Des de la Joventut Comunista de Catalunya, aquest Sant Jordi i cada dia, reivindiquem la llengua i la cultura catalanes com a eines d’alliberament i de transformació social. La Diada de Sant Jordi va més enllà d’una mera celebració simbòlica. És una expressió col·lectiva de cultura popular, tot i les dinàmiques mercantilitzadores que aquest sistema evoca. És en el marc d’aquesta data tan assenyalada que resulta cabdal analitzar la realitat i assumir responsabilitats.

La llengua catalana està en crisi. El seu aprenentatge ha crescut amb els anys, però el seu ús real en la vida quotidiana es troba en retrocés. Aquesta pèrdua d’espais de catalanitat no és inevitable, sinó que respon a unes condicions materials molt concretes. Destaquem la manca de polítiques públiques que pretenguin preservar el català com a llengua comuna, la subordinació a un model estatal centralista, els atacs constants a la llengua i l’elitització cultural, entre moltes altres.

Per revertir aquesta tendència cal entendre que la llengua i la cultura catalana només poden tenir futur si són assumides per la majoria social com a eines útils, compartides i alliberadores. No parlem del català com un símbol folklòric ni com un patrimoni tancat. Sinó com una llengua viva, de carrer, de feina, d’amistat i d’organització col·lectiva. Una llengua que pot ser un pont entre persones d’orígens diversos, i en cap cas una barrera. Una llengua que ha de parlar en totes les veus que hi ha avui a Catalunya. Perquè defensar el català no és mirar enrere amb nostàlgia, defensar el català és construir futur amb justícia i dignitat.

La cultura catalana, en aquest sentit, té una gran responsabilitat i un gran potencial. La literatura que avui omple les parades de llibres a Sant Jordi és hereva d’una tradició rica en creativitat, en denúncia i en compromís. Autores i autors catalans han sabut posar la llengua al servei del poble, explicant històries de resistència, d’injustícia, però també d’esperança i de lluita. Avui toca continuar aquest camí. Però fer-ho des de la inclusió, obrint espais per a noves mirades, per a escriptores joves, per a veus migrades, per a realitats invisibilitzades. El català serà una llengua viva si parla de tot i des de tothom.

No podem ignorar que moltes de les persones que més esforços fan per aprendre i fer servir el català són precisament aquelles que viuen en condicions més precàries. Són companyes de feina, veïnes, cambreres, repartidors, estudiants d’orígens diversos… que entenen el valor d’arrelar-se a través de la llengua.

Mentrestant, alguns sectors privilegiats de la societat continuen desconnectats del català o el veuen com una qüestió opcional. Això ens ha d’obligar a combatre els discursos racistes que criminalitzen la immigració i atribueixen falsament a aquests col·lectius la pèrdua de presència del català. Cal deixar clar que el problema no són les persones nouvingudes, sinó un sistema que no garanteix les condicions perquè tothom pugui viure i expressar-se plenament en català.

La resposta ha de ser política i col·lectiva. Cal invertir en educació en català des de l’etapa infantil fins a la universitat, garantir serveis públics 100% accessibles i funcionals en català, i crear programes d’aprenentatge gratuïts i inclusius per a tothom, especialment per a les persones nouvingudes. Cal que el català sigui llengua de treball, amb drets lingüístics reconeguts al món laboral i amb el suport de sindicats i organitzacions de base. I cal, també, que els mitjans de comunicació, l’oci juvenil i el món digital apostin de manera decidida per fer del català una llengua present, moderna i atractiva.La llengua no pot sobreviure si queda reduïda a àmbits residuals o si és percebuda com a formal, institucional o aliena al dia a dia.

La defensa del català i de la cultura no és una lluita identitària, és una lluita de classe. És una batalla per fer que la llengua sigui una eina útil per a les persones que viuen de la seva feina, que estudien, que lluiten, que estimen i que construeixen futur des de la base. La cultura catalana ha de ser arrelada, popular i de classe. I això només serà possible si combatem l’elitisme, el racisme estructural i l’exclusió social, fent del català una eina per sumar, no per dividir.

Aquest Sant Jordi, celebrem la cultura, però també organitzem-nos per defensar-la, el català no sobreviurà sol. Necessita compromís, necessita comunitat, necessita moviment. Des de la Joventut Comunista de Catalunya continuarem treballant perquè la llengua sigui de totes i per a totes, perquè la literatura ens expliqui a totes i perquè la cultura sigui un espai de dignitat, d’alliberament i de transformació.

Joventut Comunista de Catalunya