Quan un estudi de Hollywood fa una pel·lícula sobre un personatge o una organització política revolucionària, americana o d’un altre país, sovint ens acabem posant les mans al cap per la criminalització, la manipulació o, en el millor dels casos, l’equidistància davant dels subjectes representats. Judas y el Mesías Negro (Shaka King, 2020) no és aliena a algunes d’aquestes actituds, però és sens dubte un enorme pas endavant per superar reduccionismes i tergiversacions.
La història gira al voltant de dos personatges. D’una banda tenim a William O’Neal (Lakeith Stanfield), el Judas del títol, un delinqüent d’estar per casa extorsionat per l’FBI perquè s’infiltri al Partit de les Panteres Negres i actuï d’informant. De l’altra, tenim a Fred Hampton (Daniel Kaluuya), el destacat líder de les Panteres, un gran orador i organitzador, a qui O’Neal intenta acostar-se per obtenir-ne informació privilegiada. No és una biografia de cap dels dos personatges, ja que la història amb prou feines transcorre durant un any, ni es pot dir que sigui una història centrada en la creació i evolució de les Panteres Negres. El centre de la narrativa és en realitat O’Neal i la seva difícil situació entre l’espasa i la paret, dividit entre la seva feina d’informant i la simpatia que li generen Hampton i els Panteres.
Pel que fa a aquests darrers i la seva lluita contra el sistema capitalista i racista, la pel·lícula ofereix un relat molt més positiu del que d’entrada es podria esperar. Es menciona la vinculació de l’alliberament negre amb la lluita antiimperialista mundial, així com les influències maoistes de l’organització. També queda ben clara la relació de les Panteres amb les armes, ben llunyana de la mistificació o la fetitxització a la qual sovint es redueix en les representacions artístiques més mainstream. Les armes són fonamentalment una eina defensiva, que es fa necessària davant la guerra que estan lliurant contra el capitalisme racista i els seus gossos de presa, la policia. Aquesta última, per cert, surt ensenyant totes les vergonyes, des de les provocacions racistes gratuïtes als barris populars negres, passant per la cruesa i la brutalitat de les seves actuacions. A més, també cal tenir present la figura sinistra de Roy Mitchell, el supervisor d’O’Neal a l’FBI.
Una de les parts més interessants de la pel·lícula és com es representa la vida quotidiana militant de les Panteres Negres. Fugint dels extrems, la vida dins del partit és una vida en la qual s’intenta equilibrar la disciplina, l’acompliment dels objectius polítics i el servei a la comunitat sense rebutjar l’amor i l’amistat, entenent la importància de forjar vincles afectius amb la resta de camarades. Els grans projectes d’assistència social dels Panteres, com els menjadors públics i gratuïts per nens o les clíniques gratuïtes, són també representats amb tota la seva importància. Tot i que al principi deia que s’oferia una imatge positiva del partit i de la seva ideologia, el cert és que les referències explícites són però, comptades, reduint-se sobretot a la primera meitat de la pel·lícula i als fragments puntuals de discursos de Hampton. El paper de les dones, un altre dels elements importants a analitzar quan es parla de les Panteres Negres, també passa molt desapercebut, en haver-hi només un personatge rellevant, la militant dels Panteres Deborah Johnson (Dominique Fishback). A més a més, és tractat gairebé exclusivament en tant que “parella sentimental de” (en aquest cas de Fred Hampton) amb poca atenció respecte d’altres elements de la seva història. Com a nota positiva, però, cal destacar la intervenció de Hampton esbroncant O’Neal quan aquest darrer assetja a una camarada durant una sessió de formació ideològica.
El Partit dels Panteres Negres no fou l’única organització revolucionària en aquella època, altres organitzacions similars intentaran organitzar els joves de classe treballadora. Per exemple a Chicago, ciutat on es desenvolupa l’acció de la pel·lícula, els Young Lords i els Young Patriots també actuaran per tal d’acabar amb el sistema capitalista i racista. Els Lords eren una antiga banda criminal integrada per porto-riquenys que va acabar convertint-se en una organització revolucionària, gràcies sobretot a l’empenta del seu líder a finals dels seixanta, José “Cha Cha” Jiménez. Els Young Patriots, liderats per William “Preacherman” Fesperman, eren un grup integrat per americans blancs de classe treballadora emigrats del sud del país, que van resignificar elements culturals associats al segregacionisme i a l’esclavisme com la bandera confederada o l’estètica cowboy.
Les tres organitzacions i d’altres com els Brown Berets/Boinas Café o els Guàrdies Rojos van constituir el 1969 la Rainbow Coalition, una entesa proletària multiètnica per combatre contra la pobresa, la corrupció, la brutalitat policial i la qüestió de l’habitatge. A la pel·lícula no tenen un paper massa destacat, però mostren la importància que tenia per Hampton coordinar els sectors de la societat més afectats pel racisme i l’explotació capitalista per tal de lluitar contra l’enemic comú.
Tot i no ser encara la pel·lícula sobre els Panteres Negres que a molts militants comunistes ens agradaria veure, suposa un avenç considerable pel que fa a la representació de les organitzacions revolucionàries dels anys seixanta i setanta. Lluny d’exageracions i criminalitzacions, les Panteres apareixen com el que van ser, militants de classe obrera compromesos amb la lluita anticapitalista, antiracista i antiimperialista per construir una nova societat socialista. Malgrat que segurament la necessitat de fer una pel·lícula atractiva econòmicament pels inversors va provocar la disminució del contingut revolucionari, Judas y el Mesías Negro és una bona forma d’introduir-se a les Panteres Negres i la seva significació històrica.
Xavi Pizarro Homs
Originalment publicat a Realitat.
