El 22 de febrer se celebra a Europa el Dia de la Igualtat Salarial. Des d’un punt de vista ampli, es considera que la igualtat salarial es refereix al fet que totes les persones que fan treballs similars han de rebre la mateixa remuneració, sense importar el gènere, l’ètnia, l’orientació sexual, la nacionalitat, la religió o qualsevol altre element personal, sobre la base del principi d’igualtat davant la llei. La igualtat salarial s’estableix a l’Article 7 del Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals de 1966, que es consideren drets humans. Aquest pacte, no només regula el salari bàsic, sinó també el compliment de condicions de treball dignes en qüestions de seguretat i higiene, el gaudi de períodes de descans i temps lliure, etc. En aquest article abordarem la igualtat salarial des de la perspectiva de gènere, intentant donar-li a un tema tan complex un enfocament explicatiu per a donar una idea general a les lectores.
Com a comunistes, volem l’abolició del treball assalariat per a tothom, però mentre no s’aconsegueixi, és evident que necessitem lluitar perquè totes les condicions vitals, incloent-hi les laborals i econòmiques, siguin igual de satisfactòries, còmodes i enriquidores per a totes les persones independentment del seu gènere. També és convenient indicar que les dones obreres, des de la seva incorporació al mercat laboral en les societats urbanes industrialitzades (un fet que va contribuir molt notablement al camí de la seva emancipació), no s’han alliberat de la càrrega del treball domèstic. Per aquest motiu es parla del concepte de les “tres jornades laborals”: la jornada del treball habitual, les tasques domèstiques i de cures de persones dependents en el seu entorn i els esforços per mantenir les relacions afectives i socials. Per a més informació, podeu consultar l’article de la nostra companya Paula Quílez Relaño, “Ni una, ni dues: la triple jornada laboral de les dones”. Cal assenyalar que l’actual crisi del coronavirus que estem vivint afecta de manera adversa més a les dones que als homes. Els salaris d’elles es van veure reduïts en un 14,9% en el primer semestre de l’any 2020 en l’Estat espanyol, enfront de l’11,3% que van perdre els homes. Això fa augmentar la desigualtat salarial fins al 36,1%, la xifra més alta de la Unió Europea, segons dades de l’OIT (Organització Internacional del Treball).
La discriminación salarial, doncs, no es pot entendre sense comprendre l’entramat patriarcal que abasta tots els aspectes de la societat: com ens eduquen de manera diferent a homes i dones, quins valors i qualitats es fomenten i se censuren en els uns i les altres, quins oficis es consideren apropiats o no. D’aquesta manera, en els homes s’afavoreixen unes característiques personals (com la confiança i la seguretat en un mateix) que tendeixen a ser favorables per a avançar en una carrera professional i, per tant, aconseguir feines de major salari. Això és el conegut sostre de vidre que afecta tant a les dones: arriba un moment en què les seves trajectòries laborals s’estanquen i els sous que cobren són, generalment, més baixos que els dels homes.
Un segon element a tenir en compte és l’anomenat terra enganxós: les ocupacions altament feminitzades (com les tasques de neteja, cures de gent gran, etc.) solen ser de pitjor qualitat (contractes temporals i precaris, una major rotació laboral, majors taxes d’atur…), això fa que a les dones els resulti molt complicat tant accedir al mercat laboral com conciliar la vida pública amb l’esfera privada. A més, en pressuposar-se que és responsabilitat exclusiva de les dones el fet d’haver de fer-se càrrec de la seva família i de la seva llar, tenen menys temps per a realitzar estudis que puguin ajudar-les en el seu progrés laboral o per a participar en les anomenades activitats de network (reunions fora de l’horari laboral, sopars i dinars d’empresa…), que en realitat es poden interpretar com una manera d’aconseguir i afermar “contactes” que assegurin poder arribar a nous llocs de treball en el futur o millorar els que ja es tenen, i, per tant, no deixa de ser una manera de “deshumanitzar” les relacions amb les nostres companyes i companys de feina.
Tampoc hem d’oblidar que l‘assetjament sexual i altres expressions masclistes en l’àmbit de treball continuen formant part del dia a dia de l’àmbit laboral i això complica, com és lògic, el benestar físic i mental de les dones en les seves ocupacions. A més a més, cal tenir en compte que les possibilitats de progrés laboral disminueixen com a més es desviïn les dones de les normes imposades per una societat capitalista i cisheteropatriarcal: les dones migrants, les dones que no són blanques, les dones trans, les que no són heterosexuals, etc., tenen un major risc d’exclusió laboral o de no ser respectades en els seus ambients de treball.
Per tot el que hem explicat, podem concloure que el món laboral continua sent tremendament injust i deshumanitzador (d’aquí ve que moltes vegades se’n digui “mercat laboral”, com si les persones fóssim mercaderia i no éssers humans amb drets inalienables), amb unes conseqüències que afecten molt especialment a les dones. La desigualtat salarial no és més que la punta de l’iceberg d’una estructura molt més gran i complexa que hem d’aspirar a abolir per a aconseguir una igualtat plena entre homes i dones. Força!
Sofía Lorenzo González
Per a més informació:
https://ec.europa.eu/commission/presscorner/detail/es/STATEMENT_19_6192
https://stecyl.net/22-de-febrero-dia-europeo-por-la-igualdad-salarial-entre-mujeres-y-hombres/
https://www.rtve.es/noticias/20201202/aumenta-desigualdad-salarial-espana/2059053.shtml
https://www.maig.cat/ni-una-ni-dues-la-triple-jornada-laboral-de-les-dones/
