//La classe treballadora té rostre de dona i de dissidència
Roig i violeta17 de març de 2021

La classe treballadora té rostre de dona i de dissidència

Les dones, les que sempre hem tingut i tenim les pitjors condicions laborals, amb la bretxa salarial entre homes i dones que és el resultat de la discriminació econòmica (menor accés al món laboral, inestabilitat, precarietat, més baixa remuneració, divisió sexual del treball i tasques feminitzades…) i la discriminació simbòlica (els rols imposats, l’assetjament sexual, el dèficit entre corresponsabilitat i conciliació familiar, les tasques de cura als/les nostres descendents i ascendents…). El capitalisme retroalimenta i reforça aquestes discriminacions de forma ascendent en el nostre dia a dia. Es tracta d’un entramat articulat entre explotació i opressió. I per això, hem d’entendre de quines diferents maneres ens explota com a força (re)productiva de treball. 

Què és la bretxa salarial?

És la desigualtat de salaris en funció del sexe, la qual es calcula com la diferència de remuneracions entre homes i dones. En aquesta desigualtat, incideixen diferents factors i aquests es divideixen entre la part explicada de la dissimilitud de salaris (diferències en el nivell educatiu, l’experiència laboral, les hores treballades, la categoria professional…) i la part no explicada d’aquesta (quan amb les mateixes condicions de treball, les dones seguim guanyant menys). És important i necessari remarcar que, quan aquesta desigualtat i precarietat augmenta, es torna més deshumanitzadora per a les dones i dissidències que es veuen travessades per la interseccionalitat de diferents condicionants. És a dir, no és el mateix ser de classe alta, obrera, blanca, negra, migrada, indígena, no documentada, lesbiana, bisexual, transsexual, monomarental, etc. 

Per tal de fer-nos una idea, seguidament se citen dades de l’Organització Internacional del Treball (d’ara endavant OIT). Tot i això, és important fer èmfasi en el fet que es tracta de dades d’un organisme oficial, hem de suposar que les dades reals seran molt més significatives. Per tal d’exemplificar la bretxa salarial, assenyalarem diferents conceptes.

La feminització de la pobresa

Segons l’OIT, les dones representen el gruix de treballadores més pobres, on la gran majoria ingressen directament a les files dels treballs amb menys recursos –al treball informal i de cures–, on es perpetuen i es fortifiquen: els rols de gènere, la divisió sexual del treball, la dificultat d’accés a l’educació i a un treball digne, la discriminació històrica i present… tornant-se indiscutible la instrumentalització i la cosificació que el sistema capitalista fa de nosaltres.  Es tracta d’un sistema que li interessem com a força (re)productiva de la força de treball, alhora que ens vol explotades i oprimides. Estem davant una realitat contraposada la qual el neoliberalisme actual ens vol vendre: la de dones independents, empoderades, creadores, propietàries de nosaltres mateixes, etc. Quin tipus de llibertat tenim en un sistema com l’actual? Un sistema que ens fa esclaves de les nostres llars i responsabilitats familiars, a l’uníson que del capital. Des d’una òptica eurocentrista, aquests aspectes poden confondre’ns i ressonar-nos força llunyans, però per què no ens posem les ulleres del gruix més gran de la població mundial? Les ulleres de les dones més desposseïdes i invisibilitzades, les dones de Llatinoamèrica, de l’Àfrica, del sud-est asiàtic, etc., totes aquelles veus que, perquè altres visquem amb “oportunitats”, han de ser explotades i deshumanitzades. 

Tornant al que diu l’OIT, actualment en l’àmbit mundial les dones representem el 70% del total de la població pobre i el 65% de l’analfabetisme; i en contraposició, signifiquem el 48,5% del mercat laboral mundial (dades del 2018).

Claus de la bretxa salarial

L’OIT assenyala que (segons l’últim Informe Mundial sobre Salaris del 2018/2019) existeix una bretxa salarial mundial del 18,8%, i més concretament a Espanya, és del 14%. I segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE), les dones amb un salari a temps complet cobren de mitjana un 10,5% menys que els homes (dades de l’any 2018). 

La diferència de salaris és produïda per diversos motius, i segons la bretxa salarial explicada, trobem:

  • Segregació vertical o “parets de vidre”, en què les treballadores ens trobem representades per feines poc remunerades i valorades (més concretament, en totes aquelles relacionades amb el sector domèstic, de cura i de serveis). Es tracta d’una extensió del rol que se’ns ha assignat històricament, com si fos genètic, “el que devem fer i qui millor sap fer-ho”. Alhora, aquest sostre de vidre també el palpem quan tot i estar qualificades per als llocs de treball a què accedim, es converteix en una circumstància anòmala el fet d’accedir a llocs directius, jeràrquics o millor pagats. 
  • Segregació horitzontal, fenomen que sorgeix quan hi ha ocupacions que estan masculinitzades i feminitzades (inclús actualment, en les carreres universitàries seguim dividint-nos per sectors d’activitat). Encara queda camí a recórrer per desmaterialitzar la primera gran divisió del treball, la divisió sexual.
  • Quantitat d’hores treballades, moment en què la desigualtat salarial augmenta de forma transcendental i es torna més latent: la “doble jornada laboral” a la qual estem sotmeses. Després de la jornada assalariada, arriba la nostra jornada “voluntària i altruista” (la de responsabilitats diverses entorn el context familiar).

L’altra forma en què s’expressa la desigualtat salarial, es coneix com la bretxa salarial no explicada, la qual es produeix quan una dona i un home treballen amb les mateixes condicions i qualificacions, però les seves remuneracions econòmiques són diferents. Essent aquest un factor de la societat discriminatòria, desigual, capitalista i cisheteropatriarcal en la que vivim. 

.    .    .

Amb relació als diferents factors esmentats amb anterioritat, és palpable la constant tensió entre els sectors “visibles” i “invisibles” de la nostra societat, on nosaltres com a dones i dissidències formem parts d’ambdós. Sempre (de forma més o menys perceptible), ens tornem a veure relegades a l’esfera (re)productiva, repercutint-nos així, en tots els nivells del nostre desenvolupament com a dones i com a persones (a escala social, emocional, familiar, polític i econòmic). Per tant, tenim una segona barrera a trencar: la bretxa de gènere a casa. 

Segons els últims estudis del Centre d’Investigacions Sociològiques (2017), en un dia laborable els homes dediquen 2:06 hores i les dones 3:84 hores al treball domèstic (i en altres paraules, un 44,5% de les dones realitza en solitari les tasques de casa enfront del 9,6% dels homes). 

Un estudi de l’Institut de les Dones del Govern d’Espanya (2013) reflecteix que la cura dels menors l’assumeixen en solitari les dones amb un 33% davant el 2,19% dels homes. I paral·lelament, en la cura de persones dependents trobem el 49,3% d’assumpció de les dones enfront del 16,6% dels homes. 

Amb aquestes dades, es reflecteix una altra carència i desprotecció a la qual hem de fer front: les tasques de cures no són reconegudes ni cobertes de forma significativa pel propi “Estat de Benestar”, suposant un estalvi per aquests Estats capitalistes, una major plusvàlua per a la renda del capital i una descontrolada precarització i discriminació directa enfront de les dones que en som víctimes.

Amb tot això, reconeixent i sense afany de menysvalorar els grans avenços aconseguits per la lluita feminista al llarg de la història (sobretot, tenint en compte el context històric de cada moment), actualment, algunes reivindicacions caminen tediosament i semblen constar d’un àpex d’engany. Ens trobem amb la paradoxa en què sorgeixen canvis legislatius destinats a la protecció més gran dels drets de les dones i les dissidències, a la vegada que, la garantia de la igualtat entre dones i homes en el si de la nostra societat, però, aquests avenços moltes vegades no es materialitzen en la pràctica. El nostre Estat de Benestar “salvador”, d’una forma diplomàtica i legal, és qui exerceix major violència cap a nosaltres, essent un mecanisme que segueix permetent i perpetuant la nostra revictimització i aquest tipus de desigualtats tan legals. Una vegada més, el poder del capital està per sobre de qualsevol consideració humana. Quan l’Estat és còmplice de la nostra explotació i opressió (essent incapaç de garantir els nostres drets i llibertats), la massa social serà l’encarregada d’exigir-ho. 

Per aquest motiu, algunes de les grans reivindicacions com a feministes comunistes, és exigir a l’Estat el reconeixement del treball domèstic i de cures, a la vegada que, es faci càrrec (amb totes les garanties de qualitat) de dotar de recursos assistencials a la nostra gent gran i a la infància.  Òbviament, sense oblidar la importància i necessitat de promoure una coeducació enfocada a la socialització de tasques i la deconstrucció dels rols femenins i masculins adjudicats (donant un espai a diferents tipus de patrons i de relacions humanes), amb l’objectiu final de disminuir la càrrega que sostenim com a dones de famílies treballadores i de participar en la construcció d’un món on s’accepti i es reconegui la diversitat. “L’educació és l’arma més poderosa que pots utilitzar per canviar el món” (Nelson Mandela).

En conclusió, les dones estem incorporades al treball (re)productiu, però els homes encara es troben en una lluita latent d’implicació en l’àmbit domèstic i de cures. De la primera gran divisió del treball (divisió sexual) i la primera gran escissió de la societat en dues classes (explotadors i explotats) neix el patriarcat, i per tant, la dona entesa com a propietat privada. Aquests desencadenants són els que el capitalisme aprofita per privatitzar les activitats referents a les cures i a la reproducció, separant-les del valor de què és públic i de la comunitat. Ens trobem en un moment de necessitat d’ocupar els espais que ens neguen, de transformar i acompanyar a transformar realitats des de les nostres cases i el nostre entorn més proper, l’entorn de treball i de socialització, des de la nostra participació social, des dels nostres espais d’autocura individual i col·lectiva, etc. Aprofitem la nostra presència (cada vegada més forta i imparable) en tots els nivells de la societat, per caminar cap a un canvi de sistema i l’enderrocament del patriarcat. Ens toca resignificar experiències de vida per construir un feminisme obstinat, inclusiu, de classe i descolonitzant, des de nosaltres, per a nosaltres i per les/els que vindran.

Paula Cabeza Cabeza

Bibliografia

TAGS:

Related posts