El 15 de gener del 1947 a Estats Units, Elizabeth Short era assassinada cruelment al Leimert Park. Enseguida la premsa la va batejar com la Dalia Negra, degut – això es diu – no només a que sempre vestia de negre, fent ressaltar la seva pal·lidesa; sinó també perquè dies anteriors al seu assassinat, s’estrenava la pel·lícula La Dalia Blava, que casualment tracta de la desaparició i mort d’una noia. Torturada i mutilada amb només 22 anys, el seu cos nu va ser tallat per la meitat a l’alçada de la cintura, fracturat per múltiples zones, rentat i buidat (de sang i budells), entre d’altres. A la cara, li havien fet dos talls que anaven des de la comissura de la boca fins a l’orella, simulant un somriure de pallasso.
Intentant espavilar-se des de ben jove arran les dificultats econòmiques a casa, Short va començar a envoltar-se de molts homes diferents que la podien apropar a l’estabilitat a través del matrimoni, o a la indústria cinematogràfica per tal de poder complir el seu somni de ser una actriu famosa i exitosa. Immersa en feines de cambrera i criada, trobades incòmodes amb múltiples homes, i mudant-se cada dues setmanes, carregava falsos rumors sobre matrimonis i fills amb alguns homes, petites detencions per beure sent menor d’edat, i una fama de “fresca” i “buscona” que tant prejudici aixecava en aquella època.
L’impactant escenari del crim, la bellesa de la noia, i les circumstàncies en com havia mort, lligat amb la multitud de possibles sospitosos que hi havien degut al fet que havia estat amb força homes, van impulsar el cas a la fama, fent-lo de domini públic. La premsa, en la seva línia, va començar a publicar per tot arreu el seu cas i les seves imatges, traient-li el màxim de suc. En menys d’una setmana tothom parlava del mateix.
Això va comportar que aquelles persones que volien “els seus deu minuts de fama”, truquessin a la policia donant proves falses o inclús confessant el crim – fins a un centenar d’homes van arribar a apropiar-se de l’autoria -. La investigació va complicar-se tant que, avui en dia i setanta anys més tard, el crim continua sense resoldre’s.
El transcurs del temps i l’especulació sobre el cas, han fet que no només apareguin diverses teories sobre qui va matar-la, sinó també ha passat a formar part, de vegades molt subtilment, de la cultura popular, estant present en cançons, pel·lícules, videojocs, noms de cocktails, sèries, i noms de grups musicals.
I potser no tant exageradament però també amb força abundància, podem trobar casos mediàtics actuals, on es parla tant del tema, que es despersonifica a la persona per donar protagonisme als fets i a l’escena, que acaben sent mitificats. Arribant a un punt en què ja no resulta important investigar els fets, sinó en tenir el millor titular, en fer campanya política, en endurir penes, etc. Casualment, quan es sospita que l’assassí és home. Casualment, quan son joves. Casualment, quan l’escenificació denota nuesa o sexualització. Casualment, quan les víctimes son dones.
Júlia Martorell Ariño