Destrucció del Parc Natural, plans urbanístics desproporcionats, governs ignorants i veïnes en lluita. Aquesta és la definició del que estan vivint molts municipis del Baix Llobregat des de fa anys. Per tractar tot això tenim avui amb nosaltres en Jaume Sánchez López, activista de SOS Baix Llobregat i l’Hospitalet i membre de la plataforma Rivera Salines de Cornellà de Llobregat.
Primer de tot, m’agradaria que expliquessis, a mode d’introducció, per a aquells que no ho sàpiguen, en què consisteixen les dues entitats de les quals formes part. Per una banda, Ribera Salines i per l’altra, SOS Baix Llobregat.
La plataforma Ribera Salines és una associació veïnal de Cornellà que va néixer fa tres anys, millor dit, quatre anys, amb l’objectiu de preservar l’últim espai agrícola que queda a la ciutat de Cornellà, que està a prop del riu, i que es diu Ribera Salines, aquella zona, llavors d’aquí ve el nom. Aleshores, juntament amb altres plataformes locals de la comarca, ens vam ajuntar per constituir el que és la coordinadora SOS Baix Llobregat i l’Hospitalet, que bàsicament és unir forces per preservar, en la defensa del territori.
Actualment, la nostra comarca està patint una gran destrucció, i crec que es pot dividir en dos grans punts. Per una banda, tenim el parc agrari del Baix Llobregat, una de les zones agrícoles més antigues i fèrtils del país, que s’està destruint a un ritme alarmant. Per l’altra banda, la comarca s’ha convertit en un espai ideal per a la creació de ciutats dormitoris. Voldria centrar-me en el tema del parc agrari, ja que SOS Baix Llobregat i l’Hospitalet, juntament amb unes setze entitats, han proposat recentment incloure el delta del Llobregat a la xarxa d’espais naturals protegits de Catalunya, com a parc natural i agrari, per frenar la degradació ecològica i, al mateix temps, impulsar l’agricultura a la zona. En què consisteix aquesta proposta? Ens la podries explicar?
Aquesta proposta, que es va donar a conèixer fa poc, té com a objectiu protegir encara més els espais naturals i agraris del delta del Llobregat, incloent-hi molts altres àmbits que actualment no estan protegits. Per què? Perquè considerem que les figures de protecció actuals, com el parc agrari del Baix Llobregat i els espais naturals del delta, que inclouen aiguamolls com els de la Ricarda o la Murtra, són massa diferents entre elles. Això pot provocar manca de coordinació i dificultats per gestionar els espais de manera eficient. A més, actualment tenen un grau de protecció molt baix, i creiem que l’estatus de parc natural seria molt més adequat per garantir la seva conservació.
De fet, durant molt de temps s’ha dit que el parc agrari estava súper protegit, però en realitat això no és així. Per tot el que explicaves, aquesta protecció ha sigut insuficient.
Sí, aquesta protecció es va demostrar insuficient quan es va proposar el projecte Eurovegas, que volia construir-se als espais protegits com a agrícoles. Malgrat la protecció que tenen, no va haver-hi cap problema per part dels polítics en permetre-ho, fins i tot posant-hi una catifa vermella perquè aquell senyor, no sé com es deia, l’Adelson, pogués fer el que volia.
Això va demostrar que la protecció actual és paper mullat. Qualsevol projecte, com el mateix projecte d’ampliació de l’aeroport, també afectaria una zona protegida teòricament. Però igualment, d’alguna manera, es buscarien maneres de saltar-se aquesta protecció. Per tant, creiem que cal blindar encara més els espais naturals i agrícoles de la comarca. Per això, creiem que establir un parc natural tindria més garanties que la legislació actual.
I ara que mencionaves l’ampliació de l’aeroport del Prat, és potser un dels exemples més clars de la vulnerabilitat que està patint el Baix Llobregat. En quin punt es troba la tramitació de l’ampliació de l’aeroport? Perquè fa uns anys era el gran tema i tothom en parlava, però ara sembla que s’ha quedat a les fosques, tot i que en realitat s’ha de deixar endavant.
Es va aturar o posposar, volem pensar que es va aturar, perquè el 2021, si no recordo malament, o el 2022, es va aprovar per part d’ENA el pla d’inversions. Com que no va haver-hi un acord entre els partits en aquell moment per incloure l’ampliació de l’aeroport en aquest pla d’inversions, i també gràcies a la pressió popular al carrer, que es va manifestar en una gran concentració, es va aconseguir que no s’aprovés l’ampliació. Això no vol dir que en el futur no ho tornin a intentar. De fet, la Generalitat ja ha encarregat estudis per veure la viabilitat d’ampliar l’aeroport. Per tant, l’objectiu del govern de la Generalitat actual és l’ampliació, però ara mateix haurien d’esperar el proper pla d’inversions d’ENA per incloure-la legalment. Així que, ara mateix, el que estan fent són estudis tècnics que, sens dubte, diran que és molt viable. Després, segurament vindran amb algun anunci aviat i, si és així, haurem de tornar a sortir al carrer per defensar el territori.
Abans de parlar d’això que comentaves, que és molt interessant, voldria introduir el segon punt que vaig mencionar abans: el Baix Llobregat és perfecte per ser una ciutat dormitori. Com afecta l’especulació immobiliària a la comarca i a la gent que hi viu?
El Baix Llobregat, pel fet de tenir encara molts espais lliures sense urbanitzar, és una comarca molt atractiva per a les immobiliàries i les empreses que especulen amb el sòl i l’habitatge. A Cornellà mateix tenim un exemple clar: una zona agrícola que estava en ple rendiment fa uns anys, com qualsevol altra zona agrícola normal del país. De cop i volta, s’aprova un pla urbanístic que preveu la construcció d’un barri sencer. Això fa que tots els terrenys cultivats es deixin de conrear, els pagesos que es jubilen se’n desfan, i finalment, els terrenys acaben en mans d’immobiliàries, que només esperen el moment idoni per vendre’ls i obtenir un benefici. Aquest és el problema a Cornellà, però també es dona en molts altres llocs. I mentre no hi hagi una protecció realment robusta dels espais agraris i dels espais lliures en general, sempre hi haurà pressió urbanística i especulació immobiliària, perquè sempre hi haurà algun inversor que vol comprar un terreny barat, esperar un temps, i després vendre’l per obtenir guanys. I després, per altra banda, a part de l’especulació amb el sòl, hi ha evidentment el negoci de l’habitatge, que no només afecta Catalunya, sinó que és una realitat global. Malauradament, aquest fenomen també es dona al Baix Llobregat, i la proximitat a Barcelona fa que el problema sigui encara més intens.
Ara et dono peu per parlar de Ribera Salines, que serveix com a exemple de tants altres casos que estan passant al Baix Llobregat i, de fet, també a la resta de Catalunya, perquè moltes de les característiques es repeteixen a diferents pobles. La primera és que els plans urbanístics que es volen dur a terme han estat proposats fa moltes dècades. En el cas de Ribera Salines, el projecte es va plantejar durant la transició, i es va aprovar relativament poc temps després, concretament el 2009. Però, per què passa això? Per què després de tants anys, de sobte, hi ha un gran interès per tirar-lo endavant?
El que tu dius de la transició fa referència al Pla General Metropolità, que és, com diu el seu nom, el pla urbanístic que regula l’ús del sòl a l’àrea metropolitana de Barcelona. En aquell moment, l’àrea no es deia “metropolitana”, però bàsicament era el mateix. Aquest pla, del 1976, encara en l’època franquista, determinava quines zones eren urbanitzables i quines no. Va preveure algunes zones periurbanes com a zones urbanitzables per seguir ampliant la ciutat. Així, per exemple, a Cornellà, els terrenys de Ribera Salines es van incloure en el Pla General Metropolità com a zones urbanitzables, però no va ser fins al 2009 que es va aprovar un pla urbanístic concret per fer efectiu aquest ús del sòl. Això va passar perquè el Pla General Metropolità ho permetia. L’objectiu ara seria, d’alguna manera, evitar que aquests terrenys siguin urbanitzables, però per canviar-ho, caldria modificar el Pla General Metropolità. O bé aprofitar el Pla Director Urbanístic Metropolità, que està en procés i ha de substituir el Pla General Metropolità, per intentar desqualificar aquests terrenys. Però això és un procés molt complicat i una lluita difícil.
Una altra qüestió que passa a Cornellà, i que es repeteix sovint, és que aquests plans urbanístics normalment impliquen la destrucció de part del parc natural o afecten zones inundables.
Recordem que el riu Llobregat té moltes possibilitats de desbordar-se, i de fet, durant les darreres dècades s’han viscut moments tensos com els de Gavà. De fet, fins fa uns mesos, gairebé la meitat dels municipis del Baix Llobregat no tenien un pla d’inundacions vigent. Però fa poc, el Ministeri va començar a impulsar una consulta pública per limitar la construcció en zones de risc d’inundació. Com veus tot això? Creus que arribarà massa tard? Serà útil? Funcionarà per alguna cosa? Fins ara, el que sabem és que, almenys a Cornellà i en altres zones agrícoles i naturals del Baix Llobregat, moltes d’elles inundables, aquests plans no s’estan revisant. No s’estan prenent mesures per evitar la construcció en zones inundables. De fet, juntament amb altres plataformes no només del Baix Llobregat, sinó de tot Catalunya, hem iniciat una campanya fa uns mesos per reivindicar una moratòria urbanística en zones inundables. Properament, ens tornarem a reunir per veure si, a més de fer rodes de premsa, podem fer alguna acció més contundent, perquè creiem que, malgrat tot el que ha passat, no s’estan prenent les mesures adequades. Tots aquests projectes urbanístics en zones inundables, com el de Cornellà, segueixen vigents, i fins ara no ens han dit que es vagin a revisar. L’Agència Catalana de l’Aigua precisament, suposo que amb tot el que ha passat, vol revisar el mapa d’inundabilitat tenint en compte les noves previsions del canvi climàtic i altres factors. És important actualitzar-lo per revisar després els projectes urbanístics que es vegin afectats per aquesta inundabilitat. Així hauria de ser, si no, no tindria cap mena de sentit.
Seguint amb un altre punt que també es repeteix molt al Baix Llobregat, és com es ven que aquests plans urbanístics comporten habitatges socials, però això tampoc és del tot cert. Com sabem que no és així?
Mira, a Cornellà, on tenim més coneixement de la situació, vam fer nosaltres mateixos una anàlisi de manera voluntària. Primer vam revisar un informe de l’Ajuntament de Cornellà del 2021 sobre la situació de l’habitatge a la ciutat, més específicament sobre les sol·licituds de vivenda protegida. A continuació, vam contrastar aquesta informació amb el projecte urbanístic de Ribera Salines, per veure quina oferta d’habitatge protegit s’hi faria. Creuant les dades, ens vam adonar que la majoria dels sol·licitants d’habitatge protegit a Cornellà, segons aquest informe, haurien de destinar més del 30% del seu salari a comprar i pagar una hipoteca per adquirir les vivendes projectades a Ribera Salines. Per tant, no poden dir que aquestes siguin vivendes socials, perquè suposarien un esforç enorme per a les persones que volguessin adquirir-les. A més, són de propietat, i estem parlant de hipotecar-se per tota la vida. Creiem que això no és la solució al problema de l’habitatge, ni molt menys. Però, clar, sempre es parla de “manca d’oferta”, quan la realitat és que, segons dades oficials de l’Institut Nacional d’Estadística i l’últim estudi sobre vivendes buides, a Cornellà hi ha 1.700 vivendes buides, a l’Hospitalet 9.000 i a Barcelona 70.000. Amb aquestes dades, creiem que el que falta no és oferta, sinó voluntat política, perquè l’habitatge no sigui només un negoci. Tot i que la vivenda que actualment existeix està buida, ningú no fa res per aprofitar-la.
I un dels últims punts que també es repeteixen en molts d’aquests casos és que, quin sorpresa, la majoria de municipis on passen aquests projectes estan governats pel PSC. Què hi guanya aquest partit amb la proliferació d’aquests projectes especulatius?
Doncs, a veure, no només el PSC. Crec que és una cosa que, en realitat, sembla que hi hagi un consens entre gairebé tots els partits polítics a l’hora de seguir creixent urbanísticament, gairebé fins a l’infinit. Sempre s’usa l’excusa de la manca d’habitatge, però això és mentida. Si volguessin abordar el tema de l’habitatge de manera seriosa, la solució seria ben clara: no cal construir 50.000 habitatges com diu el Salvador Illa. Què vol dir això? Esperar anys perquè aquests habitatges estiguin disponibles, i mentrestant què fem? Perquè hi ha molta vivenda buida que es podria utilitzar ja mateix, no cal esperar que es construeixin de nou. Per tant, la qüestió de l’habitatge, que sempre s’utilitza com a excusa, sincerament, no justifica continuar creixent fins a l’infinit, a més a més, carregant-nos espais tan importants com els espais naturals del delta o els espais agrícoles. Després, aquests mateixos polítics són els que parlen de la sobirania alimentària, però, tot seguit, la destrueixen. Així que no només és el PSC. Crec que gairebé tots els partits comparteixen aquesta línia, però sí, el PSC és el partit de govern a Cornellà i a molts altres pobles del Baix Llobregat, i actualment també a la Generalitat. O sigui que sí podríem dir que ara mateix és el principal responsable de tot plegat.
I Ribera Salines en quin punt de poder aturar-ho o no sou actualment i quines expectatives teniu de cara al futur?
A veure, actualment, després de 3-4 anys de mobilitzacions a la ciutat de Cornellà, fent xerrades i tota mena d’activitats al carrer per donar a conèixer la problemàtica, fa poc ens vam constituir com a associació amb la idea de poder emprendre alguna acció jurídica, alguna acció judicial. Ara estem estudiant si hi ha possibilitats o no, però és complicat perquè aquest projecte ja està aprovat des de fa molts anys i, per tant, el termini d’al·legacions o impugnacions ja està tancat. Així que hauríem d’estudiar molt bé si realment hi ha alguna possibilitat de fer alguna acció legal. Però bé, la idea és que, en paral·lel a aquest estudi de la via jurídica, seguim amb la pressió al carrer, la conscienciació i la visibilització. Seguirem fent xerrades, manifestacions i seguirem defensant el territori allà mateix, al lloc on es vol desenvolupar el projecte, ja que creiem que és la millor manera i la més efectiva. És a dir, desenvolupant projectes en situ, a la zona, per posar en valor l’espai, o seguint amb les activitats comunitàries que estem duent a terme. Això és el que continuarem fent.
Un altre exemple del qual volia parlar perquè em sembla que és dels més recents o dels més impactants són les dues torres d’Esplugues, al costat de Sant Joan de Déu, que bé, tots els mitjans diuen que presidiran l’entrada a la Diagonal quan estiguin acabades i formaran un parc empresarial i de serveis. Aquí entra una altra qüestió en el panorama que encara no hem tractat: la mobilitat.
És clar, això és el que passa quan es parla de projectes urbanístics amb una alta densitat de població. Parlem d’aquest cas a Esplugues, a Finestrelles, un autèntic despropòsit. Però hi ha molts casos similars: a Cornellà, també, moltes noves promocions són blocs de pisos altíssims, molt a prop els uns dels altres. A Esplugues mateix hi ha el projecte de Montesa i a l’Hospitalet un altre… I així podríem seguir amb molts altres exemples. Són projectes que es basen en posar molta gent en espais molt reduïts, probablement perquè així a la constructora li surt més rendible construir. Però clar, després si tot això no va acompanyat d’un pla d’equipaments, i sobretot d’un pla de mobilitat, el resultat serà un col·lapse de tota mena. Cotxes amunt i avall, embussos de trànsit… I no s’està tenint en compte tot l’impacte ambiental que tenen aquests projectes. No només el fet de destruir, en molts casos, territori natural i agrícola, sinó també el fet de densificar encara més una comarca que ja està prou densificada. Per tot això, creiem que no és la solució. Clar, això porta a plantejar-se coses molt més profundes, i fins i tot a un àmbit molt superior al comarcal, perquè segurament hauríem de replantejar-nos l’ordenació del territori a tota Catalunya. No pot ser que gairebé tota la població es concentri a l’àrea metropolitana i que tot el territori que la rodeja estigui despoblat. Això són polítiques que potser s’han de pensar a una escala més global. Creiem que caldria abordar-ho, perquè en el futur és cada cop més evident que el transport públic ha de ser la solució. Però perquè el transport públic arribi a tot arreu, també es necessitaria un cert reequilibri territorial.
És clar que, a part d’això, implica crear un model de ciutat de serveis, de parc empresarial, i que, com passa a Barcelona, l’àrea metropolitana gira entorn de la capital.
Això es nota molt en els moviments de la població a l’hora de buscar un habitatge més assequible, que cada cop més es desplaça cap a les afores. Entre Sant Boi i Cornellà, que estan molt a prop, només els separa el riu Llobregat, hi ha una diferència brutal en els preus del lloguer. Si es consulta qualsevol plataforma de lloguers, es veurà clarament. Per què? Perquè Sant Boi està més allunyada i com més lluny estem del centre de Barcelona, més assequible és. Això justifica, en certa manera, el creixement urbanístic en zones perifèriques. Però el problema de fons és, sens dubte, l’accés a l’habitatge a Barcelona i als municipis més propers. Això s’hauria de solucionar a la base per evitar que la gent marxi cada cop més a les afores i ampliar la ciutat a costa de destruir espais naturals i agrícoles, que són molt importants, no només per al futur, sinó pel present mateix. Això no s’està pensant. No s’està pensant a llarg termini. S’està pensant només en les properes eleccions, i això és una gran errada.
Jaume, última pregunta: Quin paper han de jugar les administracions públiques en tot això? Veus possible un canvi de model o creus que seguiran prioritzant interessos privats?
Home, a veure, en una democràcia tot és possible. Depèn de què pensi i defensi la majoria social. En principi, amb una majoria social que aposti per enfocar el tema de l’habitatge d’una altra manera, treient-lo de la lògica de negoci i posant-lo com a un dret, el canvi seria possible. Si l’habitatge fos un dret, i s’aprofités l’habitatge que ja està construït, evitant especular amb els habitatges buits, ja hauríem resolt gairebé la meitat del problema. Després caldria protegir encara més els espais naturals i agrícoles, fomentar l’agricultura de proximitat, potenciar els espais verds i, per descomptat, apostar pel transport públic. Tot això requereix que la majoria social ho vegi com a necessari. Si això es veu així, crec que a nivell polític es faran les lleis i mesures necessàries perquè això segueixi endavant. Clarament, ho veig possible, però hem de sortir d’aquesta lògica de posar els interessos privats per davant de tot. Hem de pensar a llarg termini, deixar de mirar només les properes eleccions, i posar davant els interessos comuns de la societat. Aquest seria el camí que funcionaria.
