Deia el cèlebre historiador de l’art Ernst Gombrich que l’Art, amb majúscula, no existeix, tan sols hi ha artistes. Així dóna entrada a un dels manuals d’art més consultats de les últimes dècades. Darrerament l’obra de l’historiador austríac ha estat qüestionada, no per pèrdua de vigència, sinó perquè durant el procés de desconstrucció de la història de l’art també hi veiem una manifestació de l’estudi tradicional de l’art, mostrant les carències d’una disciplina estancada en un conservadorisme acadèmic traduït en una mirada eurocèntrica i androcèntrica. L’autora María Gimeno reclamava amb el seu projecte “Queridas Viejas” l’absència de dones a les principals enciclopèdies d’art, i entre les dones que ens presenta hi trobem una artista que l’activisme actual ha pres com a referent contemporani, Frida Kahlo.

El 13 de juliol de 1954 ens deixava Maria Magdalena Frida Kahlo Calderón després d’una curta vida marcada per la lluita i patiment que construeixen un fenomen artístic sense precedents. El darrer capítol de la seva biografia mostra allò que va significar en vida i el símbol que esdevé per generacions posteriors. Després de l’últim alè, el seu cos era vetllat al Palau de les Belles Arts de Ciutat de Mèxic, i Diego Rivera, marit i pintor, cobria el seu taüt amb una bandera del Partit Comunista de Mèxic. Les seves cendres descansen a La Casa Azul de Coyoacán, un espai particular de l’artista a la seva ciutat natal, reflex de l’obra del matrimoni i casa d’acollida per amics i personatges reconeguts de l’època.

Actualment és habitual trobar caracteritzacions de Frida Kahlo a pancartes de manifestants o disfresses de carnaval, fora de la seva obra ha esdevingut un referent per les joves activistes. Però realment coneixem a Frida Kahlo? Hem pres la imatge de l’artista mexicana per manifestar, principalment, els valors del moviment feminista i sent conseqüents hauríem de fer l’esforç de conèixer la lluita en vida i el món pictòric que acrediten la seva presència un 8 de març o l’1 de maig. La biografia de Kahlo podria sintetitzar-se en anècdotes que marquen la seva trajectòria, com el fatídic accident un setembre de 1925 o l’exposició personal a Nova York l’any 1938, però la complexitat del personatge reclama una exploració en l’univers de l’artista.

Parlar de Frida Kahlo com a fenomen o personatge fa més justícia al paper que va jugar en vida que la categoria d’artista. Des de la seva joventut mostra la imatge i caràcter allunyats del cànon femení popular entre el públic actual, no podem deixar de reconèixer el valor que suposa dintre de la societat mexicana dels anys vint, però aquí no acaba el valor de l’artista com a símbol feminista. Quan la mexicana pren el camí de la pintura comença a construir un personatge a partir de la seva imatge, quelcom limitat a homes artistes, i converteix per mèrits propis el nom de Frida Kahlo en un fenomen únic i reconegut arreu del globus. Si bé el reconeixement de l’artista dintre del panorama artístic deu molt a Diego Rivera, la petita i senzilla Frida mai esdevé allò que cercava el seu marit, una musa amb talent que complementés al gran pintor. Ella va brillar per llum pròpia però no podríem considerar al matrimoni per separat. La influència i admiració mútua reflectida a la seva correspondència i obra contrasten amb els conflictes del matrimoni que marquen profundament en ella. Aquest poder emancipador de l’artista no hauria de considerar-se en excés, perquè l’obra de Frida Kahlo és sobretot patiment transfigurat en expressió, sentiment que també deu molt a viure a l’ombra d’un home. Lluny de la imatge comercial que s’ha atorgat al matrimoni, la relació emocional amb Rivera suposa una font d’inspiració però també d’inseguretat. Cegada per l’admiració al pintor, ella interioritzava el patiment de les múltiples infidelitats i desenganys del seu marit, incloent-hi la seva germana petita, Cristina Kahlo, que culminen en un divorci i alhora anuncien una fructífera etapa pictòrica. Podem discernir dos caràcters de l’artista, d’una banda trobem el potencial artístic i social que configura el símbol que coneixem avui, i d’altra, veiem a la Frida atrapada en les convencions de l’amor romàntic que subordina a una artista excepcional a la figura d’un home. Podem destacar d’aquesta vida social que l’emancipació artística del seu marit també s’expressa en l’àmbit emocional. Ella mai va conformar-se a restar tolerant les mentides del pintor, la seva vida també està plena d’aventures sexuals i amoroses. Coneixem per la seva correspondència les aventures amb reconeguts personatges, homes i dones, des de la cantant Chavela Vargas al teòric soviètic Leon Trotsky, són nombroses les persones que van encantar-se amb l’artista i reconegueren que era única, com artista i persona. Sabem que la mexicana era una persona oberta a l’experiència i plaers de la vida, imposant les ganes de viure sobre els múltiples obstacles que la vida li havia preparat.

Un aspecte poc reconegut a Frida Kahlo molt transcendent a la seva obra és el caràcter intel·lectual. Filla del fotògraf alemany Wilhem Kahlo, hereta el seu interès acadèmic i deixa contagiar-se d’una infinitat d’autors que no deixa dubte sobre el seu coneixement cultural. La seva biblioteca, actualment conservada, comptava amb títols de diverses disciplines, des de filosofia a biologia. Un dels mèrits més destacables en vida de Kahlo era formar part de les 35 dones entre dos mil alumnes que accedirien a la Escuela Nacional de Preparatoria l’any 1922. La voluntat d’utilitzar a la mexicana com a símbol, obliga a reconèixer, no tan sols el món pictòric, també el seu poder intel·lectual que destacava per sobre de les possibilitats que s’atorgaven a la dona en el seu context. La vida de l’artista mexicana ha estat marcada per homes, això no podem posar-ho en dubte, dintre de la subordinació social i emocional a la figura masculina hem de considerar que el paper de l’home és una guia, alhora benefactora i perjudicant, però el fenomen de Frida Kahlo és collita pròpia d’una dona lluitadora.

El món polític i ideològic de la pintora mexicana, arrelat al seu caràcter intel·lectual, és important per la configuració del símbol que avui coneixem. No podem estimar a Frida sense considerar les seves conviccions polítiques. Frida Kahlo és filla de la revolució. La seva joventut i formació durant la dècada dels vint està marcada pel cercle cultural hereu de la revolució Mexicana de 1910, també important però en menor mesura la revolució d’octubre de 1917, donant impuls a la creació del món pictòric i polític que caracteritza l’obra de l’artista. Podem destacar el caràcter indigenista de la seva obra a conseqüència de les reformes educatives posteriors a la revolució on els indígenes manifestaven els seus drets després de dècades d’oblit. L’artista pertanyia a una família benestant, no va viure la revolució directament, però mai va viure al marge dels ideals combatius dels sectors més desfavorits. L’artista sempre va mostrar-se orgullosament fidel als principis del marxisme-leninisme, l’any 1920 ingressa a la lliga de joventuts comunistes i el 1928 comença a militar al Partir Comunista de Mèxic. Al llarg de la seva vida la pintora té clares les seves idees, però com ella mateixa confessava durant els seus últims anys, la seva activitat no hi havia estat útil per la causa revolucionària “l’única raó per viure”. La seva vida carregada de conflicte també s’imposa en l’àmbit polític, ella abandona el PCM quan el seu marit és expulsat d’aquest. La relació de Rivera amb les elits econòmiques i l’aposta pel corrent trotskista el posa en el focus de les crítiques. La jove artista, encegada pel vincle emocional, negava les acusacions i acompanya al seu marit abandonant el partit, encara que mai va seguir el mateix corrent dintre del comunisme. Això no obstant, quan pren la independència que el matrimoni privava, torna a militar al PCM l’any 1948. Durant la seva convivència a territori estatunidenc la dècada dels trenta, lluny de deixar-se captivar pel luxe capitalista molt diferent de la senzillesa del seu origen, reforça el seu sentiment antiimperialista i anticapitalista que descriu en la seva obra i correspondència on també mostra l’enyorança de la seva terra i critica el mode de vida nord-americà.

Dintre del panorama artístic la pintora compta amb grans referències i extens coneixement que permet prendre consciència pròpia de la seva obra. André Breton, autor dels manifestos surrealistes, va passar-hi un temps convidat a la Casa Azul de Coyoacán. El francès va mostrar una admiració per la pintora mexicana que no expressa cap a altres figures femenines de l’avantguardisme europeu. Tot i la proximitat amb el cercle surrealista, la mexicana mai considera així la seva obra, segurament més motivada de nou per les divergències del seu marit amb Breton, també, confessa que aquestes distàncies amb l’avantguarda europea es deuen al seu escàs compromís polític amb la causa revolucionària. Tanmateix, l’artista va conèixer a grans referents de l’època, entre ells, Pablo Picasso, Vasili Kandinski o Marcel Duchamp, que van omplir d’alabances la pintura de la mexicana. No podem negar el potencial ideològic de Frida Kahlo, sobreposant-se a les oposicions sempre va mantenir fermes els seus convenciments. Segurament, aquells que hi eren presents, mai oblidarien la imatge de la dèbil Frida, el mateix any de la seva mort, manifestant-se amb les escasses forces que restaven al seu cos per la intervenció imperialista a Guatemala.

Conscients de la complexitat del personatge que representa Frida Kahlo, hauríem d’evitar una tendència molt perseguida les darreres dècades, l’explotació interpretativa de l’obra de l’artista. Llegir referències ideològiques directes en les pintures de Frida Kahlo ha de fer-se dintre d’uns límits, ella va construir un personatge, les acolorides al·lusions al sexe femení o al marxisme en l’imaginari pictòric de l’artista responien a unes preocupacions més individuals que col·lectives, aquestes imatges són part del personatge. Però així com la seva obra és una oda quasi exclusiva de la seva vida, la seva vida és una oda als valors del símbol que avui representa. Probablement mai faria referències pictòriques directes a Vladimir Lenin o Simone de Beauvoir, però va posar el panorama avantguardista als seus peus amb una obra pictòrica que té com a principi i final a ella mateixa. Conèixer la seva obra és conèixer la seva vida, per tant, les seves idees.

Iniciava aquest record a Frida Kahlo amb una cita d’un cèlebre autor que afirmava que l’Art no existeix, tan sols hi ha artistes, fent referència a la història de l’art com la història dels artistes. Prenent aquesta idea d’un discurs que posa en qüestió la categorització clàssica de l’estudi de l’art, podem pensar en Frida Kahlo com una representant màxima del problema de les categories i no exclusivament per l’originalitat pictòrica. La seva condició de dona, el seu univers i conviccions ideològiques reserven un espai per l’artista dintre de la història de l’art que només pot entendre’s com un fenomen independent. El símbol que esdevé actualment no necessita treballar-se més, sinó comprendre’s millor. El record etern de Frida Kahlo ha de mantenir-se fidel a allò que representava en vida, una figura que va resistir a les objeccions que imposava la societat per la seva condició de dona, mexicana i comunista.

Josué Ferández

Aquest article va ser publicat originalment a Realitat.