Fa set anys, l’Assemblea General de les Nacions Unides va proclamar l’11 de febrer com el Dia Internacional de les Dones i les Nenes a la ciència. Això acostuma a significar que la qüestió necessita visibilització, i les científiques al llarg de la història no és que hagin tingut gaire. Un dels millors exemples és el de la Rosalind Franklin, qui va descobrir l’estructura de l’ADN gràcies als seus coneixements de raigs X.

Però clar, què han hagut de patir aquestes dones per tal d’arribar on són o van ser-hi? Pensem que vivim en una realitat molt més ideal del que és realment i tendim a infravalorar els esforços aliens. Potser hauríem de visibilitzar algunes experiències.

Exactament d’això s’encarrega el documental Picture a scientist, a la plataforma de Netflix. No havia sentit parlar d’aquest fins que la meva tutora ens el va posar a classe un dia. És curiós. Fent un breu resum, tracta d’ensenyar-nos els patiments explícits o implícits del que pot comportar ser una dona al camp STEM (Science, Technology, Engineering and Mathematics). Crec important destacar un parell de casos.

Picture a scientist comença amb una mare, científica, parlant de com quan la seva filla, al veure la labor que ella realitzava al seu laboratori, li va dir amb il·lusió que volia seguir el seu exemple. Seguidament, Jane Willenbring va rompre en plors. Aquestes llàgrimes no eren d’orgull, eren de por, d’angoixa de pensar que la seva filla podria arribar a passar-ho igual de malament que ella.

És intrigant aquesta reacció, oi? El que se sol pensar –i el que moltes vegades passa–, és que una mare hauria de reaccionar positivament davant la decisió de la seva filla de treballar al camp STEM, ja que se sol associar aquest amb un sou superior. Viure en un sistema capitalista ens cega del desafiament que és encara ser una dona.

Evidentment, la pobra nena no entenia la situació (i esperem que mai arribi a fer-ho, que en un futur aquesta situació es quedi en material d’estudi). Que mai ningú tregui l’ànim, l’esperança i la motivació d’arribar a ser científiques de qualsevol àmbit. 

A Jane Willenbring va suposar-li un trauma convertir-se en científica. Ella tan sols volia dedicar-se a la investigació dels glacials. Va veure la seva oportunitat el 1999, quan David Merchant va accedir a ser el seu tutor en un viatge de recerca a l’Antàrtida oriental. Una dona jove amb ganes de menjar-se el món, o, més ben dit, d’examinar-lo, s’aventura en el que acabaria sent una tortura amb l’home referent en el seu seu camp de recerca.

No va caldre que passessin els dies, ni establir massa confiança, per adonar-se que alguna cosa anava malament. Ràpidament va veure que quan es trobava a soles amb qui havia de ser el seu mentor aquest menyspreava les seves capacitats, actituds despectives que no demostrava quan es trobaven en la companyia d’altres investigadors.

A mesura que passava el temps, també augmentava l’assetjament. Fins al punt que aquesta dona no podia ni fer les seves necessitats durant el dia, perquè sabia que mentre ho feia, Merchant li llençaria pedres. Això va provocar-li permanents problemes de bufeta. Pot semblar exagerat o poc comú, però això no significa que no rebem comportaments semblants dia a dia. Tinc la certesa que tota nena, noia o dona ha hagut d’experimentar algun comentari no desitjat pel carrer, a l’escola o al treball fent referència al seu cos, les seves capacitats intel·lectuals o, simplement, sobre exhibir “coses de dones”. Gràcies a unes paraules completament innecessàries podem arribar a canviar el nostre comportament i la nostra rutina.

Aquest és el cas de la Jane, però n’és un de molts. Un altre és el de Nancy Hopkins, professora de biologia al MIT durant quaranta anys. Concretament, la seva vocació per la investigació va néixer quan la seva mare va patir de càncer quan ella només tenia deu anys.

Malauradament, a la seva escola segregada per gènere no s’ensenyava gaire ciència a les nenes. Vaja, és com si a les nenes des de ben petites se’ns eduqués de forma predeterminada… Gairebé com per fer-nos replantejar si som prou intel·ligents per a endinsar-nos en el camp STEM.

Quan va començar a estudiar biologia a la universitat va assistir a una xerrada de Jim Watson, nom que us hauria de sonar, ja que li va ser atorgat el Premi Nobel de Medicina pel descobriment de l’estructura helicoidal de l’ADN l’any 1962 (sense donar-li cap mena de crèdit o agraïment a Rosalind Franklin per les seves fotografies). Ella era una gran alumna i abans de graduar-se va començar a treballar al laboratori amb ell.

Poc temps després Francis Crick, col·lega de Jim Watson en la seva recerca, va aparèixer un dia al despatx i posant-li les mans sobre els pits, li va preguntar si treballava allà. Evidentment, això va generar-li un trauma, a més, com ella mateixa diu al documental “en aquella època no existia el concepte d’assetjament”. Com moltes altres dones no va fer res, en gran part per evitar que terceres persones sentissin vergonya i per la por del que això suposaria pel seu futur. Quina ximpleria queixar-se, no?

Un punt que comenta molt bé el documental és que l’assetjament no només són comentaris directes sobre el nostre cos o el contacte físic, sinó que també són totes aquelles accions que ens fan sentir inferiors. L’assetjament es pot construir, no és esdeveniment aïllat d’un dia.

Personalment, penso que encara queda molt per fer dins d’aquest camp i que de res serveixen accions performatives en un dia predeterminat. Les dones científiques ens hem d’unir més que mai per establir les nostres pròpies vies per tal d’aconseguir el reconeixement que mereixem. Malauradament, sol ser un camp bastant individualista i elitista justament pels problemes causats pel capitalisme i el patriarcat. Tot i això, el futur som totes nosaltres, STEM o no.

Carolina Jiménez Weber

Originalment publicat a La Realitat.