L’acampada a la Plaça Universitat a Barcelona va ser una mostra de com el jovent, així com els nostres drets polítics i socials, estem sent marginats pel sistema capitalista i el règim del 78.
Quan la Sentència va sortir a la llum, el poble català i diferents camarades arreu de la península vam sortir al carrer en contra de la decisió d’aquesta “justícia” hereva dels jutges de Franco i aburgesada. Llavors es va arribar a la decisió d’acampar a Plaça Universitat. Hi vam ser gairebé un mes, des del 14 d’octubre fins al 9 de novembre.
Es va acampar en contra d’una sentència injusta que condemna a penes de presó a uns representants escollits democràticament, però també contra les taxes universitàries abusives que pateix la classe obrera a Catalunya (no oblidem que són les més altes de tot l’Estat), per l’avaluació única motivada pels dies de mobilització, en contra del treball precari que ens ha imposat el sistema capitalista que patim, per l’accés a un habitatge digne, la plena igualtat entre homes i dones, per l’adopció de mesures reals per frenar l’emergència climàtica i per la garantia dels drets socials que ens han estat presos. En conclusió, lluitàvem per garantir un futur digne i un món millor per a la nostra generació de joves.
L’acampada cada dia feia una assemblea a les 12h del matí per organitzar el dia i els dies següents. De fet, una de les grans característiques de la acampada va ser la bona auto-organització que tenia, s’organitzava en diferents comissions de treball: cuina, magatzem, logística, seguretat, que comptava amb un protocol que s’havia de complir de manera obligatòria; i el punt lila per tal d’evitar agressions masclistes. L’horari de l’acampada era molt llarg i intens; tota persona que fos a qualsevol de les comissions tenia assignada una tasca de treball durant el dia en el qual assistia, tot i així, la gent es va implicar fins al punt d’haver-hi torns de treball o bé persones que treballaven, de manera voluntària, el temps que fos precís.
Per mi, l’acampada va ser, a part d’una experiència acompanyada d’aprenentatge grandiosa per la meva curta edat de 15 anys, un cop de realitat a l’adonar-me que les estudiants sempre estem al peu del canó i no estem adormides com poden arribar a pensar alguns sectors. La meva tasca principal va ser la de treballar al magatzem, hi havia nombrosos reptes, els quals eren de vital importància per tal que l’acampada seguís endavant. Vaig aprendre a compartir fronts amb diferents organitzacions, vaig aprendre que la unitat ens fa més forts que mai i per aconseguir tots els drets socials i polítics no ens devem separar mai més.
Per últim, a tota la gent que acusa i acusava a l’acampada de servir als independentistes i a JxCat, els dic que estan més que equivocats. L’acampada va lluitar per garantir tots els drets socials que van ser presos al poble des de fa temps, sobretot els de les estudiants, vulnerats durant anys.
En resum, el 14 d’octubre de l’any 2019 va néixer una generació de joves que van lluitar, lluiten i lluitaran per una ciutat, per un poble, per un país amb els drets polítics i socials que han estat vulnerats. El 14 d’octubre va néixer la #Generació14O.
Carlos Romagosa Florit
