“Fui a la orilla del río”. Així començava la primera cançó de l’àlbum amb el qual debutava Estopa fa ja més de dues dècades, un disc que va marcar a tota una generació de joves i no tan joves i que encara avui continua molt viu per a molts i moltes de nosaltres.

Del barri de Sant Ildefons de Cornellà, al Baix Llobregat, els germans David i José Muñoz van plasmar a través de les seves lletres què suposava viure en un barri obrer de la perifèria de Barcelona. La precarietat laboral, la xacra de les drogues o les relacions sentimentals són alguns dels temes que tracten les seves cançons. Vint anys després, quan l’esperança de vida i la renda continuen sent molt més baixes als barris obrers, la seva música és encara una radiografia molt encertada de la societat capitalista, en la seva realitat més immediata, l’espanyola, però extrapolable a tots els països del món.

La seva experiència treballant a Novel Lahnwerk, una empresa proveïdora de SEAT en aquell moment, reflectida a Pastillas de freno, en el videoclip de la qual es retraten a si mateixos com a dos éssers que han estat programats només per a treballar i repetir les mateixes tasques en una cadena de muntatge, sense importar el que passi fora de la fàbrica. Amb frases com: “Muy pocos ceros en mi nomina ilegal, yo como he firmao un contrato no puedo parar parar”, o “Porque aquí pican las prensas que más de un deo’ se han llevao”, exposaven què significava, i significa encara, ser proletari. En el seu darrer concert a Barcelona, abans de tocar aquesta cançó, van dir: “Esta canción se la dedicamos a los que madrugan porque no tienen más cojones, a todos los obreros y obreras del mundo”. I en una entrevista en els seus inicis, David Muñoz diu: “Es a lo que nos queremos dedicar [en referència a la música], que tengo los brazos llenos de quemaduras de la fábrica y no mola”. “Si el futuro es ser currela, empieza ya a poner ladrillos” deien a Gulere gulere, retratant així una època en la qual milers de joves deixaven d’estudiar per a treballar en el sector de la construcció amb el drama que això va suposar anys després, on la majoria d’aquests joves van estar condemnats a l’atur i a la precarietat més absoluta.

El món del lumpenproletariat, també present a les seves lletres. “Si es que ya no sé qué hacer, los maderos me persiguen por toda la ciudad, si no me dejan vender, tendré que robar”, cantaven en El Yonki, una cançó que narra la història d’un lumpen que està enganxat a les drogues i que ha de vendre mocadors i pastilles enmig del constant assetjament de la policia. A La del Lute, una cançó dedicada a El Lute, un conegut atracador durant la dictadura franquista, nascut en el si d’una família merchera, diuen: “Gritos de sirenas, se escuchan dos tiros, me voy pa lante, como todos, ¡¿y qué?!, pa lo que iba a perder, ni que estuviera viviendo en el Ritz”, una frase que identifica la realitat dels quinquis, joves que roben amb l’objectiu de poder sobreviure i no per avarícia, dins d’una societat que els condemna a l’ostracisme.

L’impacte de les drogues, és un tema recurrent a les seves cançons, amb versos com: “Dime cómo ves el mundo, exiliado en cada lavabo, contando cada minuto, administrándote los gramos”, ens explica Exiliado en el lavabo, la història sobre un amic addicte a la cocaïna i sobre les greus conseqüències de la drogodependència en la seva vida. “Anda dame que fume porque me siento solo, dame de fumar porque no quiero estar triste ¡no!” i “Pero por dentro de mi amarga cabeza, siempre tan sola y tan llena de tristeza”, expressen a Poquito a poco com el consum del cànnabis és una falsa via d’escapament.

Aquests són només alguns exemples del que llancen les cançons dels germans Muñoz, però la seva discografia n’està plena de molts més. Perquè la seva música continuï arribant a les generacions més joves. Llarga vida a Estopa!

Dani Moyano Rey