Recentment, s’ha reobert a les xarxes socials (especialment Twitter) un d’aquests debats cíclics que de tant en tant afloren i on tothom opina sense cap mirament. En aquesta ocasió es tractava de discutir sobre si la diferència d’edat afecta o no a les relacions sexoafectives i com és d’ètic sortir amb algú molt menor que tu. El debat se centrava, especialment, en edats més aviat primerenques, posant d’exemple referent una relació on la noia té uns 16 o 17 anys i el noi uns 21 o 22 anys o més. Com sempre, les opinions han estat dispars i s’han trobat els dos extrems ideològics: les persones qui opinen que això és pràcticament pedofília, i les que, sota el lema “l’amor no té edat” han justificat relacions amb edats molt desiguals.

No vaig dubtar ni un minut en també donar la meva opinió i escriure-ho, ja que sóc una d’aquestes tantes noies que, sent menor d’edat, va sortir amb un noi que tenia 7 anys més. Tot va començar un estiu del 2015, quan jo tenia 17 anys acabats de fer i a ell li faltaven dos dies per fer els 24. Des del primer dia la meva mare va avisar-me, no era pas normal que algú tan gran es fixés en algú tan petit, però tot semblava anar molt bé: era intens, passional, em feia sentir molt bé, m’escoltava amb tots els meus problemes, etc. Jo en aquell moment i com és lògic, no tenia les eines suficients per detectar actituds conegudes ara com a redflags o tòxiques i vaig deixar-me portar en absolutament tot, fins al punt en què la relació que fins llavors era idíl·lica, va convertir-se en un infern abusiu.

L’edat, així com altres circumstàncies (salut mental, estructures familiars, classe social, experiències vitals…) són claus a l’hora de relacionar-nos amb les altres persones, i més si desenvolupem relacions sexoafectives. Els humans estem acostumats a adaptar-nos en els diferents entorns en què ens movem i adoptem rols diferents segons les dinàmiques que es creen en els diferents grups on ens trobem. És per això que quan dues persones d’edats molt diverses comencen una relació, la persona més petita adoptarà un rol, de forma inconscient, molt més submís que la persona adulta, qui també inconscientment, adoptarà el rol de referent i guiarà la relació a parer seu. “I què té això de dolent?” Es preguntarà molta gent… En edats primerenques estem en constant desenvolupament, amb canvis físics, emocionals o fins i tot de vida (comences i acabes diferents etapes educatives, grups d’amistats, militància…); encara no hem arribat a la nostra maduresa absoluta; no tenim les mateixes habilitats socials i lingüístiques que un adult per comunicar-nos com ens agradaria; estem en procés d’autoconeixement i de descobrir el nostre autoconcepte; no tenim suficients experiències anteriors que ens guiïn; en procés de politització; esbrinant què volem i què no volem; etc.

És evident que els moments vitals, objectius de vida i preocupacions d’una persona de 17 anys no són les mateixes que les d’una persona de 24 anys i això impedeix que puguin empatitzar l’una amb l’altra. A la persona adulta li queden molt lluny els processos que pateix la més petita i això acostuma a desembocar en paternalisme i menyspreu cap als seus sentiments. Aquesta infravaloració cap a les emocions de la persona menor, poden produir que se senti menystinguda, senti que és una exagerada, que hauria d’assumir i gestionar millor el rol d’adulta (encara que per edat no li pertoqui), pot sentir que l’altra part de la relació creu que s’està fent la víctima, etc. i al final, tot això mina a poc a poc l’autoestima de la persona, ja que no se sent compresa.

És curiós com en altres àmbits veiem tan clara la diferència de rols i poders entre els diferents personatges d’una relació. Per exemple, detectem l’abisme entre la persona treballadora i el o la cap; entre metge i pacient; entre professorat i alumnat; etc. En canvi, normalitzem portar-se cinc o més anys entre la parella en moments de vida de tant creixement. De fet, tenint en compte que el marc en què ens desenvolupem és capitalista, les relacions que s’hi produeixen s’extrapolen a les relacions interpersonals dels individus. Això implica que les relacions que tenim acostumen a ser verticals en comptes d’horitzontals. I a més a més, pels valors educatius que hem rebut, aquestes relacions no només són jeràrquiques per imitació de les relacions socioeconòmiques capitalistes, sinó que també es basen en l’autoritat i respecte. És a dir, la figura que està per sobre (progenitor, germà/na gran, mosso, metge, jutge, professor/a…) és vista com a autoritària per la que socialment està per sota (infant, germà/na petit/a, manifestant, pacient, demandant, alumnat…). És per això que no ens ha d’estranyar que la relació sentimental entre una persona molt més adulta i una altra menor o preadolescent segueixi aquesta regla a l’hora d’establir certs rols o dinàmiques.

A més, cal dir que les persones adultes tindran sempre més recursos per a poder manipular a la més jove, girar la truita en discussions, fer-la sentir culpable, i controlar més la situació; mentre que la petita no té les eines suficients per a gestionar bé els conflictes, expressar les opinions o decidir sobre coses de les quals ni tan sols n’està segura.

Per acabar i tornant a la frase que he escrit al principi de “l’amor no té edat”, penso que s’ha malinterpretat durant molts anys i a més està pensada perquè la gent hi estigui d’acord. L’amor és una emoció que agrada a tothom i que tothom vol sentir i tenir, però cal matisar el significat: es pot sentir amor des d’edats molt primerenques quan fas coses que t’agraden. Pots sentir amor quan jugues amb el gat que viu amb tu, quan cantes amb la teva millor amiga a la primària, quan vas amb la teva mare al cinema un divendres després del col·le o mil coses més. Això no té edat. Tanmateix l’amor és independent de les relacions sexoafectives i per això no podem permetre que el discurs cali per justificar abusos de poder en parelles. Que l’amor continuï sent l’emoció que sentim quan fem coses que estimem amb gent que estimem.

Júlia Martorell Ariño