Tenia 17 anys quan vaig començar a militar a la Joventut Comunista de Catalunya, tot i que potser ja feia mínim sis mesos que m’havia estat començat a plantejar la meva militància comunista a alguna de les joventuts existents a Catalunya. Com hi vaig arribar a aquesta organització? Encara avui en dia, quan miro cap enrere, no ho sé exactament. Només sé que buscava respondre els meus neguits com a jove comunista que portava des dels catorze anys formant-se teòricament i discutint, individualment, per internet: volia una organització, volia un programa, volia una línia, volia mètode (tot i que potser, llavors, no sabia encara, què era un mètode).
Vaig començar a militar a la Joventut Comunista el gener de 2017. Com hi vaig arribar aquí i no a una altra organització també va ser casualitat. Uns dies anteriors a la meva primera reunió de col·lectiu, havia quedat amb el responsable polític d’una altra organització comunista al qual vaig acabar fent plantón. La vida em va acabar portant al col·lectiu del Vallès Oriental de la Joventut Comunista de Catalunya, i allà em vaig acabar formant. Posteriorment, vaig passar per diferents espais orgànics i fronts que han acabat construint la militant comunista que sóc, destacant la implicació durant quatre anys a l’Associació d’Estudiants Progressistes (AEP) durant la meva etapa universitària.
Aquest darrer cap de setmana, Comunistes de Catalunya ha organitzat amb la Fundació Alternativa, l’Arxiu Històric Josep Serradell i la Revista Realitat la jornada de commemoració dels quaranta anys del Partit dels i les Comunistes de Catalunya (PCC). Quan vaig signar la fitxa d’afiliació aquell gener de 2017, poc sabia del panorama partidari i polític comunista de Catalunya. Coneixia l’Estat i la Revolució, el Què Fer, la Crítica al Programa de Gotha i l’Origen de la Família, la Propietat Privada i l’Estat; coneixia què era el revisionisme i els límits de la socialdemocràcia; el desenvolupament de la Revolució d’Octubre i tots els errors anteriors de Kerenski, però no coneixia la història nacional del comunisme català. No coneixia el Partit dels i les Comunistes de Catalunya, aquells que van trencar amb el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) al Vè Congrés després que l’eurocomunisme s’imposés al Comitè Central del Partit vulnerant els acords congressuals; ni tan sols coneixia la diferència entre totes les joventuts comunistes existents i les passades.
La història del Partit, aquell que va conformar l’any 2014 després del procés d’unificació a Comunistes de Catalunya, la vaig conèixer un cop vaig trobar-me militant. Tot el que havia après als meus llibres d’història del comunisme i de teoria marxista-leninista es quedava curt amb el que em quedava per aprendre. La història d’aquells militants que lluitaren per la defensa del marxisme-leninisme en un període en què es venia el discurs de la fi de la història i semblava que ser comunista es trobava antiquat, sent mal-anomenats pels seus vells companys de viatge com a “prosoviètics” o “afgans”. La història d’aquells que van fer un pols a la Transició i la van qüestionar, buscant construir una alternativa clara a ella i defensaren, abans que es posés de moda, la necessitat de teixir aliances a partir del Front d’Esquerres. La història dels qui, al final del dia, des dels marges i les perifèries, van treballar per la construcció del Partit Comunista de Catalunya.
La jornada del cap de setmana del 26 de novembre tenia, al final, aquesta intenció. La Lucía que va trepitjar per primer cop Portal de l’Àngel 42 fa sis anys, no era conscient de la història que contenia la joventut on començava a militar i com aquesta seguia el fil roig de la història que ja havien teixit les militants comunistes que havien construït no només CJC, sinó també Joventut Comunista (JC). Aquesta jornada tenia la intenció de commemorar la història del PCC, a partir el desenvolupament d’una sèrie de debats al voltant del seu paper transcendental a la història del nostre país i en els fronts de lluita que històricament hem treballat els comunistes, així com en la valoració dels CJC no només com a escola de quadres del que seria el Partit, sinó sobretot com a escola de vida.
La jornada, però, és també una mostra per aquelles que no vam viure aquella etapa i que no ens va pillar el període dels CJC. Ho és perquè acaba sent un exercici de memòria històrica del nostre Partit i de la nostra joventut, tan oblidada per part de la història tradicional. Ho és perquè en ells ens reconeixem quan parlen de les lluites que en el seu dia a dia desenvolupaven als seus fronts com l’anti-militarista, les assemblees de joves aturats o el moviment estudiantil des dels Ensenyaments de Grau Mitjà passant per l’Associació d’Estudiants Progressistes, o quan parlen del sacrifici de la pròpia vida personal per l’organització a la joventut. Ho és perquè si els CJC van ser capaços de ser escola de vida per a quadres militants que acabarien en tota una diversitat d’organitzacions durant les dècades posteriors va ser perquè el seu arrelament a la terra i al país va ser profund.
La jornada ens mostra que és perquè fórem que som i és perquè som que serem, mai millor dit. L’organització a la Joventut Comunista va ser el que, amb 17 anys, em va permetre deixar de ser una comunista individual a donar-li la col·lectivitat que li mancava a la teoria llegida. La pràctica que vaig desenvolupar des de llavors no només em va alliçonar a partir de veure reflectida en la realitat els aprenentatges que havia fet des de la lectura, sinó que em va dotar d’un mètode per defensar-los quan tocava als fronts i confrontava amb aquells que diferien. La pràctica, també, em va dotar del sentit de camaraderia i em va convertir en una militant comunista a partir de l’altre, i no per mi mateixa.
Som les lliçons que ens han fet els nostres camarades. Som les caigudes i els errors que, lluny de ser individuals, hem assumit com a col·lectiu. Som tots aquells aprenentatges que ens han fet al llarg de la nostra experiència militant i que acaba configurant la nostra saviesa que acabarà sent lliçó per a les noves generacions militants. Som tots aquelles visions i prejudicis preconcebuts que vam acabar canviant gràcies a la intel·ligència col·lectiva i amb les discussions amb els nostres camarades. Això foren els CJC i això busca ser la Joventut Comunista de Catalunya que, reivindicant-se hereva del que vam ser, continua treballant, dia rere dia, per a la formació dels i les joves comunistes que enfortiran les files del Partit i treballaran per l’assoliment del socialisme real.
Lucía Aliagas
