Una de les incògnites que se’ns presenten a l’hora d’estudiar la història és la que gira al voltant de la tasca que ha d’encarnar l’historiador: ha de ser aquest un ens aliè a la seva realitat i als fets històrics, buscant explicar de forma neutral i objectiva els fets del passat evitant posicionar-se? O, ans al contrari, ha de contribuir a explicar els problemes reals dels homes del passat i del present per ajudar a resoldre’ls? Quina és la “funció social i cívica” que aquest ha de portar a terme? 

La tesi principal del llibre constitueix una reivindicació del compromís cívic de l’historiador: la història com a ciència acadèmica memorística i expositiva destinada a un “públic educat” seria estèril per a la societat. Al contrari, la seva feina hauria d’anar encaminada a treballar pensant en la transcendència que té per a l’elaboració d’una consciència col·lectiva. Aquesta reivindicació es formula a partir de la investigació de determinats processos històrics de la història de Catalunya, Espanya i Europa; d’on Josep Fontana treu diferents ensenyances útils per als historiadors del present. 

Aquestes lliçons es desenvolupen, principalment, a partir de quatre grans línies d’estudi: la crítica a la visió positivista de la història i a la idea del progrés infinit; l’exposició de la funció i la labor de l’historiador; la visió de la història com a ciència que no és immòbil ni estàtica sinó que s’acomoda als neguits dels historiadors del present i, finalment, el reconeixement i reivindicació de les històries invisibilitzades pel discurs tradicional i hegemònic. Aquestes línies són presents, en major o menor mesura, en els onze capítols de la seva obra. El seu treball, alhora, és desenvolupat a partir d’una metodologia rigorosa i que utilitza més fonts a part de les tradicionals, endinsant-se en els materials invisibilitzats per la recerca històrica com les cartes, els diaris o els arxius personals. 

Quan Marc Bloch es preguntava la funció de l’historiador a la seva Apologia per la història en mig de la crisi humanitària i de mentalitats que va significar la Segona Guerra Mundial, aquest intent de “redirigir” el camí que la història acadèmica havia seguit durant les últimes dècades ja hi era present. Segons Bloch, l’economicisme que havien difós els historiadors acadèmics i “de sofà” hauria portat a l’ocupació alemanya de França l’any 1941 per la creença de com l’obscurantisme seria derrotat per la Il·lustració i el feixisme per la democràcia. La crisi que va viure la ciència històrica després de 1945 –i durant els anys vuitanta amb el triomf del neoliberalisme– va forçar als historiadors de la segona meitat de segle, entre ells Fontana, a repensar la seva funció. 

Aquesta tendència positivista criticada per Fontana tenia ja els seus orígens des de la Il·lustració i estava basada en la idea del progrés i la linealitat de la història. De fet, és important remarcar com les teories legitimadores que es van utilitzar al llarg del segle XIX per consolidar idees en el nostre imaginari col·lectiu –com “la potencialitat revolucionària de la burgesia”, “la identificació de liberalisme amb democràcia” o l’oblit dels subalterns en els processos revolucionaris– es van construir a partir la identificació de tots els canvis fets durant “la crisi de l’Antic Règim” amb un avenç en una línia històrica del progrés i la construcció d’un nou règim superador de l’anterior.

La realitat, però, va ser molt diferent. El segle XIX va estar marcat per revolucions i contrarevolucions i per la constant aliança de la burgesia amb la noblesa per posar fre a les aspiracions i esperances de les classes oprimides, camperoles i treballadores. Aquesta por a la revolució des de baix es va materialitzar en l’extensió de la repressió, intents de tornar a l’ordre absolut previ a 1789, la restricció de drets i llibertats de la majoria de la població i l’acontentament d’aquella “burgesia revolucionària” amb les petites llibertats econòmiques que necessitava per prosperar. En aquest context, és remarcable com la tasca de Napoleó va ser, sobretot, la domesticació de la revolució i l’oblit de “l’altra revolució francesa”: aquella que denunciava els mals de la propietat¹, reivindicava la propietat comuna de la terra i denunciava els especuladors², i que lluitava per la construcció d’un “futur diferent a través d’una revolució que serà l’última”³.

En començar a fracassar les tesis del progrés a partir de la crisi dels setanta, van agafar empenta teories com el postmodernisme, que negà la utilitat de la història, les perioditzacions i les afirmacions universalistes. Els nous historiadors de finals del segle XX, entre ells Fontana, van tenir en compte la crítica elaborada per aquestes teories –l’eurocentrisme, els mètodes “caducs”, el positivisme…– i van elaborar una nova història social que tenia en compte els problemes reals dels homes mitjançant la cerca de noves formes de manejar el temps –superant la visió lineal–, noves formes de consideració de l’espai –amb la història de l’Atlàntic–, la renovació de les eines teòriques i metodològiques i, finalment, el plantejament d’una proposta de superació del progrés; entenent la variabilitat de futurs possibles i la concepció del present no com el millor.

En aquest punt, és important remarcar com la concepció de l’anàlisi de la ciència històrica a partir dels neguits del present es manifesta a la seva obra de forma transversal. Entendre l’historiador com a part de la societat implica, alhora, ser conscient de com la voluntat d’investigació de certs fenòmens i processos històrics no es troba tampoc aïllada del seu context històric present. 

En Fontana, com a home implicat socialment, aquests neguits es presenten en la seva voluntat per l’estudi de la història moderna i contemporània de Catalunya i d’Espanya: des de la seva exposició del conflicte entre filipistes i austriacistes en la Guerra de Successió i com va generar una sèrie de dificultats per l’encaix de Catalunya en el projecte nacional espanyol, fins al paper de la burgesia catalana en la consolidació del règim franquista.

Aquesta aproximació ha de permetre a l’historiador –i al seu públic– poder resoldre els problemes del present: com l’Estat del Benestar es va construir com un nou pacte social de postguerra als països occidentals per controlar l’expansió de l’esperit revolucionari en el moviment obrer –i com els anys vuitanta van veure el seu desmantellament conjuntament amb els atacs als sindicats i la degradació ecològica–; com els “anys de progrés” no van aconseguir l’eradicació de la pobresa –que és sistèmica a l’ordre capitalista– o com amb la caiguda del bloc de l’est els Estats Units van buscar un altre enemic el qual atacar: Orient Mitjà.

L’estudi de la història des d’aquest prisma permet, llavors, poder percebre els intents de canvi que s’han produït fora del discurs tradicional. Permet, també, sortir de la visió eurocèntrica que ha pecat l’economicisme i comprendre com la identitat europea s’ha construït a partir de l’altre –l’islam, el jueu, el comunista, el no civilitzat…–. Comporta, per damunt de tot, el començament de l’elaboració d’una memòria col·lectiva que entengui la diversitat de les nostres comunitats i com els valors il·lustrats de la Revolució Francesa i les reivindicacions socials de la Primera Internacional han sigut amenaçats pel neoliberalisme i la política de blocs de la Guerra Freda.

Responent a les primeres preguntes plantejades: quina és la funció de l’historiador? Segons Fontana, la història ha d’aspirar a ser memòria col·lectiva, entenent-la com a eina de coneixement i no com a arma partidista. Concebre la història des d’aquesta perspectiva permet a l’historiador entendre la complexitat dels errors comesos per combatre’ls i implicar-se en el món en què viuen. Oferint les respostes necessàries als neguits contemporanis.

La història, com a memòria col·lectiva, ha sigut tradicionalment utilitzada com a forma de legitimació dels poders dominants. D’aquesta forma, s’han esborrat totes aquelles possibles alternatives que s’haurien pogut construir i que es plantegen com a errors puntuals o es tergiversen –com és el cas de la lluita ludista– i, per aquesta raó, els estats-nació han tingut sempre tant interès en el control de la memòria en l’educació i el discurs públic. Al final del dia, l’espai de memòria col·lectiva és també un espai de lluita per l’hegemonia.

Conclusions

L’ofici d’historiador és, així, una obra clau per entendre la funció de l’historiador en la societat i com la nostra trajectòria acadèmica i personal es veuen condicionades per les nostres vivències, preocupacions i realitats materials. Així com per fer de la tasca de l’historiador una socialment útil per la majoria de la societat. 

Les seves lliçons també ajuden a tenir una visió de com aquesta ciència ha de ser ensenyada amb l’objectiu de discutir les grans línies dels problemes i generar un esperit de crítica, denúncia i disconformitat. Fins i tot enfront dels mestres als quals devem la nostra instrucció i formació.

Parafrasejant al pensador marxista Antonio Gramsci, és en el clarobscur en què sorgeixen els monstres. Entre el vell i el nou món, quan els fonaments de les nostres societats trontollen i ens trobem en crisi, la lluita per l’hegemonia cultural és tan important com la política. En aquesta lluita s’inclou la lluita per la memòria col·lectiva i la història.

Quan els poders reaccionaris i l’ultradreta difonen discursos revisionistes sobre els règims feixistes que les classes populars van haver de patir, estan portant a terme un pols per la memòria. Entendre en quina posició es troba l’esquerra i la justícia social i democràtica ha de ser el primer pas per lliurar aquesta batalla.

Entendre l’historiador com a investigador i científic social alhora que com a militant del seu temps ha de ser part d’aquest procés. Una història neutra que situï al mateix bàndol a vencedors i vençuts l’únic que aconsegueix és fer-li el joc al discurs dominant que l’utilitza com a legitimació de l’statu quo. Treballar per desenterrar les històries oblidades dels ningú ajudarà, a més, a entendre com ni ens trobem als millors dels presents ni com la història ha estat mancada d’alternatives que podrien haver obert diferents horitzons. 

“L’estudi de la història ha de servir-nos per combatre la desesperança i refundar la utopia, perquè, com s’ha dit, en un temps de resignació política i cansament, l’esperit utòpic és més necessari que mai”⁴. 

Lucía Aliagas Picazo

_________________________

1. Morelly, Étienne-Gabriel . La Basiliada. 1753.
2. Roux, Jacques . Discurs sobre els mitjans per salvar França i la llibertat. 1792.
3. Babeuf, Gracchus . El Manifest dels Iguals. 1796.
4. Fontana, Josep. L’ofici d’historiador. Arcadia. 2018. Pg. 252.