“L’art, si no està arrelat, és nociu i reaccionari”
Entrevista a Adrià Riu, historiador i economista cultural, amb qui parlem sobre com la cultura impacta en el patrimoni a Barcelona, les conseqüències de la gentrificació i el paper que poden jugar les institucions i el turisme en aquest context. Extret de “La cultura com a eina gentrificadora”, episodi 3 del pòdcast La Pirinenca.
Què és exactament l’economia cultural i per què creus que és tan rellevant en el context actual, especialment a Barcelona?
Bé, l’economia cultural és una disciplina de l’economia, com podria ser l’economia financera, que es dedica a analitzar com funciona el mercat en el món cultural. És a dir, es troba que en el mercat cultural, o en les indústries culturals, les dinàmiques que es donen al mercat, es donen de manera molt diferent. Exemple d’això podria ser que els preus de les obres d’art no es mouen de la mateixa manera que els dels béns normals, com seria un llibre. És molt important entendre com funciona l’economia cultural perquè normalment hi ha aquesta visió, sobretot des de l’economia més capitalista o productivista, de dir, “no, la cultura, com que no dona un rendiment econòmic directe a través de la venda dels seus productes o serveis, no serveix de res”. Això és mentida. En l’economia es coneixen moltes externalitats que són molt positives, tant per la gent com pel mercat mateix, que la gentrificació és una d’aquestes externalitats de l’economia.
Com definiries la gentrificació i quin impacte té en la cultura a la ciutat de Barcelona?
És el procés de transformació física, econòmica, social i cultural d’una àrea, normalment un barri, que està degradat o que és el que es coneix de “baixos ingressos”, que la gent que viu hi té pocs ingressos, que acaba sent substituït per una classe mitjana alta a través de diversos factors, tant induïts com aleatoris. De fet, per això, hi ha un mal nom que se li ha posat a la gentrificació, que se’n diu “domesticació per capuccino”. Ho vaig llegir en un assaig d’uns anarquistes i em va agradar molt.
Quines són les zones de Barcelona que creus que estan més afectades per la gentrificació i com això es reflecteix després en la vida cultural de la ciutat?
Aviam, actualment diríem el Poblenou. El centre de Barcelona també i l’Eixample. La cosa és que es va estenent com una taca perquè la gentrificació és com un paràsit en els barris. Hi ha un geògraf gal·lès, que es diu David Ley, que parla dels passos de la gentrificació i aquí posa un paper molt important als artistes, que seria com el paràsit primigeni. El primer pas és en un barri, com hem dit, de baixos ingressos o degradat, en el qual s’hi muden artistes, estudiants, activistes i gent del col·lectiu LGBT. Normalment pels preus assequibles i per un clima de tolerància. Els artistes creen coses, les exposen, les mostren a un públic i llavors hi ve gent susceptible a agradar-li això. Unes classes mitjanes creatives, de la classe creativa, que veu que allò que és molt guai i que vol estar a prop d’on passen aquestes coses. Això que acaba portant a l’establiment d’aquestes classes mitjanes o professionals liberals porta a l’arribada de negocis pensats per aquesta gent i això augmenta la demanda dels pisos, augmenta la demanda dels locals, canvia el tipus de locals i això acaba portant a la gent més rica que diu “aquest barri de veritat mola, m’hi mudaré”. Què fa això? Que acaba fent fora els habitants del barri i també els artistes que havien arribat, perquè no tenen aquests ingressos. Llavors l’artista, com a paràsit, va a buscar un altre cos al qual parasitar i llavors es va movent aquest procés de barri en barri.
És molt trist perquè veure la cultura com una cosa nociva per a la gent és molt xocant de veure. Però també hauríem de parlar de l’arrelament de la cultura. La cultura, sobretot aquesta cultura desarrelada en el paper d’institucions (perquè aquest procés de gentrificació, aquests passos, poden donar-se de manera espontània o poden donar-se de manera induïda). Les institucions públiques poden, o fins i tot institucions privades, poden desenvolupar zones i fer que hi vagin els artistes o facilitar que hi vagin els artistes per augmentar el valor dels barris i començar el procés.
Això passa, per exemple, amb el MACBA i el CCCB?
Podria ser, sí. De fet, això és un dels exemples. Aquí parlaríem d’un exemple jo en diria fallit. Perquè el MACBA, com diria la Mercè Ibars al seu últim assaig publicat per Anagrama el 2024 “No pensis, mira”, té una col·lecció desarrelada. La col·lecció del MACBA viu d’esquenes els artistes del país, però també del barri on està. El 92 es va construir per dinamitzar la zona, però és que el conservador del MACBA quan surt i veu tota la gent que hi ha a la plaça té por. Encara que després de cara a la galeria deuen estar súper contents, perquè queda bé, però és que no em crec que no tinguin por. Perquè és una cosa tan aïllada de la realitat del barri que no hi conviu. El cas més important és el de La Capella de la Misericòrdia, on es volia fer un CAP perquè és una demanda de la gent del barri de tota la vida, i el MACBA va pressionar per fer una expansió de les seves sales fins i tot amb pressions dins del Departament de Patrimoni, que això se sap de primera mà, que volien catalogar aquell espai amb una forma jurídica que no permetés l’explotació de l’espai com un CAP. La cosa que té el MACBA com a institució és que no pot gentrificar aquell espai perquè el barri aquell té una força com a barri tan gran que allò no el pot transformar. El cas més divertit que jo sempre cito és el carrer Robadors, on hi ha els lladres actualment. La ciutat ja diu des de temps immemorials que allà hi ha hagut lladres, és una cosa tan centenària que una cosa com el MACBA no ho pot moure.
En canvi, tens altres casos que sí, com la Sala Beckett. La Sala Beckett ha transformat el Poble Nou per mi d’una manera negativa, perquè tornant al punt aquest, dius “com és que la cultura pot ser nociva si està molt guai que es posin espais culturals en zones més perifèriques o zones més oblidades”… Però aquí estem parlant d’un problema de llenguatge, diria. Actualment per entendre l’art es necessita saber del llenguatge artístic, o sigui, com això del llenguatge abstracte en molts casos. Per A o per B aquest llenguatge és molt difícil d’aprendre. Hi ha, per una part, que no s’ensenya aquest llenguatge. Les humanitats han quedat relegades dins l’ensenyament. Hi ha des del profe de física al batxillerat que es riu dels que fan l’humanístic, al mercat laboral que et diu, “no tindràs feina si fas història a l’art”. Han oblidat les humanitats, llavors entendre l’art és un hobby més, i ara mateix estem bombardejats per entreteniment. Per tant, estadísticament és molt difícil que algú si no se li ha mamat de casa que entengui el llenguatge de l’art. Llavors, què fa això? Tu crees un espai cultural, en principi de cara a la galeria superguai, i la gent del barri podrà gaudir del teatre experimental de la Sala Beckett, però què es dona? Que la gent del barri no entén allò i no hi va. Qui hi va? Els creatius, aquestes classes mitjanes van a consumir allò i llavors diuen, “ aquest barri és molt guai aquí, hi vull viure”.
És curiós perquè tant el MACBA que no funciona com la Sala Beckett que funciona suposen un problema.
Jo crec que el problema ve de l’arrelament. L’art, si no està arrelat, és nociu, és reaccionari. Fins i tot el Liceu està més arrelat dins la comunitat local. Hi ha el cas aquest de l’Arnau Tordera que va fer una òpera amb la gent del mateix barri. Això és arrelament. No és reivindicar en unes conferències que fas a Copenhage que “que bé s’ha integrat el nostre museu perquè tenim uns skaters fumant porros a la plaça de davant”.
Què vol dir que la cultura afecta el patrimoni material de Barcelona?
En el material, per exemple, parlaríem de la musealització de l’espai. O sigui, en el fet de musealitzar l’espai públic se l’estanca; bé, no em mal interpreteu, està molt guai que el patrimoni es protegeixi. És evident, ens pertany a tots, però hi ha conseqüències en el fet de restaurar un barri: per exemple a Sant Antoni la restauració del mercat ha sigut brutal, el carrer Parlament està molt bé, Borrell està molt bé. Però ara és el barri on han pujat més els preus perquè una de les parts de la gentrificació és la renovació dels edificis. Crec que el Raval també ha fallat perquè l’habitatge és de tan mala qualitat que és molt més difícil fer aquesta renovació. No només és la fallada del MACBA, sinó també és una fallada del parc d’habitatge del Raval. En canvi, al Poblenou o a Sant Antoni, l’habitatge està en unes millors condicions, és més fàcil, és menys costós renovar-lo.
De fet, la pujada de preus també és una de les principals conseqüències de la gentrificació per a la classe treballadora de Barcelona.
I tant, i tant. Aviam, clar, és que d’un principi, si tu vius en un barri humil i veus que l’Ajuntament t’està renovant el barri, de primeres dius “que guai”. És que ningú vol viure en un barri lleig. Tothom ha de tenir dret a viure en un espai bonic, un espai tranquil, un espai agradable. Això hauria de ser un dret constitucional. El problema és el que ve darrere d’això. Això és un cavall de Troia que acaba expulsant la gent més dèbil econòmicament.
Em fa recordar al llibre “Estuve aquí y me acordé de nosotros” de l’Anna Pacheco, que aprofundeix en què implica per a la classe treballadora aquesta gentrificació, que al final es redueix a: t’expulsen del barri i a part has de treballar servint els turistes que venen al teu barri del qual t’han expulsat.
Sí, així és… Tot el tema de la gentrificació, principalment i actualment, es diu que ve ideat per un senyor que es diu Richard Florida, que el 2002 va escriure un llibre que es diu “The Rise of the Creative Class”, on parla de la creació d’una nova classe social. Segons ell, és una classe social que té la creativitat com a factor clau en la seva feina i això no vol dir només artistes, vol dir enginyers, científics, advocats… Ell diu que és el somni de Marx en el qual la classe creativa ha aconseguit els mitjans de producció perquè aquests només estan dins el seu cap. Mentida absoluta, o sigui, és una manera de dir “les meves mans el meu capital” però, en comptes, les meves mans les meves idees. Però aquest parla que per dinamitzar les ciutats, en comptes de fer exempcions fiscals o renovar estadis, el que s’ha de fer és procurar que aquesta classe creativa s’hi mudi procurant-los el que anomena 3 T’s; tecnologia, talent i tolerància. O sigui, envoltant de la cultura del cafè, envoltant d’aquestes expressions artístiques, avantguardistes que ens havia deixat la Beckett. Aquest senyor ha fet milions. Té una consultoria que es dedica a assessorar ciutats amb aquestes idees. Una de les quals és Barcelona, o Pamplona a l’Estat espanyol. La creació d’aquests clústers creatius et suposa també una renovació urbana, inversió immobiliària, que acaba desplaçant a la gent local que està obligada a servir-los perquè si la gent local no ha estat formada en aquesta creativitat per poder fer aquestes feines, no hi pot entrar. Llavors, què ha de fer? Sobreviure a través d’aquesta dinàmica cada cop més desigual. Això és una condemna colonial. En el cas dels expats, és gairebé colonial.
Això també comporta que el propi veïnat estigui desconnectat del patrimoni cultural, material, de la seva ciutat.
Totalment. El fet que hi hagi un tipus de cultura que no l’apel·li al seu propi barri és dur. No m’ha passat, gràcies a Déu, però ha de ser molt dur. Sobretot entenent que l’espai públic també és un espai d’expressió cultural. I el fet de perdre el teu espai públic… implica perdre la identitat. Això es veu. Fa un temps va sortir aquell vídeo de les festes majors de Tarragona, on estaven els bastoners i un guiri els va tirar un cubell d’aigua; els correfocs a Gràcia, que enguany (2024) no els han deixat participar. Això és una lluita entre dues classes: la classe creativa i la classe popular, que estan lluitant per l’espai als seus barris.
Hi ha cap mena de solució? Com podrien les entitats culturals municipals o qui s’hi hagi d’encarregar promoure un turisme més sostenible o respectuós amb la ciutat?
Jo no et podria donar la solució. També això és una cosa d’urbanisme o economia urbana. Jo he estudiat economia cultural, per tant aquí no puc donar resposta. El que crec que és que hi ha d’haver una regulació. L’Estat ha de ser més fort. Això, sens dubte; és el que et dirà qualsevol economista cultural. Perquè sense la intervenció de l’Estat, la cultura tal com la coneixem no és viable i no serà gaudida pel màxim de població possible.
Les decisions que s’estan prenent ara són horribles, per exemple, quina decisió implica dur a terme la Copa Amèrica?
És el que estàvem parlant abans d’arrelament. Pot ser que Barcelona és una ciutat marinera, hi ha molts clubs nàutics, sobretot aquí als barris costers. Però això s’ha fet d’esquena a aquest teixit local. Fins i tot et diria, això és en aquestes dinàmiques de macro esdeveniments que portem per “salvar la ciutat”, amb aquesta idea rara que nosaltres no podem fer-nos rics pels nostres propis recursos, sinó que han de venir gent d’altres llocs a donar-nos esdeveniments als quals nosaltres treballem. Fins i tot dins d’aquesta dinàmica hi ha el mundial de futbol; Barcelona és una ciutat molt futbolera, hi hauria un cert arrelament. La vela aquesta no la mira ningú. Ha sigut una estafa. Ens han pres el pèl, ens han aixecat la camisa, i tothom ho ha vist venir. La cosa és que tothom ho ha vist venir. La senyora alcaldessa i el senyor alcalde i tots els partits polítics.
De fet, ara que mencionaves el Mundial, sí que crec que una cosa de la qual s’ha parlat moltíssim en les últimes dues dècades és els Jocs Olímpics i com la creació de la “marca Barcelona” va ser el moment precursor que estem vivint avui.
Totalment. Les Olimpíades van tenir un impacte molt positiu en Barcelona. Però són també la demostració de la teoria de Florida, qui parlava que no calen macro esdeveniments per revitalitzar les ciutats. Va anar molt bé, però també va fer molt mal. No oblidem que hi ha una operació contra l’independentisme portada pel jutge Garzón a la qual es va torturar molta gent. Hi ha un costat molt fosc d’això i és quan l’Estat s’hi posa, es posa a fer molt mal. Dit això, s’intenta copiar, però com que hi ha uns beneficis que la ciutadania els veu, s’intenta copiar i hi ha fracassos estrepitosos per part de les cultures del món. És bastant desarrelat de la ciutat de Barcelona i això s’ha anat repetint i ara mateix ens vindrà un Mundial. Això també, encara que hagi dit que hi ha més cultura futbolera, també serà una hòstia gentrificadora que ja estem veient venir, però no sé el mal que ens farà.
Sobre això de models de ciutat, en un article a Núvol del 2022, parlant de Venècia, deies: “les autoritats locals han impulsat la mesura que començarà a aplicar-se al gener de l’any vinent, que imposa 30 euros d’entrada a qualsevol persona que vulgui posar el peu en la ciutat”. Es tracta d’una mesura útil?
No ho sé. O sigui, suposo que sí. La cosa és una mesura que ve tard. Si ara un 20% de venecians viuen a Venècia, és increïble. És una ciutat que havia sigut la primera potència mediterrània, un dels estats més rics del món, la Sereníssima República. Com a historiador, és un dels països que mires i penses “com podia això funcionar?”, perquè en el present veus que és un decorat, és un Port Aventura en el qual només hi viuen els venecians que eren propietaris i ara exploten AIRBNB. Suposo que les mesures que posin els venecians o el govern italià no seran efectives per pal·liar el mal que s’ha fet. Ara, per les altres ciutats que estem en aquest procés, hem d’utilitzar Venècia. Venècia és l’exemple més clar del que ens pot passar, perquè si fins i tot la Sereníssima República cau, nosaltres que som una perifèria mediterrània, això ens vindrà i ens aixafarà.
Et volia preguntar també quines similituds i diferències veus entre Barcelona i Venècia?
Nosaltres ens podem expandir. Encara que hi hagi dificultats, la ciutat es pot expandir. De fet, l’AMB és Barcelona a efectes pràctics. Llavors, és molt més difícil per a nosaltres renunciar a la nostra ciutat, que pot acabar passant, sense dubte, perquè el capitalisme és un ens devorador.
De tot això, a qui podem culpar? Guiris, expats, governs, entitats culturals, Espanya?
Aviam, clar, culpar… Hi ha molta gent a culpar. Evidents, els governs, els governs municipals, sobretot, que han contractat el Florida perquè els assessori. A l’avarícia dels nostres empresaris mediocres, que van vendre’s el teixit productiu per ser uns especuladors. També hi ha un factor que, com a barcelonins, hem d’assumir: hem de reconquerir la nostra ciutat, encara que sigui dur. Però aquí ens hem d’organitzar en col·lectius que plantin cara a això, i a nivell individual també. D’acord que és molt agressiu caminar per les Rambles, és horrible: però s’ha de caminar per les Rambles. Per conquerir-ho. Que ens estan fent fora, nosaltres plantem-nos-hi també. Tinguem una miqueta d’orgull, d’orgull ciutadà. Siguem el que es deia uns “senyors de Barcelona”. Demostrem la nostra barcelonitat.
Actualment el consell seria no confiar això a les institucions, que sabem que no arribarà enlloc?
Ja vam confiar i va haver-hi una senyora que es va presentar a les eleccions prometent-nos 8.000 pisos de protecció oficial, i què ha passat? Que 8 anys després el preu del lloguer a Barcelona s’ha quintuplicat. És que és molt difícil confiar. Mires les dades econòmiques de l’últim Consistori i és com si hagués manat el Trias o pitjor.
Bé, és que ja només perquè l’ampliació a l’aeroport segurament serà una realitat…
Exacte, l’aeroport serà una realitat. La cosa és que el que hauríem de fer són unes cures pal·liatives. És a dir, deixar de reivindicar la lluita contra l’aeroport com una lluita ecologista. Perquè és el que vol el govern, ho estem veient. El tema de traslladar els ocells de la Ricarda, a part de ser una estupidesa enorme, el que hem de dir és “no, no, això és un pelotasso immobiliari enorme que aquí uns quants es beneficiaran d’ampliar això i encara degradarà més la nostra economia, la nostra societat i també el nostre medi ambient”. Quina solució tenim? Jo crec que es podria trobar una solució de consens millorant la connexió amb els altres aeroports de Catalunya. O sigui, si vols, si realment es necessita ampliar perquè l’economia catalana necessita això, que és discutible, però si de veritat es vol, millorar aquests. El Charles de Gaulle està a quilòmetres i quilòmetres de París. Per què no podem tenir el mateix? Simplement tenen trens que van ràpid. Ostres, com a inversió pública també és una cosa que ens beneficiaria perquè aquests diners, que es destinarien millorades, a construir un aeroport nou allà al Prat, podria utilitzar-se per fer més trens, millorar les connexions, etc.
Tu tindries esperança en un futur on Barcelona torni a ser de nosaltres, dels barcelonins i les barcelonines?
Això sí, sempre es pot canviar. I crec que el fet de no tenir esperança és completament reaccionari. Renunciar a l’esperança és una cosa tremendament reaccionària. Poden passar mil coses bones o dolentes. Jo què sé, si hi ha una gran crisi econòmica, aquesta gent marxarà, perquè el fil conductor del que hem estat parlant ha sigut l’arrelament. Només és que ens hi quedarem els que estem arrelats. I llavors nosaltres hem de continuar teixint aquest arrelament a la nostra ciutat perquè si ja deixem anar això, ja ens hem rendit. Si ara això és una guerra de trinxeres, nosaltres tenim molts menys mitjans, però hem d’estar atrinxerats, i nosaltres tenim l’amor a la nostra ciutat que ells no tenen. Hem de no defallir, no recular i ajuntar-nos els uns amb els altres per compartir les nostres inquietuds i fer la lluita més forta.
Escolta l’episodi sencer de la Pirinenca aquí:
