Ja fa quatre anys que ens va deixar l’Ana Isabel García, més coneguda com a Gata Cattana, però per sort, el seu propòsit es va complir, es va convertir en immortal a través de la seva música i poesia. Politòloga nascuda a Còrdova l’11 de maig de 1991, va convertir-se en una icona de rebel·lia feminista i roja amb el seu rap que mesclava el flamenc i les referències històriques clàssiques i una poesia, sovint, molt intimista.

En un sector tan masculinitzat com és el del hip-hop la Gata Cattana va sorgir com un gran crit, un clam al cel contra les injustícies i la precarietat que assolaven a la joventut espanyola. El rap a Espanya semblava, com ella deia, estar reduït a imitar el pensament i les actituds estatunidenques, a vegades, semblava que les lletres de 2Pac, Eminem, DrDre, entre d’altres, fossin traduïdes en certa manera a l’espanyol, no en un intent de plagi, sinó de voler fer el rap americà a l’espanyola. No obstant això, la Gata Cattana, com els seus ideals, va saber entendre el rap i adaptar-lo a les circumstàncies materials espanyoles, com declarava a una entrevista per FurorTV: “yo no controlo de dinero, putas y New York porque nunca he estado ahí […] yo vengo de un pueblo de 3000 habitantes”. I és que aquest és un dels punts més importants de la música de la Gata Cattana, un, podríem dir, andalusisme sense complexos, amb el seu “andaluz cerrao'” i “este acento nazarí danzante” i recalcant, de nou, que “Andalucía no es USA”, reivindicant així tot un seguit de costums, de maneres de fer i una cultura pròpia.

Com he dit, la música de la Gata Cattana és un cant a la rebel·lia, és una constant protesta, i una per la qual és més coneguda és el feminisme. Aquesta ideologia amara tota la seva música, i de manera més directa a cançons com a Lisístrata, on reivindica dones il·lustres com Rosa Parks, Rosa Luxemburg, Safo entre d’altres, canta conta l’assetjament al carrer, contra l’opressió patriarcal sobre el cos i el pensament de la dona i, finalment, anima a totes a cercar una mica de llum. Aquesta cançó, a més a més de ser una de les més conegudes de l’artista, s’ha convertit quasi en un cant feminista, no només pel contingut sinó també per la forma, gronxant-se entre la més pura ràbia esporàdica i el simbolisme tan únic que viu en les seves lletres. 

És important entendre que, el mer fet d’existir i erigir-se davant la multitud i fer-se tal figura era una manera, no només de sobreviure, sinó de reivindicar, ja que, com ella diu a la mateixa cançó:

La tradición es larga

Desde Nietzsche hasta Unamuno”

I així, reclamar el seu espai, l’habitació pròpia de Virginia Woolf, perquè així no parlin per ella: 

“Tengo boca, no hablen por mí

He apuntao lo que iba a decir

Nunca me fui, era solo un paréntesis” 

(La Prueba)

A més a més del feminisme, era una gran defensora de l’antifeixisme, amb un pensament molt roig, “entre libros de la Unión Soviética”, la Gata Cattana ataca de manera directa al govern, al sistema quasi feixista i els seus cossos de seguretat i a figures com a Bush, Darwin, Franco, entre d’altres; i reivindica figures antifeixistes molt properes, com Carlos Palomino, l’home grec que el 16 de setembre de 2011 va immolar-se cremant-se davant un banc per no poder pagar el lloguer, o escenaris com el de Iemen i els bombardeigs que pateix, la victòria de Stalingrad o Vietnam, o la Intifada, i sempre intentant derrocar el poder del capital i cercant la seva llibertat, i la llibertat dels oprimits i oprimides:

“Mi libertad no cabe ni en jaulas de plata blanca. No reconozco autoridad más allá de mi cuerpo

Yo vine a hacer palanca y justicia, por supuesto, porque estoy harta de que me toquen los muertos

He venido a que me rapen esos fachas, con la furia de la masa despechá”

Una altra cançó que és molt representativa de la seva ideologia és Voy pa la mani, que la lletra, més ara en 2021, és molt adient escoltar-la:

“Mami que voy pa’ la mani

Que a lo mejor ya no vuelvo

Porque ahora soy terrorista

Si estoy sentaita gritando en el suelo

Mami que nadie recuerda

La guerra de mis abuelos

Y a obrero que se levanta

Lo llevan al matadero”

Mereix també la nostra atenció la seva poesia, amb dos poemaris publicats (La escala de Mohs i No vine a ser carne) dels quals rescatem uns versos per animar-vos a llegir-la: 

‘Con las manos’: 

“No aman de igual forma

los ricos y los pobres.

Los pobres aman con las manos.

Los pobres aman en la carne y con gula,

en las peores estampas,

en condiciones famélicas y con

todo en su contra”

I és que la Gata Cattana, com ella diu, és la guerra, és una mirada directa als ulls dels problemes que urgeix solucionar, sempre críptica, sempre explorant el llenguatge i la rima, tant per la seva ànima de poeta com per, com diu a Fuego, cal xifrar-ho tot perquè, un cop arribi a les oïdes de la policia, no ho puguin entendre, una mena de ninja que, amb la seva catana, es llençava a les injustícies.

La seva música, però, també expressava un fort existencialisme, un gran qüestionament, el món se li quedava petit i necessitava trobar-se, reivindicar la seva existència i, en certa manera, fer-la girar entorn d’aconseguir ser immortal a través de la seva música i poesia, i quan l’hora arribi, buscar-la sota el terra i mantenir-la en vida.

Com ja hem dit, el sorgiment de la Gata Cattana va suposar un abans i un després dins l’escena del rap espanyol, Amb la figura de l’Ana, moltes artistes van veure’s amb cor de fer-se un lloc en aquest món tan masculí, que deixava el rap fet per dones, en una altra categoria, en un nivell més baix. Hi ha una frase de Las Ninyas del Corro, que potser il·lumina aquesta idea, a la cançó Bulgaria, diuen: “No somos el hip hop femenino, somos el hip hop y punto”, i és que sembla que, de la mateixa manera que en el món de molts esports, existeix l’esport en si, i una categoria inferior, que rep menys atenció, que és la femenina. 

Amb la Gata Cattana de viatge, podem aprofitar el seu llegat i, no només escoltar-la, sinó també escoltar a les moltíssimes dones que entren a aquest món i fan coses molt bones, com les ja esmentades Ninyas del Corro, o bé Santa Salut, Sara Socas, IRA, la Sofía Gabbana, o ja més underground com Kiamya, o la Queralt Lahoz, que reprèn la mescla de rap i flamenc que feia la Gata Cattana. I també escoltem les nostres artistes properes, les nostres amigues que, tot i ser properes o petites en un món tan massificat, treballen molt dur i mereixen la nostra atenció, tot i no estar a les plataformes més clàssiques, com la Katta Lana (@katta_lana) o la Zeyda (@zeyyyyda) o la ninfadelbosk (@ninfadelbosk).

En definitiva, el seu llegat és i serà immortal, i les seves lletres arriben a les pancartes de les manifestacions feministes, o per la llibertat d’expressió. Segons sembla, després de cridar “Banzai!”, va marxar a reunir-se amb Rubén Darío, que la trobava a faltar des de dalt. 

Sergi Flo