“En cada esquina um amigo, em cada rosto igualdade”

Dissabte passat va fer setanta-quatre anys que a Itàlia es va acabar l’ocupació nazi-feixista de la península Itàlica i va donar la victòria a la Resistència i va fer quaranta-sis anys que es va iniciar la Revolució dels Clavells que va alliberar Portugal de la dictadura més longeva que havia viscut Europa i va iniciar un període de transformació social revolucionària que finalitzaria el 25 de novembre de 1975.

En els dos processos revolucionaris les dones van participar activament i van significar una recuperació de drets i llibertats perdudes. L’objectiu d’aquest article és tractar el paper de les dones portugueses durant la Revolució dels Clavells i les transformacions socials i culturals que aquestes van viure durant el procés revolucionari.

“Tens una cigarreta?”, “Ho sento, no tinc. No fumo, mai he fumat”

La història popular del 25 d’abril explica que va ser la cambrera Celeste Caeiro la responsable de repartir clavells als soldats, després que un d’ells li demanés una cigarreta. La flor de la temporada era el clavell, que en poques hores es va convertir en el protagonista de la revolta, donant-li nom. Els soldats van acabar col·locant els clavells als seus fusells com a senyal de la seva voluntat de no utilitzar les armes i no vessar la sang del poble portuguès. La Revolució, de fet, va finalitzar amb quatre morts i desenes de ferits per culpa de l’actuació de la PIDE, la policia política, que va tirotejar a la població després de la capitulació de l’Estado Novo.

La Revolució no va donar només vot a les dones -que van poder votar per primer cop a les eleccions de 1975 a l’Assemblea Constituent-, sinó que també les va donar veu. I no només perquè va ser una dona, Clarisse Guerra, qui va llegir a Rádio Club Português a les 14.30h del 25 d’abril, un dels primers comunicats del Movimento das Forças Armadas on es va anunciar un ultimàtum per la rendició de Marcelo Caetano; sinó que les dones van sortir als carrers i van prendre la paraula per expressar les seves opinions que havien estat silenciades per un règim que les va negar ser subjectes polítics i públics. Aquells dies d’abril van ser els primers en què moltes dones portugueses van començar a parlar en públic, començant a estar presents a la vida pública.

Tot i estar invisibilitzades per la dictadura i aquesta situació de desigualtat, les dones a la clandestinitat i als moviments polítics d’esquerres que lluitaren contra el règim existiren, Isabel do Carmo, militant del Partido Revolucionário do Proletariado, és un dels exemples. El treball clandestí i a l’ombra de les dones militants del PCP -on moltes van militar per lluitar contra el règim- també va estar molt poc visibilitzat durant els llargs anys de la dictadura. Altres exemples són l’escriptora Maria Lamas, presa vàries vegades pel règim i va ser forçada a l’exili o la cerealera Catarina Eufémia que va ser assassinada en una protesta contra el salazarisme.

“Elles van anar per les portes amb els fills en braços.

Elles van sentir parlar d’un gran canvi que anava a entrar a les cases.

Elles ploraven als ports, agafades als fills que venien de la guerra.

Elles tenien por i estaven i no estaven.

Elles van aprendre a moure els llibres de comptes i arreglar les granges abandonades.

Elles s’asseien a parlar a una taula per veure com podien estar sense els patrons.

Elles aixecaven el braç en les grans assemblees.

Elles cosien les banderes i brodaven les falçs i martells amb fil grocs”.

Aquestes paraules de l’escriptora i feminista portuguesa Maria Teresa Horta plasmen la situació de les dones durant la dictadura, durant la seva clandestinitat i el que va significar per elles l’alliberació de Portugal i la Revolució. Després d’anys de menyspreu i invisibilització, l’abril de 1974 les va reconèixer com a subjectes polítics, com a persones que eren. 

Es va acabar amb els matrimonis forçats i amb la qüestió de l’honra. Es va acabar amb la visió de que el lloc de la dona era a la llar i que les seves funcions es relegaven a les tasques domèstiques i a la cura dels fills. A les famílies més pobres, durant la dictadura, les dones també treballaven, però molts dels seus drets estaven limitats; ja que si una dona volia treballar al comerç, obrir un compte bancari o sortir de Portugal, necessitava l’autorització del seu marit. 

Amb l’abril del 75 moltes van tenir dret al seu primer sou, moltes van començar a entrar a pastisseries i cafeteries, van ocupar altres dominis i espais. Van començar a poder parlar amb llibertat dels seus cossos, plaers i patiments en les relacions amb homes sense ser censurades per obscenitats o ultratge a la moral pública. Va arribar el divorci, la igualtat formal entre homes i dones, l’establiment d’un salari mínim nacional i l’accés a les carreres de magistratura judicial, el ministeri públic, el funcionariat de justícia o la diplomàcia per les dones.

Segons la periodista Ana Sofia Fonseca al seu llibre Capitanas d’Abril les dones d’abril “no van estar per darrere dels homes, sinó al seu costat, perquè estaven cansades de la guerra i de la dictadura i volien  un món nou”. La Revolució dels Clavell fou, en conclusió, un moment transcendental per la conquesta de drets i llibertats democràtiques, que va posar fi a l’opressió feixista que patia el poble portuguès.

A 46 anys de la Revolució, aquesta ens segueix mostrant camins: les millores socials que van gaudir les treballadores i camperoles portugueses, els canvis culturals en l’educació i la participació de les masses al món polític i cultural, la fi de les guerres colonials i la independència de les colònies. Com va dir Cunhal i repeteix el PCP: valors de abril no futuro de Portugal. Els valors d’abril van arrelar en la societat portuguesa i van projectar-se com a realitats, necessitats objectives, experiències i aspiracions democràtiques en el seu futur