Fa un any vam presentar el nostre número 6 on entrevistàvem a l’Ana Polo. Avui publiquem la primera part de l’entrevista.

Primer de tot, ens agradaria que et presentessis. Per qui no et conegui, en quins projectes i feines et podem trobar actualment i què has fet en el passat?

Jo soc l’Ana Polo, soc periodista i humorista. I actualment tinc un podcast a Radio PrimaveraSound amb la Maria Rovira (Oye Sherman) que es diu Oye Polo, faig monòlegs per tot Catalunya, allà on em truquen i també faig unes càpsules de feminisme a FibracatTV. I anteriorment he treballat a Catalunya Ràdio, a RAC1, a TVE, al lateshow No Te Metas En Política, etc. més o menys aquesta seria la meva trajectòria.

La següent és una pregunta molt suada, no serem massa originals, però creiem que és important repetir-ho una i una altra vegada. Gent de merda, Oye Polo, l’Apocalipsi… És veritat, tal com ha afirmat Florentino Fernández, però com han afirmat també tants abans que ell, que les dones no som gracioses? Per què tenim menys presència que els homes? Quin és el tracte que ens donen quan aconseguim fer-nos un foradet?

Primer, cal dir que és completament fals que les dones no siguem gracioses, o siguem menys gracioses. L’humor és una cosa subjectiva, per tant, insisteixo en el fet que no es pot dir mai que algú no és graciós, com a molt pots dir que a tu no et fa gràcia i això, evidentment, sempre és molt respectable. Però realment no existeix la gràcia absoluta, perquè és completament subjectiu. Per altra banda, que diguin que les dones no som gracioses és un símptoma clar de la seva pròpia ment obtusa, perquè afirmar que totes les dones no són gracioses és una absoluta bajanada. Realment, jo crec que les dones tenim molta menys presència als programes d’humor i als continguts humorístics perquè tradicionalment és un món que ha estat dominat pels homes i al final són els homes els que manen i, per tant, donen oportunitats i feina a aquells que consideren iguals i aquells que els hi fan gràcia, que acostumen a ser homes, perquè estan acostumats al fet que els fan gràcia són els seus col·legues. És un peix que es mossega la cua, en el qual tu només aconsegueixes entrar en un programa d’humor sempre que li caiguis en gràcia a un home.

Per això n’hi ha menys, perquè encara ara manen els homes majoritàriament i llavors es donen moltes menys oportunitats a les dones. Moltes vegades les oportunitats que es donen a les dones en els programes d’humor és per fer de la chica del programa, és per tenir un perfil de noia mona una mica seriosa fins i tot, que dóna el contrapunt informatiu i no tant per portar la càrrega de l’humor. Però això no és perquè les dones no tinguem la capacitat, és simplement perquè no se’ns ha donat l’oportunitat i perquè ni des dels nostres jefes i els nostres companys se’ns mira des de la igualtat d’oportunitats, ni tampoc el públic ens mira igual, perquè la manera de veure una dona performar actituds humorístiques no és la mateixa mirada amb la qual mirem els homes.

Per tant, si un home agafa alguns recursos com per exemple enfadar-se, o tenir molt de caràcter, o ser molt brut, això es premia i es considera molt graciós i molt atrevit, en canvi, si ho fa una dona, es considera que està sent una exagerada, o una histèrica, o que està mal follada, tot de coses que ens hem de sentir dir. Quan tu aconsegueixes fer-te un lloc en aquest món, perquè li has caigut en gràcia a un home, el que et trobes moltes vegades és amb la limitació d’haver de tenir un paper, d’encaixar en aquest paper que s’espera de tu i alhora, a mi almenys m’ha passat moltes vegades, sentir que se’m volia a mi però una miqueta domesticada. Se’m volia a mi perquè “ens agrada molt el teu to, ens agrada molt que ets molt fresca, bla bla bla, però rebaixa el to”. És una mica frustrant, perquè crec que a molts homes no se’ls demana això, precisament se’ls demana que vinga, a tope!, dóna el màxim de tu. I això és el que m’agradaria que se’ns demanés també a les dones, que se’ns agafés per qui som, per la nostra personalitat i a partir d’aquí se’ns donés ales per créixer al màxim.

Normalment, és al revés, se’ns vol com podar contínuament i domesticar, i és una mica cansat, tant això com el de ser sempre la noia del programa que és completament absurd, però sembla que estàs condemnada a això, perquè normalment són homes consolidats d’uns 40-50 anys que donen oportunitats a dones que comencem en el món de la comunicació amb vint-i-pico d’anys i una vegada arribes als 30 (que és una mica on estic jo) o acceptes ser la noia del programa o no tens programa [riu] o t’ho muntes tu sola. I és una mica cansat, perquè no volem ser una quota, volem els nostres espais.

Començarem fortes i anat a l’arrel, l’humor, a veure si el problema serem nosaltres: com definiries tu la comèdia? Quines creus que són les seves característiques o els seus valors?

Jo sempre dic que jo faig una mica humor d’allò que m’indigna. Com a dona lesbiana, en aquest món masclista, heteropatriarcal, heteronormatiu, hi ha moltes coses que m’indignen [riu], per tant, jo faig humor des d’aquí. Des de la meva experiència, intento fer reflexionar a través de l’humor, perquè penso que és una manera més fresca de fer reflexionar, perquè és com em surt a mi i és la manera més natural que tinc d’entregar el meu missatge, a través de la ironia i l’humor. Jo a vegades dic que faig humor pedagògic, que no sé si és una cosa que ja existia, és una etiqueta que se’m va acudir que estaria bé i potser ja estava feta, però jo no l’havia sentit abans. I crec que el que jo faig és una mica això: humor pedagògic. Perquè m’agrada molt fer pedagogia i explicar moltes coses i no m’importa sacrificar parts del meu discurs que no fan riure si he d’explicar una cosa important, que és alguna cosa que en teoria els còmics i les còmiques no fan. L’objectiu d’un còmic és fer riure, jo no sempre és fer riure, per mi l’objectiu és fer-te reflexionar, si pel camí de tant en tant vas rient, millor perquè així sé que el missatge et va entrant més fàcil, però hi ha moments que sacrificaré aquests riures i diré les coses tal com són perquè penso que és necessari. 

Relacionat amb aquesta pregunta, trobem una crítica que has fet més d’una vegada a la mateixa Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals: més enllà de Chozitas del Loro i altres espais privats, s’està fent bé la promoció de la igualtat en l’àmbit de la cultura, i més concretament de la comèdia, en l’àmbit públic? Què en fem de la televisió, la ràdio i els programes de festes i activitats municipals?

Jo crec que des de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals s’estan fent molt malament les coses perquè les productores i les redactores són majoritàriament dónes, però després, quan comença la temporada, la majoria de directors de programa i de conductors, i de, per tant, persones que tenen poder i porten el pes comunicatiu de Catalunya en l’àmbit públic són homes. Això és gravíssim perquè és un clar cas de discriminació. I a més veiem que hi ha homes joves, homes més consolidats i és igual, ells tenen més oportunitats. Els consolidats perquè ja han tingut altres oportunitats que no en paren de tenir. I els joves perquè són joves i prometen molt. En canvi, si mirem les dones, nosaltres no tenim tantes oportunitats. I és el que et deia, quedem relegades a noia del programa o a posicions que són més de segona línia, però no tenim accés al poder i a l’altaveu veritable. I, per tant, jo crec que això un servei públic com és la televisió i la ràdio públiques de Catalunya haurien d’estar garantint que un mínim, bueno la meitat de la societat ens veiéssim reflectits. Evidentment, en l’àmbit de diversitat d’altres tipus és també molt més clamorós, trobar persones racialitzades a TV3 és molt difícil, i identitats dissidents ja ni te cuento.

Això sobta molt, perquè realment durant l’any es veu que es fa poc realment per donar-li oportunitats a les dones, perquè hi hagi una igualtat real i perquè hi hagi una perspectiva de gènere en tota la Corporació. Tot això durant l’any, brilla bastant per la seva absència, pel meu gust. Però llavors veiem que el dia 8 de març, per exemple es fa un anunci que diu “Som dones”, que és un anunci que fa dos anys que surt (no un, no, dos) on home com [riu] Toni Soler, Roger de Gràcia… estan dient “som dones”, estan fent un anunci per la igualtat, quan en realitat no s’està treballant la igualtat des de la Corporació. És absurdíssim tot. Primer, és absurd un eslògan que diguin “som dones” perquè no tot són dones [riu] el Toni Soler no és una dona, em sap supergreu, però és que és així. Segon, no serveix de res fer aquest anunci si després realment és només una medalleta que et vols penjar, jo trobo que és molt trist en aquest sentit, que ens la intentin colar quan en realitat no cola, però vamos per res, no pot colar menys. A més, en aquest vídeo terrible hi ha una dona negra, que és una dona que ni treballa a TV3, és clarament una model que han contractat. Que dius a veure, en quin moment… Roger de Gràcia fent el símbol del triangle… Tot molt mal entès. Fins i tot surt Empar Moliner, que és una dona sí, però és una dona que no fa res en favor del moviment feminista, o sigui és una dona que no és feminista, és una dona que encarna tot el que està malament, diguem-ne. És terrible.

Per altra banda, en l’àmbit d’ajuntaments que preguntaves, per exemple jo fa 3 anys que faig monòlegs, doncs, els primers anys notava molt el boom del 8 de març i el 25 de novembre. Ara aquest any, com que ja fa 2 anys que em queixo, sembla que s’ha captat el missatge i per exemple aquest estiu tenim molts monòlegs. Sembla a ser que comença a entrar a les cocorotas de la gent que mana que per la igualtat s’ha de treballar tot l’any, que no només en un dia, en un mes assenyalat, sinó que programar activitats feministes, activitats inclusives i activitats diverses és una cosa que es pot fer tot l’any. Que s’ha de fer tot l’any. I que la lluita és igual d’important el 8 de març que el 14 de setembre. No té més efecte el 8 de març, no s’obre un portal interdimensional que fa que aquell dia sí que té incidència la lluita i la resta de l’any no.

Què podem fer les espectadores que volem veure altres presentadores i còmiques, més enllà de les grans patums (o senyoros) de l’humor en aquests espais públics?

Jo penso que com a consumidors sempre tenim cert poder, evidentment no és tot el poder, però sí que hi ha un poder. Per una banda, es pot exigir que hi hagi més diversitat, sobretot als mitjans públics perquè els paguem entre tots, és un servei públic. Les privades són una mica més complicat. I també penso que tenim el poder de triar què consumim, però això ja és molt personal. Jo per exemple m’he adonat que amb els anys cada vegada m’interessen menys els programes de senyoros i les sèries de senyoros. I és una cosa que no faig a propòsit, no és que digui: “ai, mira, en aquest programa surten homes, no ho miraré”, sinó que ja hi ha punt que no m’interpel·la, que no m’interessa, que em poso a veure una sèrie on tots son tios i dic: “quina mandra, ja n’he vist 87.000, vull veure una altra cosa, vull veure alguna cosa que ho hagin fet dones, vull veure altres punts de vista”.

Crec que tenim aquest tipus de poder com a consumidors. Jo fa uns 4 anys o 5 que vaig decidir que només llegiria dones, no perquè no hi hagi homes que no hagin de dir coses interessants, seguríssim que sí. Però és que ja he llegit tantes coses d’homes he de compensar per alguna banda i he de fer alguna acció per compensar. Per tant, decideixo fer aquesta acció. No m’ha costat gents, arriba un punt que ho faig de manera natural. És que hi ha tants llibres interessants escrits per dones que és que simplement me’ls vull llegir i me’ls llegeixo. Per tant, no em suposa un esforç. I llavors sí que crec que com a consumidors tenim aquest poder de triar el què consumim. També a l’hora de veure qui seguim a l’Instagram, tot això podem tirar-ho.

Sembla que no, perquè moltes vegades ens deixem perdre en la inèrcia i en els algoritmes i en el que volen de nosaltres, però en el fons podem triar. Jo crec que si des dels llocs que manen comencen veure que perden a part de l’audiència perquè no estan representant a tothom amb els seus continguts, doncs potser això pot accionar un canvi. Si a més això se suma amb directament reclamar i exigir més diversitat als mitjans públics, jo crec que això pot ser un bon combo. Evidentment estem en mans dels que manen i els que manen són uns senyoros, això és així. Però sí que penso que alguna cosa es pot fer, i si més no per enriquir-te tu i per dir: “bueno, què vull consumir jo?” i consumiré coses que siguin diferents.

Parlem de referents, de dones referents i de referents feministes i implicats en les lluites socials. Qui van ser les teves referents? Ja que nosaltres no vam tenir gaire fàcil per accedir a aquests referents, com ho poden fer les nenes d’avui dia per tenir-ne, donades les dificultats per tenir presència? Creus que la proliferació de plataformes i les possibilitats d’internet jugaran a favor nostre, o l’heteropatriarcat i el capitalisme ens continuaran posant les coses difícils?

Jo sempre m’he fixat en dones fortes, jo era una nena que veia molt la tele, moltíssim, sempre dinava mirant la tele, a la tarda mirava la tele, m’encantava mirar la tele, mirava la tele mentre feia els deures. I sí que és veritat que veia el Club Super 3, però també veia moltes altres coses. Jo sempre dic que el meu referent audiovisual és Maria Teresa Campos [riu], perquè l’és, perquè és una jabata televisiva, jo la veia fent tele, la vaig estar veient tota la meva infància fent tele, i al final suposo que algun impacte ha tingut. Recordo sempre fixar-me en dones fortes, dones amb caràcter.

Quan feien Operación Triunfo la meva preferida era la Chenoa, per què? Perquè tenia un caràcter i uns ovaris de titani que a ella no la tombava ningú. I m’adono que al llarg de la vida m’he anat emmirallant en aquestes dones, que eren fortes i que estaven una mica dient aquí estic jo. I suposo que jo m’hi volia veure reflectida allà i pensava: jo vull ser així. Referents a escala política no n’he tingut, jo vinc d’una família que no té consciència política, no li agrada ficar-se en aquests temes. Soc una mica un bolet. Moltes vegades em pregunto d’on he sortit, perquè realment a casa no ho he mamat gens, ha estat una cosa com que la vida m’hi ha portat. Més enllà d’això, referents que hagi vist jo en sèries i en programes de dones fortes no et sabria dir, perquè humorísticament no n’he tingut de referents quan era petita, perquè no hi havia gairebé dones fent humor.

Hi havia Lina Morgan, però no considero que sigui el meu referent, jo no faig el que feia Lina Morgan, m’agradava molt, però no era el meu referent. Per tant, de moment jo crec que serien [riu] Maria Teresa Campos i Chenoa, per dir-ne alguns, els que sempre em venen. Dones fortes, això sempre m’hi he fixat.

I com ho poden fer les nenes d’avui dia per tenir-ne?

Lligat amb el que em deies de les noves plataformes i les noves tecnologies, la situació ha canviat moltíssim, perquè amb internet i amb tota la diversitat que hi ha de contingut, jo crec que és fàcil que les nenes torbin nous referents i que no es trobin com jo, que no, no en tenen quasi. Si no que cada anem avançant i que cada vegada poden tenir més referents. També és cert que pot ser que no. Vull dir que també el que consumim a internet acaba sent tant una bombolla que pot ser que no tinguin accés a referents, però sí que penso que internet el que ha fet una mica és agilitzar i facilitar que apareguin altres punts de vista. I sobretot adonar-te que no estàs sola. Ens ha comunicat d’una manera que fa que puguem unir tots els punts. Jo crec que per això no és casual l’onada feminista que portem vivint els últims 5-6 anys, jo crec que ha sigut gràcies a internet perquè ens ha permes veure que el que ens estava passant no ens passava només a nosaltres. No em passa a mi perquè em dic Ana, no, no, és que ens està passant a totes perquè som dones, o perquè som lesbianes, o perquè som gais, etc.

Llavors, jo crec que sí, que ho tenen millor. També penso que com a pares o com a referents de criatures també està a les nostres mans acostar els referents que creiem que siguin millors per les criatures que venen. Jo als meus nebots, quan vegi que comencen a tenir accés a internet a Instagram i tal, els faré un bon adoctrinament i els hi diré [riu] “deixa’m un moment que et segueixo a unes quantes persones”. La turra que jo els fotré no serà poca. Llavors penso que aquesta incidència la podem tenir i l’hem de tenir, perquè no podem deixar que es quedi tot en mans de la cultura audiovisual en general i de les escoles, perquè és veritat que hi ha moltes escoles que fan molt bona feina, però també n’hi ha d’altres que no fan tan bona feina. I fins que no aconseguim incidir a tot arreu d’igual manera, com per homogeneïtzar una mica quatre coses bàsiques de drets humans i de llibertats, jo crec que hem d’estar molt atentes.

Has fet de les teves xarxes socials un espai on, més enllà de promocionar la teva feina, comentes alguns temes d’actualitat i fas gala del teu suport a alguns moviments socials com és la campanya de Top Manta o La Publica a Judici. Perquè creus que és important que el món de la cultura, i qualsevol persona pública, mostri i visibilitzi lluites socials?

Bé, perquè jo crec que quan tens un altaveu, tens una responsabilitat, t’agradi o no. Hi ha molta gent que diu que no, que sent una persona pública no tens responsabilitat, això és mentida. Aquesta gent el que vol és dormir tranquil·la i tenir la consciència neta. Però no funciona així. L’altaveu comporta responsabilitat, una coherència.

La meva existència és política, tot a la vida és polític. Per tant, mantenir-te al marge en depèn de quines situacions et posa en una posició de còmplice. I jo per coherència penso que no hi ha una altra manera de viure ni de fer la meva feina. En conseqüència, tot el que puc ajudar i sumar intento fer-ho. Evidentment, no puc estar pendent de totes les (perdó pel tecnicisme) merdes que passen. Normalment és que algú m’escriu. Per exemple amb lo de la Pública a Judici, em diu: “vols venir a fer un monòleg, gratis, per fer una mica de caliu, perquè necessitem recaptar diners, perquè estem a punt d’anar a judici…?” Home, doncs i tant que sí, amb quina cara els dic jo que no a unes persones que estan amenaçades d’entrar a presó per protestar per defensar que baixin les taxes universitàries?

Jo amb quina cara em dic després que soc feminista si no fes això? Per mi l’etiqueta de feminista comporta molta responsabilitat, per tant, intento portar-la amb la coherència més gran possible i això és el que faig. No em surt fer-ho d’una altra manera. Amb lo del Top Manta igual, si em venen i em diuen: “fes-te una foto amb unes vambes del Top Manta”, evidentment que me les faig. Em faig les fotos que calgui, faig el que calgui. Vull dir, jo per aquesta gent… que no estic fent res, no estic fent res en realitat. L’únic que estic fent és aquesta miqueta petita cosa que puc fer, doncs és clar que la faig. És que quin tipus de persona seria? Jo no podria dormir tranquil·la, ni podria anar pel món dient que soc feminista i soc d’esquerres. No, no, el meu objectiu quan jo em mori és deixar el món una miqueta millor de com me l’he trobat i intentaré fer el màxim que jo pugui per això. Tinc les meves contradiccions, no ho faig tot bé. Hi ha moltes coses que no faig bé [riu], però hi ha algunes que sí que les puc fer bé i que és molt fàcil fer-les bé.