Aquesta setmana, Barcelona està en el punt de mira del debat mediàtic: un any més, s’inicia el Mobile World Congress, amb l’assistència de més de 2.400 expositors, 200 països i 170 delegacions internacionals. Mitjançant un discurs de progrés tecnològic i increment dels beneficis econòmics per a la ciutat, s’amaga la precarietat laboral en forma de contractes mancats de condicions laborals dignes. Paradoxalment, tots els diners que arriben a la ciutat no es queden a aquesta, sinó a les grans multinacionals que s’enriqueixen de les desigualtats que generen. Les grans xifres ja esmentades no tenen una repercussió real en les persones que han de moure sòl i terra per aixecar un dels esdeveniments més grans de l’any que acull la ciutat comtal.
Ofertes de feina per 8 €/h que requereixen alts nivells d’anglès, coneixements tecnològics i, això sí, no molta experiència laboral. Requeriments per tenir bona presència en el cas d’ofertes destinades a un sector majoritàriament femení, demanant fotografies, talles concretes a la roba (38 de pantaló?) i una altura determinada. També cal esmentar com aquesta situació impulsa la turistificació de la ciutat (amb el creixement exponencial dels preus d’hostals i hotels) i el creixement de feines precàries a l’hostaleria, que no es veu aïllada d’aquests esdeveniments de grans repercussions.
Recordem, també, que la celebració d’aquest esdeveniment ha vingut acompanyada pel creixement de la mobilització social de diversos sectors: des dels treballadors del metro en vaga per la crisi de l’amiant a les demandes del sector del taxi que ha utilitzat la celebració del Congrés com a eina de pressió, o treballadors de l’aeroport del Prat i oficinistes de canvis de divises.
Aquestes qüestions es posen ara a debat, però no són noves ni individuals. El MWC no ha inventat l’explotació laboral. El capitalisme fa anys que aprofita l’avenç tecnològic per justificar la creació de feines brossa, temporals i precàries, horaris mortals a canvi d’un sou de vergonya. Feines que són sobretot acollides per part de la joventut, la població migrant i les dones, que són tres dels sectors més vulnerables en aquest sistema capitalista. L’anomenada “modernitat” no pot servir per a la justificació del creixement de la pobresa entre el proletariat a canvi de millores tecnològiques que fan de les nostres vides unes més mecanitzades i les nostres feines més informatitzades a canvi de res, ja que, en contra del que diu l’argument hegemònic, aquest progrés no s’ha materialitzat en una millora de les condicions laborals de les treballadores.
El progrés tecnològic al servei de la classe treballadora significaria una descàrrega de feina per a aquesta, una simplificació de les seves tasques, que fins i tot es podria materialitzar en una millora en els seus horaris (més lleugers) i en el seu sou. La tecnologia no és l’enemic, sinó que l’enemic és el sistema al qual actualment respon. Un sistema que l’utilitza per treure el màxim de benefici en menys temps, un que veu a l’ésser humà com a simple mà d’obra barata, com a eines útils per als seus fins. Actualment, no està al servei de la societat en conjunt i les millores i profits que aconsegueix beneficien, especialment, a les elits.
El Mobile World Congress així ho ha demostrat, un altre any més. La precarietat, explotació i situacions de discriminació patents a la Fira manifesten la superficialitat d’un problema encara molt més greu: deixarem que el progrés tecnològic se situï per sobre dels drets humans i del benefici col·lectiu, responent als interessos d’uns pocs per treure profit de la majoria treballadora?
Lucía Aliagas
