El 15 de desembre de 1901, els metal·lúrgics de Catalunya inicien una vaga de caràcter laboral en una situació de molta duresa. Es venia d’una repressió brutal pels processos de Montjuïc de 1896, les societats obreres del tèxtil havien sigut desmantellades, i el «pacte de fam», en el que les corporacions patronals havien decidit no donar feina als obrers que figuressin en llistes on s’apuntaven a aquells susceptibles de ser anarquistes, socialistes o federalistes, havia portat a una situació d’atur a Barcelona de 23,4%. Una descripció de la situació de vida d’aquests treballadors ens la dóna el militar Pedro Rosselló:

«La gran massa proletària menja, en general, d’un 25 a un 30 per cent menys del necessari per a la seva normal subsistència […] En les cases pobres, hi presenciem el cas ja endèmic de famílies que per manca de treball es veuen obligades a menjar pa sec, rebuigs de greixos i verdures […] En els barris obrers, barris de treball, inconfusibles pels seus carrers estrets i cases brutes en les quals les famílies hi viuen amuntegades, apilades, com bèsties engabiades, la misèria, amb el seu trist seguici d’infants lívids i demacrats, vells indigents i éssers esparracats, amb l’acompanyament d’aquelles malalties que fatalment es produeixen quan un treball excessiu s’uneix a una alimentació deficient […] l’obrer sense béns materials, no pot donar cultura als seus fills […] [i els infants] a penes tenen força per al treball obtenen el diploma d’aprenent d’obrer per a després obtenir el grau acadèmic de proletari»

En un procés d’escalada, al mes de març de 1902, esclatava a Barcelona una vaga general que mobilitzava prop de 100.000 treballadors en un moment en que els censos de població ens diuen que la ciutat comtal tenia una població de 500.000 persones. El protagonisme va ser fortament anarquista —es funda precisament en aquest període la publicació La Huelga General dirigit per Ignasi Clarà— i va comptar amb ajuts de grups republicans que van col·laborar amb la recaptació i enviament de fons —el diari La Publicidad organitzaria una col·lecta de més de 14.000 pessetes. Els fets tindrien una durada d’una setmana, però l’oposició repressiva seria brutal. Aquesta —que quedaria retratada pel pintor modernista Ramon Casas al quadre La carga— implicaria 12 morts, més de 500 detinguts —entre els quals hi havia personalitats com Teresa Claramunt, la «Louise Michel barcelonina»—, la declaració de l’Estat de guerra i l’exèrcit fent-se càrrec de l’abastiment de la ciutat i fins a la conducció de tramvies. La responsabilitat cauria sobre els partits del torn dinàstic i comptaria amb la connivència de la Lliga Regionalista en un aspecte molt concret.

«Els catalanistes volen a Catalunya lliure, però esclau el català»

Dit a un míting el 21 de juliol de 1901

 

A Madrid, el Dr. Bartolomé Robert, representant de la Lliga Regionalista a la Cambra de Diputats, interpel·la el govern sobre el veritable caràcter de la vaga i els mitjans per combatre-la. Segueixen moments de pànic. Ignasi Girona, president de l’Institut Agrícola Català de San Isidro, membre de la Lliga, convoca el 18 de febrer els presidents del Foment, de l’Ateneu, de l’Associació de Gremis i de la Societat Económica de Amigos del País a casa de Felip Bertran. S’ofereixen al capità general Bargés i rebutgen qualsevol temptativa de diàleg. Proposen un sistema de defensa per barris, una mena de sometent, perquè s’enfronti als piquets. Plantegen una guerra social, un clar antecedent del pistolerisme criminal de la patronal dels anys vint. Actuen coordinadament la Guàrdia Civil, l’exèrcit i el sometent.

La connivència amb la repressió del moviment obrer per part de la Lliga situava el pol del catalanisme i el moviment obrer no només com a dos pols no coincidents però, en aquest cas, contraris i enfrontats a 1902. Però llavors, podem parlar de confluència entre catalanisme i moviment obrer? Per a veure-ho cal ampliar la perspectiva i situar-nos una mica més. A l’any 1902, el catalanisme estava representat per un sol partit, la Lliga Regionalista i no seria fins al 1906 que no es fundaria el primer partit del catalanisme d’esquerres, el Centre Nacionalista Republicà. Sense massa èxit, se succeirien diversos partits durant els següents vint anys en què la Lliga seria el partit hegemònic dins el catalanisme. Una de les conseqüències primeres d’aquest fet era que en la mesura que el catalanisme quedava apropiat per la seva variant dretista, aquest quedava aïllat amb relació a la mateixa realitat social catalana i quedava empresonat com una vertadera túnica de Nessos que amenaçava d’asfixiar-lo. Ho afirma clarament Pierre Vilar: “El moviment obrer, de 1880 a 1917, es troba constantment absent del moviment català”. Així ho veia també una de les principals veus entre el catalanisme d’esquerres en el primer terç del segle XX, Gabriel Alomar, quan el 1910 escrivia que «dins la política catalana la feblesa de les esquerres catalanistes ha consistit en haver aparegut als ulls del poble com un partit sense contacte directe amb el proletariat». Per això quan Teresa Claramunt, quan deia el 1901 que «els catalanistes volen a Catalunya lliure, però esclau el català» tenia sentit en la mesura que llavors el catalanisme era exclusivament la seva variant conservadora.

Així les coses, la pregunta sobre com es consolida el catalanisme d’esquerres ja seria objecte per estudiar en un altre article.  En aquest cas, però, crec que era interessant veure la situació de començaments del segle XX, d’inici de la singladura electoral del catalanisme, i posar l’accent en una situació en la qual la dinàmica entre el moviment obrer i catalanisme no només no s’expressa de manera coincident o confluent, sinó que ho fa de forma de clara polaritat, d’enfrontament. Veure com trenta anys després «a Catalunya[…], els vots obrers de 1931 es va bolcar en l’Esquerra Republicana» seria objecte d’un altre article. O d’una tesi.

Roc Solà

Bibliografia

• Eduard M. Bracons, « Medis obrers, conflictivitat social i innovació cultural a Sabadell (1877-1909)», Recerques, 47-48 (2003-2004), p.142.
• Gabriel Alomar, «Els dos republicanismes de Catalunya», La Campana de Gràcia, 3 de setembre de 1910.
• Joaquín Romero Maura, “La Rosa de Fuego”. El obrerismo barcelonés de 1899 a 1909, Barcelona, Grijalbo, 1974, p. 214.
• Pedro Rosselló, Injustícias, Badalona, 1927, pp. 22-25, a Manuel Cruells, Salvador Seguí, El noi del sucre, Barcelona, Ariel, 1974.
• Pierre Vilar, Catalunya dins l’Espanya moderna (vol. 1), Curial/Edicions 62, Barcelona 1979, p. 53. (ed. or. 1964.)
• Pierre Vilar, «El socialismo en España (1917-1945), a VV.AA., Historia General del Socialismo de 1918 a 1945, Barcelona, Destino, 1984, p. 611
• «Los meetings de hoy», La publicidad, 21 de juliol 1901