El gènere s’està podrint. Mos correspon accelerar la seua mort. La base material del gènere s’arrela en l’arcaica divisió de treball reproductiu —tasques domèstiques, puericultura, naixement, sexe, etc.— i com s’han repartit culturalment aquestes comeses. Aleshores, mentre que el gènere és produït per aquesta base material, també implica una fusió de diversos estereotips, maneres de vestir o discursos en la seua superestructura que diferencien com experimentem el nostre gènere.
Diverses cultures —sobretot precolonialistes i precolombines— manifestaven estructures de gènere més plurals, amb múltiples rols i expressions que no pas s’ajustaven al binarisme modern. Aquestes formes d’organització varen ser liquidades per la imposició de la normativitat colonial, que reforçà el binarisme i la subordinació de les dones i persones queer. Més tard, l’expansió del capitalisme va consolidar la divisió binària de gènere com un mecanisme de control social i explotació econòmica. La industrialització va intensificar aquesta divergència entre l’esfera productiva i reproductiva, assignant a les dones un paper subordinat dins la llar i restringint qualsevol forma d’identitat de gènere que pogués fer escapar de la funcionalitat del sistema. Així, el gènere es va convertir en una eina per afermar la reproducció del treball i el control dels cossos dissidents.
El capitalisme poc que només es limita a beneficiar-se del gènere, sinó que el necessita per a la seua pròpia supervivència. El sistema de producció capitalista es fonamenta en aquesta divisió treball productiu/reproductiu: mentre la força de treball és explotada a les fàbriques, oficines i altres centres de producció, el treball reproductiu —majoritàriament realitzat per dones i persones de gènere dissident— és desvaloritzat, no remunerat o precaritzat. El capitalisme manté aquesta divisió perquè li permet sostenir el cicle de producció sense assumir-ne els costos reals. Sense la imposició del gènere, l’economia de mercat s’enfrontaria a una crisi estructural, ja que la seua estabilitat depèn de la reproducció de treballadors i de la submissió de certs cossos a tasques específiques.
Per això, el comunisme ha d’assumir com a tasca central l’abolició del sistema de gènere, a la llarga. No n’hi ha prou amb la col·lectivització dels mitjans de producció si no s’aboleixen també les estructures que sostenen l’explotació basada en el gènere. Això significa socialitzar el treball reproductiu, eliminar qualsevol assignació de rols per gènere i garantir una existència lliure de normes imposades sobre els cossos. L’alliberament de gènere no és pas només una qüestió d’identitat, sinó una necessitat material per destruir el capitalisme des de les seves arrels.
La lluita comunista, per tant, ha de ser totalitzadora. No es tracta de reivindicacions parcials dins de l’ordre burgès, sinó d’una transformació radical de la societat. Això implica no només expropiar els mitjans de producció, sinó dissoldre les estructures de gènere que subjuguen la humanitat sota un sistema de classes opressiu. Nogensmenys, lluny de ser un objectiu secundari, la destrucció del gènere és una condició imprescindible per al triomf d’una revolució veritablement emancipadora per la classe treballadora; com la pinya al pes de la muixeranga, lis trans mos sostenen la lluita d’alliberació obrera per natura interseccional.
El sistema de gènere modern ha construït una rigidesa sense precedents, excloent qualsevol expressió fora del binarisme home-dona. Aquesta manca de flexibilitat ha generat una resistència creixent. Les persones trans, no-binàries i dissidents de gènere representen una escletxa en el sistema, una evidència de la seua feblesa estructural. Aquestes identitats poc que sorgeixen de manera espontània, sinó que s’han desenvolupat com a resposta a l’opressió i a la imposició d’un sistema de categories que restringeix les possibilitats d’existència.
Aquest rebuig al gènere imposat és un acte revolucionari en si mateix. Si el capitalisme es basa en l’existència de treballadors i treballadores definits per rols de gènere, negar-se a participar en aquesta estructura és un desafiament directe al sistema. Pas es tracta d’un simple exercici d’afirmació identitària, sinó d’un acte material de resistència contra les condicions que imposen una existència alienada. És necessària l’orquestració d’una revolució de gènere: per posar en crisi l’ordre social existent i obrir la porta a una alternativa radical dient “no” al gènere; cessant el seu control sobre nosaltres, deixar de performatitzar-lo.
L’alliberament trans no pot basar-se en l’assimilació dins del sistema actual, sinó en la seua destrucció. Els drets reconeguts pel liberalisme i la socialdemocràcia només serveixen per consolidar l’ordre existent, fent més flexible la dominació sense eliminar-la. La inclusió en l’estructura capitalista no és una victòria, sinó una nova forma de domesticació. L’Estat i el mercat toleren certs graus de dissidència sempre que aquesta no amenaci la seua continuïtat. Per això, és urgent crear poders queer autònoms, capaços de defensar-se i d’atacar les estructures opressores.
Això implica la creació d’organitzacions militants i espais segurs de contrapoder, on les persones trans puguin sobreviure i construir una societat lliure de gènere. Aquests espais no poden ser merament refugis simbòlics, sinó llocs on es desenvolupi una estratègia concreta de lluita. Però també implica confrontació. Una dictadura queer no és una petició de reconeixement, sinó una declaració de guerra contra el patriarcat, el capitalisme i l’Estat. Davant la repressió, la resposta ha de ser la insurrecció. No es tracta d’una rebel·lió passiva, sinó d’un moviment organitzat i contundent que no deixi espai per a la conciliació amb les forces que busquen perpetuar
la dominació. Probablement, sense ser un procés inherentment pacífic, però, no es tracta d’un simple impuls destructiu, sinó d’una necessitat estratègica per eliminar les condicions que permeten la continuïtat del sistema. Un terror rosa s’explicaria per si mateix: cap alliberament ha sigut mai pacífic.
Poc que hi ha terme mitjà en aquesta lluita; la simple existència del gènere implica opressió a lis trans, i la seua abolició final és una necessitat per a qualsevol projecte autènticament comunista. No n’hi ha prou amb reformar-lo o fer-lo més inclusiu; cal destruir-lo i construir un món on cap identitat sigui determinada per la dominació. Això vol dir una nova manera d’organitzar la societat, basada en la lliure expressió dels cossos i les identitats, sense les cadenes de la normativitat ni les imposicions de l’economia de mercat.
Com la dictadura del proletariat, la dictadura queer no és un capritx teòric, sinó una estratègia revolucionària. La història mos ensenya que cap opressor cedeix el seu poder voluntàriament. Si mos imaginem un món sense classes, és contraproduent construir per sobre i al voltant del sistema de gènere modern. La revolució queer no és un ideal utòpic, sinó una necessitat històrica de les persones trans. L’alliberament final dels obrers passa per la destrucció de totes les formes d’opressió, i això inclou l’enderrocament del sistema de gènere en la seua totalitat. Només a partir d’aquest acte radical podrem construir una societat realment lliure. Només aleshores el cel es tenyirà amb cinc franges horitzontals: blau clar, rosa clar, blanc, rosa clar i blau clar.
Persones trans d’arreu del món, uniu-vos! Només hi ha unobjectiu: la conquesta de poder!
Macbeth González Juan
