Fa uns dies vam publicar la primera part de l’entrevista que li vam fer a l’Ana Polo en el nostre últim número. Aquí us deixem amb la segona part.

Com ha sigut el teu procés de presa de consciència de les lluites socials? Com t’hem d’imaginar a l’institut i a la universitat? Recordes la primera manifestació en la qual vas participar?

Jo recordo molt que des de petita que moltes coses m’indignessin i jo posar-me com una loca a casa meva. Sobretot eren coses que em passaven a mi i que jo veia que m’estaven passant per ser dona. Això és el primer que em va encendre com la consciència política. Després amb els anys, he anat creixent, tot i que per exemple d’adolescent no em recordo molt polititzada. No era la típica que escoltés Obrint Pas. Escoltava Obrint Pas perquè les meves amigues escoltaven Obrint Pas.

A la mani del No a la guerra no hi vaig anar, perquè els meus pares no anaven i llavors no vaig considerar que hi hagués d’anar. Realment, ha sigut un despertar de consciència política molt tardio, era més pel meu entorn que m’anava portant a aquest terreny. Llavors, la vida m’hi ha anat portant i al final sí que jo mateixa he vist que l’únic que em surt és lluitar activament i políticament perquè algunes coses canviïn i perquè totes les persones tinguin vides dignes. Sí que jo des d’un principi no era una mini Che Guevara, així com moltes adolescents catalanes han estat. Jo no era així, estava més per altres coses. Quan vaig anar creixent, quan vaig entrar a la universitat, i sobretot quan vaig entrar al cau a fer de cap quan tenia 20 anys (jo no vaig anar mai de nena), però en entrar allà era un entorn molt polititzat i allà vaig començar com a anar veient moltes coses i aprenent molt. I des de llavors la vida, les amistats que he tingut i els meus cercles m’han portat això.

La primera mani que vaig anar? És que si no sé si va ser la del Pla Bolonya, jo devia tenir 19 anys o 18. I vaig anar perquè eren uns deures de la carrera de periodisme. No hi vaig anar perquè jo digués: “vaig a la mani”, hi vaig anar perquè eren uns deures. Vull dir que si crec que dins meu hi havia com alguna cosa d’indignació i de no suportar la injustícia, però no estava gens vehiculat pel meu entorn. I llavors al jo voler encaixar en els entorns que jo anava freqüentant, que cada vegada eren més polítics, jo me n’he anat polititzant, fins a arribar a la feminazi loca del coño que soc avui [riu]. Però ha estat un camí molt lent. Tot i que sí que recordo coses, recordo quan tenia 17 anys barallar-me amb tota la meva classe de batxillerat perquè em deien que ells contractarien abans un home que a una dona, perquè era molt més productiu, perquè no es quedava embarassat (evidentment, parlant d’homes cis, perquè estem parlant de l’any 2007). I jo recordo barallar-me amb tota la meva classe, era jo contra 30 persones dient: “esteu bojos, això no pot ser, el que esteu dient està malament” sense jo haver llegit res de feminisme, sense jo haver sabut res, però ja sentia dins meu que estava malament. Vaig voler fer el treball de recerca sobre violència de gènere perquè sentia que hi havia alguna cosa que no estava bé allà, que hi havia alguna cosa per investigar. Vaig aprendre moltíssim, però era més una intuïció, no era una cosa teòrica, política. No anava per aquí. Era una cosa intuïtiva, d’indignació interior.

Parlem de projectes concrets. Moltes persones et van començar a conèixer gràcies a l’etapa a la segona hora de RAC1, però un dels “booms” per molta gent va ser la teva aparició al programa No Te Metas en Política de la mà dels humoristes Facu Díaz i Miguel Maldonado. Com va arribar aquesta oportunitat? Què creus que et va aportar? Hi ha hagut una fidelització d’aquest públic, majoritàriament castellanoparlant, o ha existit una barrera idiomàtica?

Vaig entrevistar el Facu Díaz per la Segona hora i vam estar xerrant molt a gust, la veritat, com una hora i pico parlant, l’entrevista va anar superbé. I llavors just, ells estaven a Barcelona fent programes a la Sala Barts i just arribava el 8 de març i eren ells dos, dos homes, que entrevistaven a un altre home i no hi havia cap dona. I clar, ells van dir: som dos tios, d’esquerres, que anem de desconstructors i tal i de cop no tenim a cap dona, com potser això? Ells mateixos es van adonar que aquí hi havia alguna cosa que no d’allò. I llavors el Facu em va dir que si volia fer una secció. Va ser pim-pam, el vaig entrevistar un divendres i el dijous següent estava fent una secció. Va ser una locura total i va ser un dels millors moments de la meva vida, perquè allà vaig adonar-me’n (ja ho sospitava) que jo necessito que hi hagi una mica de lluita política en allò que faig, és important que els meus ideals estiguin quan jo treballo. I això a la Segona hora era una cosa que a mi no se’m deixava fer, tant com jo volía. Sempre que ho feia era perquè jo m’estava arriscant una miqueta a rebre algun tipus de comentari, perquè no es volia que hi hagués una línia tan política.

Llavors jo a la Segona hora em sentia més perduda, em sentia que no podia ser tant jo. En canvi, al No te metas era al revés, se’m volia per tal qual pel qui jo era, amb tota la meva indignació, tots els meus ideals, el meu discurs de loca del coño. I això, per mi va ser la vida. Veure que jo podia treballar des d’aquí i que no només podia treballar, sinó que els meus companys, els que m’havien contractat, m’acceptaven així i els agradava així, i el públic també responia. Per mi va ser un moment superbonic a la meva carrera, estaré sempre agraïda al Facu i al Miguel per haver-me donat aquesta oportunitat. Després vaig ser guionista del programa, més tard vaig ser col·laboradora tot l’any següent. Vaig aprendre molt amb ells i em va obrir un camí de valorar-me tal com jo era i de connectar amb la gent des d’un lloc que era purament jo, això per mi no té preu.

Barrera idiomática amb el públic castellanoparlant?

Més enllà que a vegades, com que ara el contingut que estic fent últimament és majoritàriament en català, moltes persones que ja em segueixen des del No te metas diuen: això no ho tens subtitulat en castellà? Més enllà d’això no he trobat més barrera que aquesta. Hi ha gent que m’escriu i em diu “Ana Polo, ella es Ana Polo, dice cosas feminazis” (que és una cançó que em va fer el Miguel) i m’ho escriuen en castellà i hi ha moltíssima gent catalanoparlant que em segueix. Vull dir que no ho he viscut mai com una barrera. Jo soc una persona hipermegabilingüe, els meus pares són andalusos, per mi el català i el castellà són les meves dues llengües per igual, el meu cervell, el meu cor estan dividits, sembla un anunci de Ciudadanos, no, no!

Però és així, a mi m’encanta comunicar en castellà, m’encanta comunicar en català i penso que he de poder fer les dues coses, evidentment penso que és important crear contingut en català, m’agrada molt crear contingut en català i ajudar doncs [riu] que no es mori, no? I a normalitzar que es pot fer humor en català. Però sí que és veritat que si he de ficar una frase en castellà perquè em surt més natural així i perquè és més fresc per mi i és més espontani, ho faig. No tinc cap mena problema i no crec que això sigui embrutar el català, al contrari, crec que és normalitzar-lo més. Intento comunicar-me de la manera que m’és més natural, això és el que faig. El 90% del meu contingut és en català, en realitat, i sí que hi ha algunes coses que dic en castellà, però no ho he sentit mai com una barrera. També depèn dels temes. Si faig un tuit, depèn del tema em surt en castellà, depèn del tema em surt en català. Per què? Màgia. No ho sabria explicar tampoc, és molt intuïtiu tot plegat. Tot el que faig jo és molt intuïtiu, pot semblar que hi hagi molt de… [riu] i no, no, és com allò que em surt.

Un altre dels projectes més aplaudits ha estat el de Feministic, que ens ha aportat dades i realitats molt rellevants sobre dona, ciència i tecnologia, esdevenint una veritable referència en rigor i pedagogia. Com va néixer aquest projecte? Quina continuïtat tindrà? Creus que aquesta iniciativa podria haver nascut i haver-se desenvolupat a la CCMA?

Aquesta iniciativa neix de Fibracat TV, que és un canal de televisió dirigit per Meritxell Bautista, que és la CEO de Fibracat, una empresa de fibra, que decideix crear una tele feminista i tecnològica. Ella em seguia de la ràdio i va contactar amb mi a través d’una productora per fer unes càpsules de dones i tecnologia. Llavors, aquest projecte neix perquè hi ha una dona manant que vol contingut feminista al seu canal de televisió. Punto. La qual cosa demostra que, efectivament, fins que no arribem al poder no se’ns donen oportunitats.

Aquest projecte, potser està malament que ho digui jo perquè l’he fet jo (en soc la guionista i en soc la presentadora), i estarà fatal que ho digui jo, però és un projecte ideal per la televisió pública. Aquest projecte hauria d’estar a la televisió pública d’aquest país, i no ho dic perquè ho faci jo, sinó perquè és un contingut fresc, dinàmic, pedagògic i bàsic. És així. I és un currazo fer-lo, i suo tinta per escriure-ho, i no soc l’única persona que ho faria bé: hi ha moltes altres dones validíssimes que ho farien bé, això. Vull dir, no és una cosa que digui per ego: ho dic perquè realment és així. Com a televisió pública crec que aquests són els tipus de contingut que s’haurien d’oferir, no altres coses que estem veient que s’ofereixen. No vull dir noms perquè no vull posar-me ningú en contra [riu]. Però fa una mica de vergonya, realment, que hagi de ser en l’àmbit privat i perquè són dones les que estan arribant a certs marges, perquè al final Fibracat és una tele que, tot i que porten un any i la veritat és que fan uns números molt bons, és un marge. Llavors és tristíssim que no s’aposti per aquest tipus de contingut des de la televisió pública. Tristíssim.

Relacionat amb la pregunta anterior, hi ha una mica de debat entre les còmiques sobre la relació entre feminisme i humor: consideres que fas humor feminista com un gènere concret, o més aviat el fet que siguis feminista impregna tots els àmbits de la teva vida?

Jo crec que sí que faig humor feminista, en concret jo a més, que només faig humor d’allò que m’indigna i amb perspectiva feminista. La Maria Rovira, l’Oye Sherman, per exemple no fa només humor feminista. Sempre té la perspectiva de gènere present, però ella, per exemple, sí que fa humor de moltes coses que no sempre són estrictament temàtica feminista. També fa humor feminista, però considero que té un ventall més ampli en aquest sentit. Sempre ho dic: només puc crear d’allò que m’indigna, llavors em limita una mica, però bé. A més, que jo faci humor feminista no vol dir que m’hagi d’encasellar en un raconet rosa, per a les nenes, vol dir simplement que el meu contingut és d’aquesta temàtica, però afecta a tothom, interpel·la a tothom i seria interessant que tothom tingués accés a l’humor feminista. No sóc l’única persona que fa humor feminista, evidentment, tothom pot fer humor feminista, en el fons, fins i tot els homes.

Sí que hi ha una cosa que s’acostuma a dir, o que jo de vegades he sentit, que si una dona fa humor, com que aquesta dona és feminista, ja tot el seu humor és feminista; això tampoc és així, penso, perquè per fer humor feminista cal una voluntat que hi hagi una perspectiva de gènere i, per tant, això no sempre és així. Jo, de vegades, tot i que intento fer humor feminista i humor que respecta tota diversitat, em puc equivocar. Sempre ho dic, i ho he dit abans, que fer humor feminista és una responsabilitat, i he d’estar oberta a qüestionar-me, a revisar-me, i a acceptar crítiques. I jo hi ha coses que he modificat del meu discurs perquè potser estava ferint altres sensibilitats que no són la meva, i que jo no m’estava adonant, i de cop adonar-me’n i dir “ostres, això ho he de canviar, perquè pot ser que algú m’estigui escoltant una persona x que se senti ofesa per això, i se sentirà ofesa amb raó”. I, per tant, com que jo no vull que ningú se senti malament, a part dels matxis-señoros, no vull que ningú se senti malament quan em ve a veure a un monòleg, intento fer-ho el més positiu i respectuós possible per totes les existències. Però sí que hi ha aquesta cosa del “com que jo soc feminista, els meus ideals són aquests, tot el que jo faci serà així”, i jo crec que és al revés; és a dir, sí, els meus ideals són així, però em costarà una estona arribar-hi, vull dir, és un camí, és un aprenentatge i és un treball arribar al fet que la meva manera de pensar sigui com jo vull, com els meus ideals, perquè per alguna cosa són ideals, estan allà posats com a horitzó. És una mica trampós, i ho he sentit diverses vegades, de dones que diuen “jo sóc feminista perquè tot el que jo faig és feminista”, automàticament, i no crec que funcioni així. Crec que hi ha d’haver un treball.

L’últim dels projectes que volem destacar a l’entrevista és el de l’Oye Polo (al Consell de Redacció ens teniu a totes enganxades). Com és treballar amb una altra còmica com la Maria Rovira (l’Oye Sherman), amb qui teniu tanta química, jugant sota les vostres pròpies regles?

És absolutament fantàstic treballar amb una altra dona creativament, en general, i amb la Maria Rovira en concret. És un somni fet realitat perquè, a més, la Maria és amiga meva, i treballar juntes ens fa molt felices. I sobretot crec que ens fa molt felices perquè venim de treballar a llocs on som l’única dona, amb la qual cosa no pots crear amb una dona d’igual a igual, sinó que sempre hi ha uns tios més consolidats i tu que estàs allà, que comences, que no sé què, que això no ho diguis, que vinga, que tal, abaixa el to… Tot això que ja hem parlat abans. Treballar amb algú que està al mateix nivell i que tot allò que podeu fer és créixer juntes, donar-vos força l’una a l’altra. La Maria em dóna ales i jo li dono ales. Les dues ens fem tanta gràcia l’una a l’altra que ens fem créixer moltíssim. I això no crec que pugui passar en un equip on ets l’única dona, on hi ha molts homes (homes més grans que tu), on treballes en una cadena que no els acabes d’agradar del tot (“sí, però no, però tal…”).

Treballem a Ràdio PrimaveraSound on tot el que se’ns diu és “feu el que vulgueu”, casualment també és una ràdio que està dirigida per una dona i on tots els programes estan conduïts per dones i tenen un èxit molt gran (li estan passant la mà per la cara en l’àmbit de podcasting a la Corporació i als serveis públics d’aquest país). No és casual que sigui una dona la que mana i la que encarrega programes a dones. És això, treballem a un lloc on se’ns diu “no, no, feu el que vulgueu, sigueu vosaltres. Us volem perquè sou vosaltres, l’Ana i la Maria”, i és el millor que ens pot passar. Jo estic molt i molt contenta de treballar en aquestes condicions perquè és diferent treballar d’igual a igual i tenint per objectiu potenciar l’altra persona, hi ha zero competència. L’únic que hi ha és ganes de créixer juntes.

Per acabar ens agrada mirar al futur i definir utopies. Quina és la teva feina o projecte somiat? Imagina que tinc una vareta màgica i molta pasta i et proposo de muntar alguna cosa, què t’agradaria fer?

A mi m’agradaria tenir un programa de ràdio diari, o un programa setmanal de tele, amb la Maria Rovira. Això seria el meu somni, sí. Tot i que t’he de dir que el meu somni ja el tinc una miqueta perquè treballem juntes i realment ara estic en un moment on, toco fusta, em van venint feinetes diferents, i amb això ja estic contenta. Vull dir, no em cal ni ser la més famosa ni ser la més rica: mentre em vagin arribant feines i vagi veient que el que faig arriba a la gent, poc més li puc demanar a la vida, de veritat. És una mica hippy, però és així.

Llavors, si em dius “què voldries”? Voldria això, un programa diari per tenir un bon sou i no anar picotejant de diferents llocs i anar veient a veure com t’ho fas. Però bueno, de moment no em falta la feina, encara que sigui a estones una mica precària i a estones sobretot irregular. Hi ha una inestabilitat que no pots acabar de preveure, però al final el món de la comunicació és molt inestable. Per tant, a nivell de somni ideal, un programa més fix, per tenir ingressos menys precaris i més fiables. Però, en el fons, estic ja una mica en un lloc bastant ideal, la veritat, sí.