Poques de nosaltres ens atrevíem a imaginar -encara que no paràvem d’exigir- que tornaríem a tenir un Ministeri d’Igualtat a hores d’ara, més encara, després de 12 anys des de la seva desaparició. Molt menys ens podíem haver imaginat que la tornada d’aquest vindria acompanyada d’una generosa dotació pressupostària com l’actual. Són molt bones notícies, sí, però no ens emocionem encara, hem de ser, com sempre hem sigut, crítiques. És per això que cal analitzar la feina feta en aquests dos anys de vida del nou ministeri i veure com s’ha avançat cap a l’horitzó feminista que sembla que va prometre la tornada del tan esperat Ministeri d’Igualtat. Com sempre, cal començar pel principi que, en el present cas, és l’Acord de Govern del 30 de desembre de 2019.
En aquest acord, PSOE i Unidas Podemos van voler plasmar negre sobre blanc les seves enteses en matèria de drets socials. No obstant això, el document va voler anar més enllà de ser una mera declaració d’intencions d’ambdues formacions polítiques per convertir-se en un vertader compromís per a tota la legislatura i fins i tot pels propers Pressupostos Generals de l’Estat.
En matèria d’igualtat, seguirem l’ordre establert a l’Acord i passarem a analitzar el primer dels seus punts relatiu a l’àmbit laboral en el qual es prometia per la legislatura vinent una llei que garantiria la igualtat retributiva entre homes i dones.
Doncs bé, en aquest sentit cal parar atenció en l’aprovació del Reial decret 902/2020 el 13 d’octubre de 2020, que obliga a les empreses al fet que, en el termini de 6 mesos, realitzin auditories retributives per analitzar els nivells de desigualtat existent als centres de treball. Tanmateix, cal no oblidar que aquesta norma va en consonància amb altres mesures legislatives precedents a l’Acord com, per exemple, l’obligatòria implantació de Plans d’Igualtat en empreses de més de 50 treballadores o el registre salarial (l’objectiu del qual ja era reduir la desigualtat salarial entre homes i dones). Cal tenir en compte també que va ser essencial la col·laboració amb el Ministeri de Treball i Economia Social per l’assoliment de totes aquestes mesures.
L’Acord de Govern també ens parla de l’equiparació dels permisos de paternitat establint que vol aconseguir, de manera progressiva, l’equiparació de permisos de maternitat i paternitat per 2021. Per això, ens va sobtar recordar com el Decret llei 6/2019 d’1 de març – i, per tant, anterior a l’Acord de Govern- ja establia aquest augment progressiu dels permisos de paternitat acabant en l’any 2021 amb un mateix nombre de setmanes (16) per ambdós progenitors. Per tant, la promesa establerta a l’Acord es tracta d’una mesura que ja existia i que va ser aprovada pel govern del PSOE l’any 2019. De la mateixa manera, en el mateix Decret llei ja constaven altres mesures també contemplades a l’Acord, com, per exemple, l’adaptació de la jornada de treball en el cas de persones treballadores amb fills o filles, quan aquestes tenen menys de 12 anys (abans d’aquesta norma només existia l’opció de demanar una reducció de jornada).
Per tant, veiem com diversos compromisos que es troben dins l’Acord ja estaven aprovades, o fins i tot assolits, amb anterioritat a la seva existència, fet que ens demostra que, en certs aspectes, l’Acord de Govern entre PSOE i Unidas Podemos, tampoc era tan ambiciós com ens volien vendre.
A tot l’anterior li hem de sumar propostes com els programes per fomentar la paternitat responsable i la presencia equilibrada de dones i homes en òrgans públics i consells d’administració dels privats, que, ens van semblar molt bones propostes tot i adonar-nos que eren tan abstractes que realment no hem sigut capaces d’esbrinar si a hores d’ara s’havia fet quelcom al respecte. Potser l’ascens a la presidència d’Inditex de la Marta Ortega sigui fruit d’aquestes mesures o no: tal com estan redactades sembla que mai ho arribarem a saber.
Tanmateix, quedem pendents de veure com progressen altres idees anunciades a l’Acord tals com la creació d’una Oficina Estatal de lluita contra la discriminació en la Inspecció de Treball (que forma part d’un pla estratègic per la Inspecció de Treball i Seguretat social previst pel que queda de legislatura) o també la Llei d’usos del temps i racionalització dels horaris, que permetrà treballar en horaris flexibles, cosa que beneficia directament al conjunt de les dones, encara relegades a les cures en l’àmbit domèstic. La posada en marxa i efectivitat d’aquestes propostes, doncs, encara està per determinar.
Arribem llavors al segon punt de l’acord relatiu a la lluita contra la violència masclista, on podem trobar, sense anar més lluny, la coneguda com a llei del “solo sí es sí” (de la qual només s’ha aprovat a hores d’ara l’avantprojecte) i l’anomenada “llei Trans”, entre altres mesures que ara passarem a exposar.
La primera de les referides normes, l’avantprojecte de la llei orgànica de garantia integral de la llibertat sexual, anomenada “Ley del solo sí es sí” que va ser aprovada el passat 6 de juliol, suposarà un abans i un després en matèria de protecció a les dones de la violència masclista. En aquest avantprojecte es poden destacar avenços molt importants tals com la creació dels anomenats “centres de crisis”, que donaran atenció a les dones víctimes de violència sexual les 24 hores del dia, cada dia de la setmana, en consonància amb el recomana el Consell d’Europa. També afegeix aquesta norma la priorització de la formació amb perspectiva de gènere a totes aquelles persones que han d’estar en contacte amb la víctima, intentant acabar així amb els estereotips i prejudicis que de vegades poden influir a l’hora d’assessorar-la. Un bon exemple d’això últim seria la utilitat de poder assessorar la víctima en la imposició mesures legals contra una agressió, cosa que en molts casos no es fa per falta de formació.
Així mateix, és molt important la modificació que es fa al Codi Penal en relació amb els articles 178 i següents. És molt significatiu el fet que es doni una nova definició al consentiment en positiu, quan -citem literalment- exposen “S’entendrà que no existeix consentiment quan la víctima no hagi manifestat lliurement per actes exteriors, concloents i inequívocs conforme a les circumstàncies concurrents, la seva voluntat expressa de participar en l’acte”. Per tant, això implica que no és que només sí es sí, sinó que sense un sí, és no.
Així i tot, és adient recordar que aquesta llei no implica, com s’ha dit algun cop, que desaparegui la figura de l’abús sexual -encara que sí que deixa de constar el terme literal al Codi Penal-, sinó que aquesta, ara es troba inclosa dins la definició d’agressió. Abans, la diferència entre ambdues figures es trobava en la presència de violència o intimidació en el fet delictiu (si hi havia qualsevol d’aquestes dues circumstàncies, es parlava d’agressió, i si no es tipificava d’abús sexual). Precisament aquesta diferència va donar lloc al famós lema en el cas de la Manada de “no es abuso, es violación”, ja que dins el moviment feminista es volia fer valdre els termes de violència o intimidació -no apreciats en el cas en un primer moment- eren considerats a la llei des d’una perspectiva masclista.
Per tant, una reforma com la present, que comporta la modificació de l’article d’agressions sexuals incloent-hi un nou tipus d’agressió que es dona sense presència de violència o intimidació, i que, casualment, comporta una pena pràcticament idèntica a la que ja es preveia a l’abús sexual, no soluciona res. Si no es modifica com s’han d’entendre per part de les institucions jurídiques els termes de violència o intimidació en els casos de violència sexual, un simple canvi de nom d’un delicte, ens sembla una mesura massa superficial i ineficient.
Altrament, amb la nova llei, tota violència sexual amb accés carnal serà considerada ara com un delicte de violació, amb una pena de presó de 4 a 10 anys (pena que, per cert, s’ha rebaixat en comparació amb la redacció anterior, cosa que, a tall d’opinió personal, no creiem que sigui una bona notícia). Igualment, es consideren com un agreujants de la pena diverses circumstàncies que, a parer nostre, són més realistes i que potser fa uns anys no es podien preveure, com són per exemple les agressions múltiples, les agressions per submissió química i les agressions dins la parella, entre d’altres.
S’introdueixen també altres preceptes relacionats amb l’assetjament, la prostitució, o la protecció de dones i infants, independentment de quina sigui la seva situació administrativa en casos de violències masclistes. Aquest últim fet, abans només es contemplava en els casos de violència de gènere, sent ara ampliat a la violència sexual, on l’expedient administratiu ara serà suspès, fent que aquelles dones que es trobin en les situacions descrites puguin sol·licitar autorització de residència i treball. Aquesta incorporació suposa un avenç increïble cap a la protecció de les dones immigrants que es troben en una situació administrativa “irregular” i que, en moltes ocasions, no denunciaven per por a les represàlies.
També creiem oportú comentar la modificació de l’article 94 del Codi Civil mitjançant la Llei de protecció de la infància i l’adolescència davant la violència, per introduir-hi quelcom que ja es troba a la legislació des de fa molt anys, com és la possible suspensió de visites per part dels pares maltractadors en casos de violència de gènere. I diem possible perquè encara que des de posicions reaccionàries han intentat vendre que la interposició d’una denúncia farà, per si mateixa, que un pare no pugui veure als seus fills, no mencionen com continua l’article, que ens diu que “No obstant això, l’autoritat judicial podrà establir un règim de visita, comunicació o estada en resolució motivada en l’interès superior del menor” fent que, un altre cop el garantisme -i masclisme- característic del sistema judicial faci molt difícil que aquesta mesura es pugui dur a terme.
En matèria de protecció de violència a la dona, també suposa un gran avenç l’abans esmenat el Projecte de Llei per a la igualtat real i efectiva de les persones trans i per a la garantia dels drets de les persones LGTBI, també anomenada “Llei Trans”, mesura que va causar polèmica social i política aquest any i va ser una de les tensions més avivades i mediàtiques dins l’executiu.
Aquest projecte obre la porta a, entre altres coses, l’autodeterminació de gènere per les persones majors de 16 anys sense cap requisit (en el cas de les persones entre 14 i 16 anys, amb autorització dels progenitors; i entre els 12 i 14 anys amb autorització judicial), convertint-nos en un dels primers països del món que contempla aquest dret.
De la mateixa manera, també es prohibeixen les teràpies de conversió, que encara s’anaven realitzant a centres privats i que ara es trobaran penades sota multes molt elevades que poden arribar als 150 mil euros. Aquestes mesures, tal com va dir la ministra Montero, reconeixen el dret a què cadascú pugui tenir l’orientació sexual, identitat de gènere i característiques sexuals que vulgui. També posant sota pena de multa les vexacions a causa de l’orientació sexual o identitat de gènere dutes a terme per persones i per centres educatius, que poden arribar també fins als 150 mil euros.
Convé destacar, com es recullen altres mesures com la promoció d’ocupació per a persones trans, o protocols específics en l’àmbit de la salut, iniciatives molt important per garantir els drets fonamentals i despatologitzar. Igualment, ser conscients que altres mesures que en el primer esborrany estaven establertes, es van acabar eliminant, com per exemple incentius directes a les empreses per a la contractació de persones trans o la inclusió de l’hormonació als menors a la salut pública. Per tant, podem veure fins a quin punt han afectat les tensions internes al projecte final, sent molt més tímid de l’esperat i reclamat pels moviments socials.
L’Acord de Govern estableix també com un dels seus objectius l’erradicació del tràfic amb finalitats d’explotació sexual. Al març d’enguany, s’anunciava des de la Moncloa la iniciació dels treballs per a l’elaboració d’una llei per a l’erradicació del tràfic de persones, obrint-se el corresponent període de consulta pública per a rebre les diferents propostes ciutadanes encaminades a l’elaboració de la norma entre el 19 d’abril i el 8 de maig. L’erradicació del tràfic no és un propòsit nou (de fet, forma part de programes polítics fins i tot de partits com el PP), per això les diferències que es puguin marcar des d’un Govern que s’autodenomina de coalició progressista vindran determinades per l’esmentada llei pendent d’elaborar i aprovar.
Un altre dels punts de l’apartat de polítiques feministes se centrava en l’elaboració de plans de formació per a empleades públiques per a aconseguir una millor atenció de l’Administració de les víctimes de tràfic.
El Ministeri d’Igualtat disposa d’una Guia en línia enfocada a la formació del personal de les Administracions en aquest sentit, no obstant això, no és tasca fàcil concretar fins a quin punt s’ha aconseguit assolir aquest punt de l’Acord o no. No és un objectiu menor, encara que pugui semblar-ho en comparació a altres accions més comentades del Ministeri d’Irene Montero, ja que es troba en estreta relació amb la doble victimització de les dones víctimes de violència per part de les Administracions, per la qual cosa prendre mesures en aquest camp constitueix un pas fonamental.
En el marc dels drets sexuals i reproductius, l’executiu es proposava fa dos anys garantir els tractaments de reproducció assistida així com la intimitat de les dones que decideixen acudir a serveis d’interrupció voluntària de l’embaràs.
El primer d’aquests propòsits sí que ha estat abordat mitjançant Ordre Ministerial. Com s’avançava en l’anàlisi de la “Llei trans” el Ministeri de Sanitat ha inclòs mitjançant Ordre Ministerial en la cartera de serveis comuns del Sistema Nacional de Salut els tractaments de reproducció assistida amb la finalitat d’ajudar a gestar a “dones sense parella, persones transsexuals que conserven la capacitat de gestar i dones lesbianes”. Aquest servei havia estat greument retallat l’any 2014, moment des del qual només eren part de la cartera de serveis comuns de la Seguretat Social els procediments orientats a persones amb trastorns de processos de fertilitat i malalties i processos patològics pel que la seva inclusió suposa la recuperació d’un dret arrabassat per les polítiques tradicionalistes del Partido Popular durant els seus anys de govern.
El dret a la intimitat, la integritat física i moral i la lliure circulació de les dones que acudeixen a les clíniques d’interrupció voluntària de l’embaràs ha estat abordada en la proposta de Llei orgànica formulada pel PSOE el 21 de maig de 2021. Es proposa la tipificació com a delicte en el Codi Penal de conductes de fustigament mitjançant la promoció i participació en concentracions pròximes a aquestes clíniques.
PSOE i Unidas Podemos aprofitaven també el context del seu Acord de Govern per a ressenyar la seva postura rotundament contrària envers els ventres de lloguer. Si bé és cert que l’Estat Espanyol mai ha tingut una legislació que emparés aquesta pràctica, tampoc s’han dut a terme actuacions concretes en aquesta legislatura respecte d’aquest tema. Aquest fet converteix aquest punt de l’Acord en una simple declaració política d’intencions que, no està de més dir, sembla fet amb vista al 40è Congrés del Partit Socialista encara que existeixen posicionaments oposats en aquesta qüestió en el si de la seva militància.
Per últim, voldríem incloure un breu apartat referit a les polítiques de fiscalitat amb perspectiva de gènere, amb propostes molt comentades tals com l’eliminació de la “taxa rosa” o la mesura de supressió de la reducció fiscal a la qual es troba sotmesa la declaració conjunta de l’IRPF dels matrimonis. No obstant això, encara que molt polèmiques, ambdues propostes han quedat estancades, no existint en l’actualitat cap acció política encaminada a l’eliminació de la “taxa rosa” ni encaminada a modificar la Llei de l’IRPF en el sentit exposat pel Govern en el Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència presentat a Brussel·les.
Per tant, podem veure com, si bé no han complert la totalitat del pacte de govern, hi ha molts projectes en marxa i encara queden dos anys de legislatura. Está bé ser crítiques i veure les mancances o deficiències de les mesures establertes, o veure que en moltes ocasions poden semblar un brindis al sol, però llavors també és necessari veure com en aquests dos anys s’ha fet molt més pel moviment feminista que en les anteriors legislatures i que hem recuperat molts drets que s’havien tirat enrere.
Ha quedat clar amb el present article que, sens perjudici que s’estan assolint certs objectius en la direcció adequada, encara queda molta feina per fer. Ara bé, no ens agradaria acabar aquest article sense fer abans una advertència, i és que, encara que la crítica sempre és saludable i necessària, de vegades ens podem convertir en les nostres pitjors enemigues, criticant el moviment feminista, molts cops de manera més ferotge que altres sectors polítics de vital importància. És també un exercici crític tenir en compte que, de vegades, desde certs sectors reaccionaris i de dretes es vol posar en el centre de tota crítica les polítiques d’igualtat, deixant fora de pla altres temes per tal de minar les conquestes aconseguides en els últims anys. Per això, encara que sempre hem d’analitzar la política amb certa mirada crítica, hem de tenir en compte, companyes, que les fites assolides en els darrers anys, semblaven impossibles i, encara que ens queda un llarg camí, l’hem de caminar juntes.
Ana Fernández i María Monsálvez
Originalment publicat a La Realitat.
