]. A la carta que Engels li envia a Kautsky el febrer de 1882 [7], el revolucionari alemany sentencia: “En cap cas tenim la tasca d’apartar als polonesos dels seus esforços per lluitar per les condicions vitals del seu desenvolupament futur, o persuadir-los que la independència nacional és una qüestió molt secundària des del punt de vista internacional. Ans al contrari, la independència és la base de tota acció internacional comuna”.
Finalment, en l’última menció d’Engels cap a Polònia, que correspon al pròleg de l’edició polonesa del Manifest Comunista de 1892 [8], Engels es reafirma en el plantejament expressat en la carta a Kautsky i afirmarà que La restauració d’una Polònia forta i independent és una qüestió que no només interpel·la als polonesos, sinó a tots nosaltres. Una sincera col·laboració internacional de les nacions europees només és possible si cada una d’aquestes nacions és totalment autònoma dins de la seva pròpia casa.
Un cop hem vist com es manifesta al llarg del temps en el pensament d’Engels aquesta màxima segons la qual “un poble no serà mai lliure mentre n’oprimeixi a un altre” a Polònia, passem a analitzar el mateix procés per al cas Irlandès, on l’aportació d’Engels és més extensa encara.
Una de les primeres mencions explícites d’Engels a la lluita per l’alliberament nacional irlandès apareix el 1843, en una crònica escrita a Der Scheweizerische Republikaner. Aquest document formarà part dels materials utilitzats dos anys després per fer l’anàlisi sobre la situació plasmada a La situació de la classe obrera a Anglaterra. Durant la segona dècada del s. XIX, la lluita irlandesa revifarà sota el lideratge de Daniel O’Connell, un advocat catòlic que posarà al centre de les demandes l’abolició de la llei d’unió amb Gran Bretanya de 1801.
Segons Engels ens explica, els seus mítings eren nombrosíssims, arribant a aplegar a centenars de milers d’irlandesos. Això no obstant, essent un home d’ideologia liberal moderada, O’Connell mai portarà les reivindicacions nacionals a confluir amb les socials ni a establir cap mena d’estratègia revolucionària. Diu Engels: “si O’Connell volgués realment el millor pel poble (…) m’agradaria saber que podria negar-li Sir Robert Peel [9] si ell li exigís des del cim d’un poder com el que té ara. Però que aconsegueix amb tot el seu poder i els seus milions d’irlandesos? (…) Ni tan sols pot imposar l’abolició de la Unió, per descomptat només perquè no s’ho pren seriosament, perquè utilitza el poble irlandès, plomat i aixafat, per preocupar als ministres tories i tornar a posar als seus llocs els seus amics moderats.” [10]
Després de la mort d’O’Connell l’any 1847 el moviment nacionalista irlandès s’acostarà al Cartisme [11] a qui Engels assegurava millors perspectives de futur. A més a més, l’any 1848 Engels escriu un article on per primer cop es veu l’estratègia que planteja per a l’alliberament d’Irlanda i que comparteix les mateixes característiques que la proposta de Marx per Polònia de 1846 citada anteriorment en aquest article. Engels manifesta que “No hi pot haver cap mena de dubte que a partir d’ara la massa del poble irlandès s’unirà cada cop més amb els Cartistes anglesos i actuarà amb ells d’acord amb un pla comú. Com a resultat s’avançarà en molts anys la victòria dels demòcrates anglesos i per tant l’alliberament d’Irlanda.” [12]
No trobem cap altra declaració remarcable d’Engels fins al 1856, quan escriu una carta a Marx [13] reprenent el tema de l’alliberament irlandès fent èmfasi en la condició de colònia d’Irlanda i en el fet que la llibertat que gaudeixen els anglesos està basada en l’opressió als irlandesos. A més a més fa un breu comentari a la situació de despoblament del camp irlandès i la degradació en què es troba la nació, amb uns comentaris molt negatius remarcant que mitjançant l’opressió els Irlandesos han acabat esdevenint una “nació desgraciada”, l’única funció de la qual és ara “proveir Anglaterra, Estats Units, Austràlia, etc. de prostitutes, jornalers, proxenetes, carteristes, estafadors i altres desgraciats”.
Com es pot comprovar per les dates, estem en el mateix període en què Engels aboca els durs comentaris contra Polònia i el poble polonès després de la derrota de les revolucions de 1848.
A finals de la dècada dels 50 el moviment nacionalista irlandès va viure la creació d’una nova organització que ràpidament es convertirà en la més activa i nombrosa: la Germandat Republicana Irlandesa, o IRB per les seves sigles en anglès, els membres de la qual seran coneguts popularment com a Fenians. Marx i Engels veuran amb molt bons ulls l’evolució de la lluita per l’alliberament nacional d’Irlanda cap a organitzacions cada cop més properes al socialisme i a les reivindicacions obreres. Amb la fundació de la Primera Internacional els dos revolucionaris alemanys faran mans i mànigues per fer que l’organització defensés la causa irlandesa contra aquells que s’hi oposaven, els seguidors de Proudhon com ja hem vist en el cas polonès, però també en aquest cas alguns sectors de la classe obrera britànica, molt ràpids a combatre les injustícies a tot el món menys a casa seva, com el mateix Marx va criticar [14].
En aquesta mateixa carta es produeix un canvi en el plantejament de Marx sobre Irlanda, amb la coneguda frase “Abans creia que era impossible separar Irlanda d’Anglaterra, ara ho considero inevitable”. El 24 de novembre, després de l’execució de tres irlandesos arrestats en una ràtzia anti-irlandesa de la policia anglesa a causa de l’alliberament de dos presoners per part dels fenians, Engels es referirà en termes similars en una carta al seu camarada: “Els conservadors han comès l’acte definitiu de separació entre Anglaterra i Irlanda” i aprofitava per vincular el tema amb Polònia i la Guerra Civil americana, convençut que “l’execució d’aquests tres convertirà l’alliberament de Kelly i Deasy en una acció heroica, que serà cantada al bressol de cada nadó irlandès a Irlanda, Anglaterra i Estats Units. Les dones irlandeses se n’encarregaran de la mateixa manera que ho van fer les dones poloneses. Que jo sàpiga, l’única vegada que algú ha estat executat per quelcom semblant en un estat civilitzat va ser el cas de John Brown a Harper’s Ferry. Els fenians no podrien haver desitjat millor precedent. [15]”
El 1869 el moviment irlandès revifarà i convocarà diverses manifestacions en favor de l’amnistia dels presos polítics, una d’elles a Londres on assistiran unes cent mil persones, entre elles la família Marx al complet. El novembre d’aquell mateix any Engels escriurà a Marx respecte a les eleccions al Parlament que s’havien realitzat recentment. En elles havia estat escollit per un líder dels fenians, Jeremiah O’Donovan Rossa [16], que en aquells moments estava empresonat. Engels valorarà l’elecció com un èxit que havia de permetre al moviment irlandès sortir de les tàctiques conspiratives i entrar en un “camí d’acció que, tot i ser legal en aparença, segueix sent molt més revolucionari que el que han fet des de la seva insurrecció fallida.[17]”
1869 és també l’any que marca un dels canvis més importants de Marx respecte de la relació entre l’alliberament nacional irlandès i la revolució proletària a Anglaterra. En una carta de desembre de 1869 [18], Marx explica el canvi al seu camarada: “Durant molt de temps he cregut possible acabar amb el règim irlandès mitjançant l’ascens de la classe obrera britànica. Un estudi en profunditat de la qüestió m’ha convençut del contrari. La classe obrera anglesa mai aconseguirà res fins que no s’hagi alliberat d’Irlanda. La palanca s’ha d’accionar a Irlanda. Aquesta és la raó per la qual la qüestió irlandesa és tan important pel moviment social en general.” El canvi de posicionament respecte a 1847-48 es manifesta a Irlanda de la mateixa manera que a Polònia. L’alliberament nacional es revela indispensable per a l’alliberament social a la metròpolis i a Europa.
Per la seva banda, Engels defensa activament la llibertat irlandesa dins de la Internacional, donant suport a la separació de les seccions irlandeses del consell federal britànic. Engels sabia que la classe obrera irlandesa no acceptaria mai l’absorció d’aquestes dins del Consell federal i que ningú tenia la potestat d’imposar-ho. A més, remarcarà que “Si els membres de la Internacional que pertanyen a una nació conqueridora li demanessin a la nació que va ser conquerida i ha estat oprimida des de llavors, que s’oblidés de la seva nacionalitat i de la seva situació específiques, que “posés fi a les diferències nacionals”, etc., llavors això no seria internacionalisme, sinó res més que predicar la submissió al jou opressor i intentar justificar i perpetuar la dominació del conqueridor sota el mantell de l’internacionalisme.” [19]
Engels fixarà la seva posició final sobre Irlanda a la carta a Kautsky de febrer de 1882 [20] que ja hem citat anteriorment amb les següents paraules: “Una de les tasques reals de la revolució del 48 (…) era la instauració de les nacionalitats oprimides i fragmentades d’Europa, central en tant que aquestes fossin viables en general i estiguessin madures especialment per a la independència. Aquesta tasca, d’acord amb les condicions llavors vigents, va ser resolta (…) a Itàlia, Hongria i Alemanya. Van quedar Irlanda i Polònia (…) sóc del parer, doncs, que dues nacions d’Europa no només tenen el dret, sinó el deure de ser nacionals abans que internacionals: els irlandesos i els polonesos.”
Com he establert a l’inici, l’últim tema d’anàlisi de l’article és la qüestió dels “pobles sense història”, que ha provocat un debat entre el marxisme al llarg del temps per esbrinar com encaixar les afirmacions d’Engels en els textos que tracten aquest tema amb la resta de treballs sobre el nacionalisme i l’alliberament nacional.
El 1849 Engels escriurà a la Nova Gaseta Renana el text titulat La lluita dels magiars on abocarà per primer cop aquest tipus de valoracions respecte a l’actitud dels pobles eslaus del sud davant de la dominació austríaca i russa. Hi podem trobar fragments on defensa que, amb l’excepció dels polonesos i els magiars (hongaresos), “tota la resta de petites i grans nacionalitats i pobles estan destinats a morir molt abans de la tempesta revolucionària mundial” o també predir “la desaparició de la terra no només de classes i dinasties reaccionàries sinó també de pobles reaccionaris sencers. I això és també un pas endavant”.
Aquest tipus de declaracions es repetiran durant els anys 50, etapa en la qual, com ja hem vist, Engels es mostra en general més pessimista pel que fa a les perspectives revolucionàries i d’alliberament nacional i desapareixeran amb el pas del temps quan les seves esperances ressorgeixin. Les raons que han donat els estudiosos per a explicar aquesta qüestió han estat variades, algunes compatibles entre elles i d’altres contradictòries. Roman Rosdolsky considera que en la base d’aquestes posicions hi ha un cert supremacisme alemany per part d’Engels [21], o com planteja també Ephraïm Nimni [22], un determinisme hegelià aplicat a l’anàlisi d’aquests pobles. Joseph Petrus, en canvi, esmena la totalitat del plantejament nacional marxista, que no considera una teoria completa sinó apreciacions puntuals segons el context. En aquest sentit les afirmacions sobre els “pobles sense història” serien simplement un exemple més de la incoherència dels plantejaments d’Engels i Marx [23].
Després de fer aquest repàs sobre l’evolució del pensament d’Engels respecte a la qüestió nacional, acabo aquest article amb les conclusions que, crec, se’n poden extreure.
Durant els primers anys d’anàlisi del tema, durant la dècada dels 40, la traducció d’aquest principi bàsic es concreta en el fet que l’alliberament social i nacional van units, però el segon sotmès al primer. A més, la lluita es realitza prioritàriament al centre de la metròpoli, Anglaterra sobretot. El desenvolupament de la lluita de classes és la clau de volta que permetrà, no només l’alliberament nacional de les nacions oprimides, sinó també la revolució a tota Europa.
Pel que fa al cas dels “pobles sense història”, crec que cal emmarcar-los en aquesta “etapa fosca” d’Engels durant els anys 50 del s. XIX, que és també l’etapa on fa els comentaris més negatius respecte al desenvolupament de la lluita revolucionària a Europa i de l’alliberament d’Irlanda i Polònia. La derrota revolucionària i el reforç de les posicions reaccionàries afectaran Engels de forma notable i l’empenyeran a escriure aquests textos tan contradictoris amb els plantejaments que fins aleshores havia defensat.
A partir d’una anàlisi més exhaustiva, realitzada fonamentalment un cop superat el desastre de 1848, tant Marx com Engels modifiquen la seva posició, considerant ara que tot i que els moviments d’emancipació social i nacional han d’anar de la mà, l’alliberament nacional pot esdevenir la clau de volta per fer avançar la lluita de classes de la nació opressora. Ara, el desenvolupament nacional i de la lluita de classes es decideixen a la perifèria, no al centre. Amb retocs i matisos segons el context, aquesta serà la posició definitiva que Engels defensarà durant la major part de la seva vida.
Voldria acabar aquest article agraint a La Realitat la possibilitat d’escriure sobre Engels i la qüestió nacional, així com al camarada Joan Tafalla per la preparació dels textos que he emprat per realitzar-lo i la seva predisposició a ajudar-me i a resoldre’m qualsevol dubte que em pogués sorgir.
Xavier Pizarro Homs
Article publicat originalment a Realitat.
NOTES
[1] Engels, F. A l’aniversari de la revolució polonesa de 1830. OME 9. Pgs 58-60. Traducció al català realitzada per l’autor a partir de la traducció al castellà de l’original en francès feta per Joan Tafalla. La resta de textos citats són també traducció al català per part de l’autor de l’article.
[2] Marx, K. I Engels, F. Discursos sobre Polònia, pronunciats al míting internacional celebrat a Londres, el 29 de novembre de 1847 en ocasió del 17è aniversari de l’alçament polonès de 1830. Deutsche-Brüsseler-Zeitung, nº 98, 9/12/1847. OME 9. Pgs 61-63.
[3] Marx, C. Y Engels, F. Correspondencia. Editorial Cartago. 1973. Pgs 39-40.
[4] Anderson, Kevin B. Marx at the Margins. University of Chicago Press. 2010. Pgs 71-72.
[5] Íbidem. Pg 74.
[6] Citat a Íbidem. Pg 77.
[7] Citat a Dunayevskaya, R. Rosa Luxemburg. Women’s Liberation, and Marx’s Philosophy of Revolution. University of Illinois Press. 1991.
[8] Engels, F. Pròleg de l’edició polonesa de 1892 del Manifest del Partit Comunista. OME 9. Pgs 387-388.
[9] Sir Robert Peel, dirigent del Partit Conservador i Primer Ministre del Regne Unit entre 1834-35 i 1841-46.
[10] Engels, F i Marx, K. Imperio y Colonia. Escritos sobre Irlanda. Cuadernos de Pasado y Presente. 1979. Pg 61.
[11] El Cartisme fou un dels primers moviments de la classe obrera anglesa amb voluntat d’intervenció política. Deuen el seu nom a la Carta del Poble (People’s Charter), document enviat al Parlament del Regne Unit l’any 1838 per l’Associació de Treballadors de Londres on exigien reformes com el sufragi universal masculí, l’abolició del requisit de propietat per a poder ser membre del Parlament o un sou anual pels diputats per tal que els obrers s’hi poguessin dedicar en cas de ser escollits. Amb la derrota del moviment revolucionari de 1848 van perdre la seva influència.
[12] Engels, F i Marx, K. Imperio y Colonia. Escritos sobre Irlanda. Cuadernos de Pasado y Presente. 1979. Pg 75.
[13] Íbidem. Pg 109.
[14] Carta de Marx a Engels del 2 de noviembre de 1867, citada a Anderson, Kevin B. Marx at the Margins. University of Chicago Press. 2010. Pg 126.
[15] Engels, F i Marx, K. Imperio y Colonia. Escritos sobre Irlanda. Cuadernos de Pasado y Presente. 1979. Pgs 141-142
[16] Jeremiah O’Donovan Rossa (Diarmáid O’Donnabháin Rosa) fou un dels líders més destacats de l’IRB. Després de ser escollit van anul·lar les eleccions i va romandre empresonat fins que el Govern el va deixar en llibertat a canvi de no tornar mai més a Anglaterra. Va emigrar als EUA i va seguir treballant per l’alliberament irlandès, fundant un diari i finançant campanyes per comprar armes i explosius. Reverenciat pels seus, rebrà un funeral multitudinari en vigílies de l’Alçament de Pasqua de 1916.
[17] Engels, F i Marx, K. Imperio y Colonia. Escritos sobre Irlanda. Cuadernos de Pasado y Presente. 1979. Pg 189.
[18] Íbidem. Pg 192
[19] Íbidem. Pg 322
[20] Íbidem. Pg 344
[21] Rosdolsky, R. Friedrich Engels y el problema de los pueblos “sin historia”. Cuadernos de Pasado y Presente. 1980.
[22] Nimni, E. Marx, Engels and the National Qüestion. Science & Society. Vol 53 (3). 1989.
[23] Petrus, J.A. Marx and Engels on the National Qüestion. The Journal of Politics. Vol 33(3). 1971.
