Cira Martínez és la coordinadora de l’equip psicosocial d’Iridia, una associació dedicada a la promoció i defensa dels drets humans, amb un focus especial en els drets civils i polítics. A més, és una de les autores de l’informe anual sobre violència institucional, un tema que també abordarem en aquesta entrevista. 

Per començar, ens podries explicar amb les teves paraules què és Iridia i quins són els seus principals objectius?

Sí, doncs Iridia és una entitat sense ànim de lucre, és una associació que defensa els drets humans, especialment els drets civils i polítics. Ho fa mitjançant la denúncia i, sobretot, a través d’una eina clau: el litigi estratègic. També treballem en la incidència política.

Què és el litigi estratègic?

El litigi estratègic consisteix a agafar casos de vulneració de drets humans que són representatius d’una problemàtica més àmplia. A més de fer la representació legal de la persona afectada, l’objectiu és aconseguir una transformació i un impacte social i polític: canviar protocols, lleis o sensibilitzar la societat. Es tracta d’utilitzar un cas concret per generar canvis col·lectius.

I tu ets la coordinadora de l’equip psicosocial. En què consisteix aquesta intervenció psicosocial i per què la considereu un element clau en la vostra feina?

Doncs mira, per explicar-ho m’agrada dividir-ho en dues parts. Per una banda, tenim el Servei d’Atenció i Denúncia de Violència Institucional, on oferim atenció i acompanyament psicojurídic a persones que han patit situacions de violència institucional per part de cossos de seguretat, ja siguin policies o seguretat privada amb funcions públiques, a l’àrea metropolitana de Barcelona. En aquest servei fem un treball conjunt entre l’àmbit jurídic i el psicosocial. Després, si voleu, podem aprofundir-hi més.

Però a part d’aquest servei, Iridia treballa també en altres línies temàtiques com les polítiques migratòries i de frontera, la defensa de l’espai de la societat civil (amb una mirada més àmplia sobre el dret a protesta), la privació de llibertat i la memòria històrica. En totes aquestes àrees, la mirada psicosocial també hi és present. És una característica transversal de com treballem: sempre incorporem aquesta perspectiva en qualsevol acció o projecte.

I quines altres funcions específiques té l’equip psicosocial en el dia a dia?

Doncs fora del servei d’atenció i denúncia, la nostra tasca és posar aquesta mirada en tots els projectes que es fan des d’Iridia. Ens assegurem que cada acció tingui en compte l’impacte emocional, social i comunitari, tant en les persones afectades com en els equips que hi treballen. És una manera de fer més sòlides, responsables i humanes totes les intervencions de l’entitat.

 

Quins temes s’investiguen? Per què? I com s’investiguen aquests temes?

Doncs sempre treballem perquè la mirada dels impactes psicosocials estigui present en tota la recerca i, sobretot, per garantir que les persones directament afectades estiguin involucrades en els processos d’investigació i denúncia. Això forma part de la manera com posem aquesta mirada psicosocial a tot el que fem.

I després, pel que fa al Servei d’Atenció i Denúncia, el que fem és acompanyar les persones que han patit una situació de violència policial o de seguretat privada des del primer moment que arriben fins al final del seu recorregut. L’objectiu principal és ajudar-les a integrar allò que han viscut, que puguin entendre què ha passat i començar un procés de recuperació. També acompanyem en tot el camí jurídic, que sovint és molt dur i desgastant. I encara ho és més quan parlem de denúncies contra cossos policials, perquè és una situació on qui t’hauria de protegir és qui t’ha fet mal. Qualsevol procediment jurídic ja és dur de per si, però en aquests casos és encara més difícil.

 

Com definiries la violència policial i institucional, i en quins àmbits o situacions es dona més sovint?

A Iridia treballem en situacions d’agressions, maltractaments i tortura, tant física com psicològica. Perquè es consideri tortura, el delicte ha d’haver estat comès per un funcionari públic, i això és el que la diferencia d’una agressió qualsevol al carrer. Els àmbits on detectem més casos són els contextos de protesta, les situacions de privació de llibertat, l’espai públic i fins i tot els domicilis. Qualsevol actuació policial pot acabar comportant una situació de violència o maltractament.

Òbviament, els espais de privació de llibertat són especialment greus perquè hi ha moltíssima opacitat. Són llocs on és extremadament difícil accedir a informació o fer seguiment dels casos. I a més, són espais que semblen no importar gaire a ningú. La consideració cap a les persones que hi ha dins és mínima, per no dir nul·la.

Recentment heu recorregut el Tribunal Constitucional per la inadmissió de la querella contra el policia infiltrat a Barcelona, que ha defensat aquesta decisió implicant una greu vulneració dels drets parlamentaris per la manca d’investigació. Per què es tracta d’una defensa contra els drets humans per a les militants que han conviscut amb aquests policies?

Aquí hi ha dues vulneracions. La primera és la mateixa infiltració policial, que ja és una vulneració dels drets humans. La segona és la manca d’investigació d’un possible delicte per tortura, que era el que s’hauria d’haver investigat. La infiltració policial s’està convertint en una pràctica sistemàtica, que potser ja existia des de fa molt de temps, però que ara està sortint a la llum amb molta més freqüència. De fet, fa poques setmanes es van destapar dos nous casos d’infiltracions als Països Catalans, cosa que demostra que és una pràctica continuada amb implicacions molt greus.

 

Quins efectes té aquesta infiltració, tant a nivell individual com col·lectiu?

A nivell individual, l’infiltració és un atemptat contra la intimitat i la dignitat de la persona. És una vulneració total de la seva dignitat. Però també té un impacte a nivell social, ja que trenca el teixit social. Els objectius de les infiltracions són clarament subversius, ja que busquen desestabilitzar i dividir els grups socials i polítics, amb un efecte negatiu per a la cohesió social.

Com s’argumenta que aquesta pràctica està legitimat?

El Ministeri de l’Interior defensa que aquests agents estan fent la seva feina, ja que han estat entrenats per això. Però el problema és que aquesta figura no està regulada, i és aquí on rau la qüestió. Abans existia la figura de l’agent encobert, que es feia servir amb un mandat judicial per infiltrar-se en grups delinqüencials, però ara ens trobem amb una situació en què agents policials s’infiltren en moviments socials sense cap ordre judicial. Això és el que el Ministeri d’Interior anomena “agents d’intel·ligència”, que treballen de manera prospectiva, sense cap procediment judicial obert.

Quin és el problema amb aquesta figura d’“agent d’intel·ligència”?

El gran problema és que aquesta figura es troba en un buit legal. No està regulada ni supervisada, i les institucions no estan fent res per solucionar-ho. Això crea una situació d’impunitat, ja que ningú revisa ni regula aquestes actuacions. Tot i que es suposava que s’haurien de transparentar quants agents d’intel·ligència estan treballant, fins ara no s’ha fet cap exercici de transparència sobre això.

Com valoren les institucions aquesta manca de regulació?

Les institucions són plenament conscients d’aquest buit legal, però sembla que, al final, no els importa. La seva indiferència davant aquesta situació és totalment intolerable.

Hi ha exemples en altres països de procediments similars?

Només conec un cas a Anglaterra, el que va sortir al documental del 30 Minuts on tot això es va fer de manera més garantista. La diferència és que a Anglaterra tenen un organisme específic per denunciar tot el que té a veure amb la violència institucional o les actuacions comeses per part de l’Estat o dels seus agents. No és una via penal, sinó més aviat un procés administratiu, en què es facilita l’accés a la reparació per a les persones afectades.

Quina diferència hi ha entre la via penal i la via administrativa, com al cas d’Anglaterra?

Aquí a Espanya, les tres querelles per infiltració policial s’han presentat per la via penal, ja que no tenim un organisme específic per denunciar aquestes actuacions. Això significa que s’han denunciat delictes concrets, com tortura, integritat moral i potser també revelació de secrets. En canvi, a Anglaterra, les persones afectades van poder denunciar davant d’un comitè, no un tribunal penal, i finalment van obtenir reconeixement. Una de les parts més importants d’aquest procés va ser l’accés a la reparació i a la informació, és a dir, què va passar exactament amb la seva informació, què se’n va fer, fins a quin punt va arribar l’infiltració. Això és essencial a nivell de reparació psicosocial.

Per què la manca d’informació és una dificultat per a les persones afectades?

Si una persona no sap què ha passat ni què s’ha fet amb la informació que es va recollir sobre ella, és molt difícil que pugui tenir un procés de reparació adequat. La manca de transparència fa que les víctimes se sentin insegures, frustrades i impotents. A més, les persones afectades sovint no tenen accés a les dades recollides sobre elles, cosa que fa que el procés sigui molt més complicat i dolorós.

Passem a l’informe. Què recull l’informe anual sobre violència institucional?

L’informe anual que fem a Irídia fa un resum de les dades recollides pel nostre servei d’atenció i denúncia. En ell, expliquem quants casos hem atès, quin tipus de violència hem documentat, i quants casos tenen un component de racisme. També analitzem els contextos en què es produeixen aquestes violències, com a les protestes, en espais públics o en situacions de privació de llibertat.

Què són els litigis estratègics i quins casos es prenen com a tal?

Els litigis estratègics són aquells casos representatius que s’aborden de manera integral amb l’objectiu d’obtenir un impacte més gran, com a un precedent que pugui influir en altres casos. No tots els casos que ens arriben a Irídia poden ser agafats com a litigis estratègics, ja que hi ha limitacions de recursos. Però en tots els casos oferim assessorament jurídic i acompanyament psicosocial.

Quin és l’objectiu de l’informe anual?

L’informe anual té l’objectiu de mesurar la situació de la violència institucional a la ciutat de Barcelona i l’àrea metropolitana. Aquest any, ens hem centrat en la dificultat que té el sistema judicial per investigar casos de tortura o maltractament. Aquest informe ens ajuda a identificar les mancances del sistema i a entendre millor l’evolució de la violència institucional.

Per què la violència policial és tan impune?

Bé, és una bona pregunta. Podríem dir moltes coses, perquè hi ha diversos factors que hi influeixen. Jo destacaria, per exemple, una experiència personal relacionada amb la feina que faig cada dia acompanyant les persones. Quan una persona presenta una denúncia contra un agent policial, la versió de l’agent sempre té més pes que la teva. Sempre es dona per suposat que la versió de la policia és més verídica que la teva. Això, òbviament, no és legal ni hauria de ser així, però passa constantment.

Per exemple, si jo sóc testimoni d’una situació de violència al carrer on hi ha una actuació policial i decideixo denunciar-ho, la policia, en el judici, simplement dirà: “Jo vaig veure això i això.” El sistema judicial i la policia estan molt coordinats, i la versió policial és considerada objectiva. Però quan es tracta d’una denúncia contra la policia, aquest mecanisme fa que la versió policial es assumeixi com a certa, tot i que no hi ha cap norma escrita que ho justifiqui. Això és un procés horrible, tant pel procediment jurídic com per la persona que ho està vivint, ja que se sent victimitzada novament. La institució m’ha agredit, ha vulnerat els meus drets, i ara em vulnera un altre cop al no escoltar ni valorar de manera justa la meva versió dels fets.

Un altre factor que vull destacar és el paper de la Fiscalia. La Fiscalia, que se suposa que defensa la legalitat i protegeix les víctimes, en molts casos no actua com hauria de fer. El seu rol hauria de ser incentivar que s’investigui, protegir les víctimes i garantir que la seva declaració sigui escoltada i respectada. Però en la majoria de casos que portem a Irídia, la Fiscalia no intervé o fins i tot obstaculitza el procés, demanant que es tanqui el cas i, en cap moment, sol·licitant mesures de protecció per a les víctimes. Això crea una gran desconfiança en el sistema.

Per què és important el rendiment de comptes i la transparència policial?

A Irídia, fa molts anys que estem reclamant la creació d’un mecanisme extern de control de la policia. Actualment, la policia controla la pròpia policia, una situació absurda si ho analitzem des de fora. No hi ha ningú que supervisi com actuen els agents, què fan amb les armes, ni en quins casos les utilitzen. Tot això es gestiona internament dins dels cossos policials, cosa que afavoreix enormement la impunitat. No hi ha informes externs sobre les actuacions policials, i això dificulta la transparència.

Quines eines té la societat civil per fer front a la violència policial?

Aquesta és una pregunta molt interessant. Quan parlem de protesta, és important entendre que les actuacions policials no són accidents aïllats. Hi ha una estructura amb uns objectius concrets darrere d’aquestes pràctiques, com ara desmobilitzar la societat, trencar el teixit social i sembrar la por i la desconfiança. Això no és un cas individual, sinó una pràctica sistemàtica que utilitza diversos mecanismes per complir els seus objectius.

Quan vius una situació així, és fàcil caure en pensaments com “Per què a mi?”, però cal entendre que no és una situació personalitzada. Hi ha un sistema organitzat darrere de tot això. De fet, potser són cinquanta persones les que han estat implicades en un sol cas, amb recursos dedicats a dissenyar i executar aquestes accions. Tot i això, la societat civil té eines per fer-hi front. Els moviments i col·lectius afectats han creat xarxes de suport mutu i eines per combatre aquests mecanismes. Per exemple, fa poc es va publicar un manual per identificar un policia infiltrat, elaborat per diferents moviments i col·lectius. Així, mitjans de comunicació com La Directa també han estat fonamentals per documentar i destapar aquests casos.

Això demostra que, tot i que l’objectiu del sistema és trencar el teixit social, el resultat ha estat tot el contrari: hem creat xarxes de confiança i suport que ens ajuden a compartir experiències i eines per fer front a la repressió.

Com protegir-nos davant de la violència policial?

La desconfiança és una resposta natural després d’haver viscut una situació de violència policial. Moltes persones, després de passar per una experiència així, decideixen no participar en futures protestes per por a les represàlies. Però en lloc de deixar-se portar per la por, és fonamental que generem estratègies de suport mutu per afrontar aquestes noves formes de violència, com la infiltració policial o el seguiment amb programari espia com Pegasus.

El que abans es feia amb les estratègies tradicionals al carrer ara ha de ser complementat amb noves eines per protegir la nostra intimitat i les nostres relacions humanes. Això implica enfortir la confiança mútua i aprendre a protegir-nos millor en aquest nou context de repressió. Tot i que és un repte, crec que ho estem fent bé. Estem aprenent i adaptant-nos a aquests nous mecanismes de control i repressió, i cada cop som més forts en la nostra resposta col·lectiva.

Pel que fa al dret a la memòria, qui implica aquesta línia de treball i per què és important? I com es treballa?

Aquesta pregunta és molt interessant perquè el treball sobre el dret a la memòria té un gran impacte en el que vivim actualment. És important perquè tot el que ens passa ara té un vincle directe amb el passat. Per exemple, molts cops els actes de violència o repressió es justifiquen per lleis antigues que encara estan en vigor. Un exemple és la llei de secrets oficials, una llei franquista que va ser aprovada el 1968 i que, encara avui dia, continua protegint determinades informacions, com la quantitat d’agents d’intel·ligència que hi ha a l’Estat. Aquesta llei s’utilitza per amagar informació clau, com ja hem vist en altres casos. El dret a la memòria, doncs, busca desvelar aquests secrets, comprendre d’on venim i entendre les estructures que encara perviuen en l’actualitat.

Com es treballa aquest dret a la memòria?

A Irídia, aquest treball es fa de manera molt rigorosa i emocional. L’Andrea, la meva companya i referent d’aquesta línia de treball, ha fet una feina increïble recollint testimonis de persones que van ser torturades i maltractades a la comissaria de Via Laietana 43, que, per cert, segueix sent una comissaria de la Policia Nacional fins als nostres dies.

Tot i que es va plantejar que aquesta comissaria es convertís en un espai de memòria, la realitat és que la policia continua present en aquell espai. Això genera una certa contradicció, perquè, per una banda, es vol crear un espai de memòria per recordar les víctimes de la tortura, però per altra banda, la mateixa institució que va perpetrar aquests actes segueix ocupant el lloc. Aquestes contradiccions es fan evidents quan intentem treballar el dret a la memòria en contextos així.

Una part fonamental d’aquesta línia de treball ha estat la reconstrucció de l’espai de Via Laietana, amb l’objectiu de crear una memòria col·lectiva de les experiències que van tenir lloc allà. El treball no només es centra en la memòria individual, sinó també en la col·lectiva, perquè les memòries de situacions traumàtiques com la tortura solen estar fragmentades. És molt difícil per a les víctimes recordar els detalls d’aquests espais perquè les experiències són tan profundament doloroses que la memòria es fragmenta.

Així que, per reconstruir aquest espai de memòria, vam fer un treball conjunt amb diverses persones que van ser víctimes d’aquesta tortura. Aquest treball col·lectiu ens va permetre tornar a imaginar i reconstruir l’espai de Via Laietana des de la nostra experiència compartida, donant-li un significat nou, un significat que no ens permeten construir des de dins de la comissaria, però que podem mostrar des de fora amb la nostra mirada col·lectiva. Aquest procés de reconstrucció de la memòria és fonamental perquè ens ajuda a sanar, a entendre millor el que va passar i a donar veu a aquells que van ser silenciats. Ens permet construir un record compartit i visibilitzar situacions que, de manera intencionada, intenten ser oblidades.

 

Quant temps dura normalment un procés de denúncia de violència institucional? I quin temps pot arribar a passar fins que es resolgui?

Aquesta és una de les grans dificultats que es destaquen a l’informe, i també és un dels factors que afavoreixen la impunitat. Els processos jurídics en general ja són llargs, som conscients que les estructures judicials estan sobrecarregades, però quan es tracta de denunciar violència institucional, els procediments es prolonguen encara més. Actualment, la durada mitjana del procediment d’instrucció – que és només la fase inicial – és d’uns tres anys i mig, aproximadament. Això és moltíssim temps. En el nostre cas, només hem arribat a judici en quatre ocasions, i això després de cinc o sis anys de procés. I, clar, això és un desgast immens per a les persones implicades.

 

Per tant, aquest desgast no només és una càrrega emocional, sinó que també es converteix en una càrrega pràctica per a les persones, no?

Exacte. No és sostenible, perquè, encara que intentem acompanyar les persones perquè aquest procés no sigui el centre de les seves vides, el que passa és que el procediment ocupa un espai molt gran de la seva atenció. No els permet moure’s d’aquell moment en què van patir la violència. És com si no els deixessin elaborar el que va passar. No poden refer els seus projectes habituals perquè això està constantment allà, sobrevolant. I, a més, hi ha molts moments en què, després d’esperar durant tant temps, et diuen que el cas s’arxiva perquè no hi ha indicis de delicte. I després vas a l’Audiència Provincial, i et diuen que sí, que has de reobrir el cas perquè sí que hi ha indicis. I és aquest cicle sense fi. Això és molt feixuc per a les persones. I tot això es fa sense que la Fiscalia incentivi el procediment, sense que es facin bé les avaluacions forenses, amb molta corrupció pel mig, etc. És com estar en un laberint.

I com afecten aquests processos a les persones implicades? Heu notat que alguns es desmotiven a continuar?

Sí, és clar. Hi ha moltes persones que, en algun moment del procés, arriben a dir “No sé si vull seguir”. Moltes vegades, es plantegen si té sentit continuar. El més dur és que quan vas a declarar, el sistema et qüestiona, et criminalitza. Per exemple, en els casos que tenen a veure amb protestes. Has d’anar allà, dir la teva versió i, en lloc de sentir-te escoltat, et fan sentir com si fossis tu qui t’has posat en perill, i per això ara tens una lesió o un dany físic. Això és molt fort de sentir. I això fa que la gent es plantegi si val la pena seguir. Moltes persones acaben decidint que no volen seguir el procés perquè es fa tan desgastant i tan revictimitzant.

Tot i això, les persones segueixen sent conscients de la importància de denunciar, però el desgast emocional i la sensació de que el sistema no et protegeix és tan gran que els fa dubtar de si val la pena. I, a vegades, la impunitat que genera aquest procés és tan forta que fa que moltes persones abandonin la lluita.

Llavors, com es pot agilitzar tot aquest procés? Hi ha esperança de millorar la situació?

Això és el que esperem, que amb la força col·lectiva es pugui reduir el temps i la durada dels procediments. Creiem que la manera d’agilitzar-ho passa per un canvi estructural, per poder garantir que el sistema judicial funcioni de manera més efectiva. També creiem que, a mesura que la societat sigui més conscient i activa sobre aquestes situacions, els procediments seran més transparents i eficients. Però és clar, és un camí llarg. Tot i això, el que hem vist és que quan les persones s’organitzen i es donen suport mútuament, es poden aconseguir grans canvis. Aquest és el nostre objectiu final, fer que els casos de violència institucional siguin tractats amb la serietat i l’urgència que mereixen.