La pobresa, com tots els altres conceptes, canvia i evoluciona de significat segons el context social vigent, les circumstàncies i el moment històric en què ens trobem, i així ho ha fet a mesura que el capitalisme ha anat creixent, assalvatjant-se i hi han incidit els discursos liberals i meritocràtics.
Com a integradora, se’m va ensenyar que hi ha 3 tipus de pobreses materials diferents: l’absoluta, on no es poden ni tan sols cobrir les necessitats bàsiques; la relativa, en la que tot i poder cobrir les necessitats bàsiques, costa i s’aconsegueix de forma precària i sense poder tenir una vida mínimament digna; i la subjectiva, en la que potser, tot i tenir les necessitats bàsiques cobertes i ni tan sols acostar-se al llindar de pobresa de la regió, la persona se sent pobre perquè no pot assolir un estil de vida que li agradaria, és a dir, un estil de vida superior i més burgès del que es pot permetre. I tots aquests tipus són igual de representatius de la pobresa perquè totes elles tenen necessitats sense cobrir.
Com a comunista, però, discrepo amb aquest últim tipus de pobresa. Em resulta impossible empatitzar amb algú que té diners, però “no els suficients” per ser més classe alta del que ja és. La petita burgesia no forma part de la classe obrera i només comparteix lluita i interessos quan veuen que la seva posició social perilla; tanmateix, quan les coses van bé per ells, seran els primers a allunyar-se de la classe treballadora i apropar-se el màxim possible a la classe benestant. Per contra, el proletariat és aquell que la majoria de vegades es troba en situació de risc d’exclusió social o directament ja està exclòs perquè no pot participar en la societat com la resta de la ciutadania i no pot assumir el ritme de vida que s’espera. És aquell, també, el qual la seva supervivència depèn del seu sou. És a dir, que si deixen la seva feina, no poden viure sota un sostre, menjar, tenir oci, roba i totes aquelles coses imprescindibles per viure, ja que els béns de primera necessitat estan mercantilitzats.
Els mitjans de comunicació de masses, encarregats de difondre el pensament liberal, han fet creure a la població que no només la classe mitjana existeix, sinó que a més, aquesta està exempta de patir les conseqüències del capitalisme. Vivim en una falsa il·lusió de seguretat molt perillosa que ens allunya de la lluita de classes i de la lluita per la fi de l’exclusió social. Inclús m’apostaria que ens esforcem per allunyar-nos-hi: es viu més còmode i serè des de la ignorància i la despreocupació que des de la lluita i la consciència. “Si no em passa a mi, perquè liar-me ara”.
A tot això, li podem afegir el fet que vivim en una societat consumista a més no poder i això ens fa aspirar a nivells de vida que sabem que no ens podem permetre, i això també és pobresa, tot i que no material. La pressió social per aparentar el que no som o el que no podem ser per tal de no sentir-nos exclosos del nostre entorn, és el típic concepte de “viure el somni americà”. Com a societat necessitem més formació, prendre consciència de classe, i adonar-nos que l’èxit i la felicitat no vindran perquè intentem igualar l’estil de vida i les aspiracions de la classe dominant. Viure per sobre les nostres possibilitats ens aliena i allunya del conflicte de classes i no farà que tot allò que creiem posseir sigui nostre de veritat.
Júlia Martorell Ariño
