En quin punt ens trobem respecte a la situació del català? Quins són els principals reptes que tenim al davant? I, sobretot, què podem fer per revertir la seva regressió? Per respondre a aquestes preguntes, a l’Episodi 6 del podcast La Pirinenca les camarades van entrevistar Genís Vives Cantero. Jurista format a la UB, ha estat implicat en diversos espais del moviment juvenil i estudiantil independentista. Actualment treballa com a tècnic a la Generalitat de Catalunya, on s’ocupa dels reptes del govern algorísmic, i és investigador en Dret Públic a l’Observatori de Dret Públic IDP Barcelona. A més, és vicepresident d’Òmnium Alt Camp i forma part de l’Escola de Formació Guillem Agulló.
Comencem per la següent qüestió. Moltes vegades es parla de la situació del català com a llengua minoritària, però alguna gent assenyala que aquest concepte no és del tot correcte i que el català, el que ha esdevingut, és una llengua minoritzada. Quines diferències hi ha entre tots dos conceptes i també quin paper hi pinta la diglòssia en tot això?
Sí, en primer lloc, la diferència entre llengua minoritzada i llengua minoritària, d’alguna forma, ho diu el mateix nom. Una llengua minoritària vol dir una llengua que la parla poca gent, i el que és el català és una llengua minoritzada. Per què és una llengua minoritzada? És una llengua minoritzada perquè ha patit una dictadura, perquè té un estat o uns estats en contra i perquè hi ha una part de la societat que intenta confrontar a través de la llengua. Però no és minoritària, perquè, de fet, estem parlant de la dotzena llengua més parlada d’Europa. En canvi, sí que està minoritzada perquè hi ha unes polítiques sistemàtiques al darrere que fan que sigui una llengua minoritzada, i llavors el que hem de fer és normalitzar-la. I això té a veure amb la diglòssia.
A mi m’agrada bastant l’opinió de l’Ernest Montserrat. Jo no soc sociolingüista, ell sí que ho és, i va publicar un article molt senzill a Núvol que us recomano, que es diu A Catalunya no hi ha diglòssia. Ell bàsicament explica que la diglòssia és el procés pel qual en entorns formals es parla una llengua i en entorns informals, una altra. Per exemple, a dins de l’escola es parlaria castellà i als patis es parlaria català. Però la situació que tenim no és aquesta, és al revés.
Aquesta situació potser sí que la podríem haver vist a principis del segle XX a Catalunya, però ara no podem parlar del mateix. Llavors, als anys 80, el sociolingüista valencià Lluís Vicent Aracil proposa aquesta idea de la llengua minoritzada, que representa molt millor la situació en què es troba el nostre poble. A vegades, els que no som sociolingüistes ens perdem en això i parlem de diglòssia i ja està, però crec que és més encertat parlar de llengua minoritzada.
I sobre aquesta llengua minoritzada, quines diferències importants trobes en cada territori pel que fa al tractament de la llengua catalana?
Sí, pel que fa a la situació de la llengua en els diferents territoris dels Països Catalans, la situació és diferent, i per tant també la tractem de manera diferent. Des d’un punt de vista cultural, formem part de la Federació Llull, que agrupa Acció Cultural del País Valencià, l’Obra Cultural Balear i també altres entitats que treballen arreu dels Països Catalans. Essencialment, a Catalunya, la xifra de parlants habituals del català està molt per sota del 35%. En canvi, a les Illes Balears, parlaríem d’un 27% que l’usa amb la família i un 18% amb els amics i a la feina.
Aquesta diferenciació entre els àmbits és important. Al País Valencià, la gent que parla habitualment català està a bord del 20%, i a la Catalunya del Nord la xifra és al voltant del 5%. Tot i això, també hi ha un fenomen interessant: famílies que, després de l’exili i d’amagar la llengua, s’han adonat que el català també és una llengua amb la qual poden viure. Hi ha projectes com la Bressola, que ara s’ha vist amenaçada, i de fet Òmnium Cultural ha posat els seus recursos per recollir diners per a la Bressola. És important que defensem aquests projectes i hi contribuïm, però mai des d’una posició de superioritat, com si al Principat estiguéssim molt bé. Crec que molts cops hem generat una bombolla de pensar que aquí la situació és bona, però realment les xifres diuen el que diuen.
Per exemple, el castellà representa el 33,1% de la llengua vehicular a primària, segons el Síndic. Només el 39% dels alumnes vol utilitzar el català a la secundària. El 28% dels alumnes no fa servir gairebé mai o mai el català a l’escola, segons dades del Consell Superior d’Avaluació de Catalunya. Per tant, sempre que parlem dels Països Catalans, ho hem de fer des de l’horitzontalitat i amb esperit de col·laboració en aquesta lluita per promoure la nostra llengua i estendre-la arreu. Per afegir alguna dada més, i relacionant-ho amb els joves a l’escola i al pati, l’informe CAT de 2024, de Plataforma per la Llengua, mostra que a Catalunya només un 12,1% dels joves parlen únicament el català com a llengua habitual.
Com interpreteu aquestes dades i quin impacte tenen en la salut del català, especialment pel que fa a les noves generacions?
És un tema importantíssim. El 2022 vam encarregar a un grup de 17 experts que elaboressin quatre informes, que estan disponibles a la nostra web (llengua.omnium.cat), i que són força interessants. Aquests estudis treballen diferents àmbits i van donar lloc a 547 propostes, entre les dels experts i les fetes pels socis i sòcies d’Òmnium. La principal conclusió dels experts és que no hem de caure ni en el catastrofisme—pensar que el català és una llengua condemnada—ni en la relaxació—assumir que com que la llei ja contempla el català, no cal fer res més. Aquesta situació té diverses causes. Una d’elles és el canvi en les formes de socialització, comunicació i informació dels infants i joves.
Les noves generacions utilitzen molt més les xarxes socials, on la presència del castellà i d’altres llengües és molt més gran per una simple qüestió de números. La sort que tenim és que l’ecosistema de xarxes i d’audiovisual en català és molt potent, i aquesta és una de les línies que hem de potenciar per revertir la situació. Abans, si volies normalitzar el català, necessitaves mitjans tradicionals com la ràdio i la televisió. Ara, la realitat és molt més complexa. Un altre factor clau és la transformació demogràfica del nostre país. En els darrers vint anys, la població ha augmentat en 1,7 milions de persones i, alhora, el percentatge de parlants que tenen el català com a llengua inicial ha baixat fins al 31,5%. Aquest canvi en el paisatge lingüístic ha reduït la presència i ús del català, que ha caigut un 36,4%. Això fa que l’exposició al català dels infants i joves sigui molt menor que fa uns anys.
Davant d’aquesta situació, cal una estratègia de país urgent per universalitzar el català. En aquest sentit, des d’Òmnium estem treballant en una campanya per fomentar l’ús del català en l’esport i en altres iniciatives com el projecte Vincles, que busca generar espais informals on millorar i aprendre la llengua. Un altre repte en què treballem, a més de l’audiovisual, és el món dels videojocs i els esports electrònics. Aquest àmbit històricament ha tingut poca presència del català, però hem aconseguit impulsar la Lliga Llop, la primera lliga oficial d’esports electrònics en català. Aquesta iniciativa compta amb milers de seguidors, més de 1.000 jugadors, 60 equips i una trentena de comentaristes, i mou més de 13.000 joves a l’any entre retransmissions i competicions. Són passos necessaris per revertir la situació, però el més important és evitar tant el catastrofisme com el conformisme de pensar que, perquè la llengua està protegida legalment, ja està tot fet. Cal actuar ara.
De fet, tot el que comentàveu seria una mica en la línia d’aconseguir una immersió lingüística, que preocupa molt com a societat catalana. Com definiríeu la immersió i la normalització lingüística i per què són tan importants per garantir la pervivència del català en una societat també molt marcada pel bilingüisme?
O sigui, per tirar una mica enrere, jo crec que és una cosa bastant sabuda. La immersió lingüística neix des de la necessitat d’una part significativa de la població catalana que té origen fora o que són fins i tot fills de la immigració. Als anys 80, era essencial que els infants aprenguessin català a l’escola, perquè, si no, al carrer no l’aprendrien.
Per exemple, és el cas de la meva mare. La immersió lingüística és necessària perquè tothom tingui competència en el català a l’escola i, per tant, per garantir la pervivència de la nostra llengua. En aquest sentit, per fer front als atacs que ha rebut el sistema d’immersió lingüística—que és una cosa que no podem oblidar—l’any 2011 neix la plataforma Som Escola. Aquesta iniciativa, impulsada des d’Òmnium, compta amb una representació àmplia i plural de l’àmbit educatiu i cultural del país. L’objectiu principal és preservar el model d’immersió lingüística.
Una de les grans virtuts d’aquest model és que no s’agrega els estudiants en funció de la seva llengua d’origen, cosa que s’ha posat sobre la taula darrerament i que en el seu dia ja es va intentar. Nosaltres ens hi oposem rotundament perquè tots els alumnes han d’aprendre la llengua pròpia del país, que és el català. Això no només garanteix la supervivència de la llengua, sinó que també preserva la cohesió social. Per això, des de Som Escola defensem que el català continuï sent la llengua vehicular del sistema educatiu i que el model d’escola catalana no segregui els alumnes segons el seu origen o llengua familiar.
Suposo que et referies també al model 50-50 que es va intentar imposar fa un temps. Per què existia tanta oposició com la que tu mencionaves ara cap a aquest model, i quines implicacions tindria?
Jo crec que es repeteix molt el mantra “sense llengua no hi ha país”, i és totalment cert. Llavors, si tu et vols carregar una llengua, què fas? Doncs l’arracones. El primer pas per arraconar una llengua és eliminar-la de l’educació. Si els nens no aprenen català a l’escola, la resta ve sola. La societat, tal com està muntada avui en dia, farà la resta. A les xarxes socials, el contingut és majoritàriament en castellà, a la televisió passa el mateix, i al carrer la llengua més parlada és el castellà. Per tant, si es trenca la immersió, el català es trobarà en una situació d’escac i mat.
Nosaltres defensem el model d’immersió perquè, si acceptem un model de bilingüisme imposat, el català acabarà sent una llengua residual. I és que la societat no és només bilingüe, és multilingüe, però tenim una llengua pròpia que hem de promoure i estendre als nous parlants. Independentment de la llengua materna de cada persona, tothom ha de tenir l’oportunitat d’aprendre i usar el català. En aquest sentit, sabem que estem pendents del Tribunal Constitucional. Ara mateix, el tribunal té sobre la taula el decret llei que permet mantenir l’escola sense percentatges lingüístics fixos. Estan debatent si és millor imposar un 25% de castellà a les aules o dividir-les en línies lingüístiques separades.
Cal estar pendents d’aquest tema i preparats per donar una resposta tant als carrers com en l’àmbit polític. No pot ser que el Tribunal Constitucional decideixi la política lingüística de Catalunya. La política lingüística l’ha de decidir el poble de Catalunya, no un tribunal a Madrid.
A més, aquest tema no afecta només l’educació, sinó també la cohesió social. No podem tenir escoles amb un 25% de castellà en unes zones i d’altres sense aquest percentatge. A més, el castellà no necessita protecció a l’escola, perquè qualsevol persona que només parli català el pot aprendre perfectament al carrer.
En resum, defensem el model d’escola catalana perquè és un model validat i avalat. Aquesta és una llei aprovada per més del 80% del Parlament de Catalunya, que representa el 92% del catalanisme polític. El Consell d’Europa ja va donar la raó a Òmnium dient que no s’havia d’imposar el 25%. De fet, fins i tot el relator de minories de l’ONU, l’octubre del 2027, també va dir que no es podia imposar aquest model. Per tant, si tenim un model que funciona, que ha estat avalat internacionalment i que garanteix la cohesió social, hem de treballar perquè es mantingui. No podem permetre que el Tribunal Constitucional ni l’Estat espanyol desmantellin el model d’escola catalana, perquè atacar aquest model és atacar directament el català.
Es diu sovint que les persones migrades no volen aprendre català, però la realitat és que moltes d’elles tenen dificultats per accedir als cursos del Consorci de Normalització Lingüística. En un tuit dèieu que “2,3 milions de persones volen aprendre o millorar el seu català, però els recursos no estan dimensionats per l’alta demanda. El català no es pot permetre que, davant la voluntat d’aprendre’l, la gent no pugui fer-ho. És una prioritat de país”.Creieu que les administracions estan fent prou per respondre a aquesta necessitat? Quines mesures urgents caldria implementar per solucionar-ho?
Això ha de ser, sens dubte, una prioritat de país. Nosaltres fa temps que treballem en aquesta qüestió, però abans, si em permets, voldria fer una prèvia. Més de la meitat dels catalanoparlants són nous parlants, és a dir, persones que adopten el català com a llengua d’ús habitual encara que no fos la seva llengua inicial. Accedir al català ha de ser un dret, i és responsabilitat de les institucions garantir-lo. Per això, demanem que el govern multipliqui l’oferta de cursos, assegurant que tothom pugui aprendre el català en els espais on desenvolupa la seva vida quotidiana. Òmnium, en aquest sentit, ha mantingut reunions amb les principals institucions del país—el govern, el Parlament i els diferents partits polítics—per reclamar més recursos i polítiques eficaces en aquest àmbit. A més, hem iniciat una ronda de contactes amb agents econòmics, socials i culturals per demanar-los que també s’impliquin en la promoció del català i en la garantia dels drets lingüístics des de les seves respectives àrees.
Ara bé, més enllà de l’acció institucional, també és clau el paper de la societat civil. No podem quedar-nos de braços plegats esperant solucions, sinó que hem de ser proactius per facilitar aquest accés al català. Una de les línies en què treballem és la creació de cursos per aprendre’l en àmbits com la feina, els centres educatius o els barris, generant espais de trobada. En aquest marc, Òmnium impulsa el projecte Vincles, que té com a objectiu promoure espais informals de conversa i aprenentatge del català. Per posar un exemple, a Valls hi ha moltes escoles on mares—i també alguns pares—volen aprendre català per fer accions quotidianes com anar a comprar el pa o assistir a les reunions escolars dels seus fills i entendre el que s’hi diu. Com que sovint no hi ha cursos disponibles, la solució són aquests grups de conversa, més informals, que alhora contribueixen a reforçar la cohesió social. El més important és entendre que no cal ser parlant nadiu per ajudar en aquest procés. Un nou parlant pot ensenyar un altre nou parlant.
En la mateixa línia sobre qui vol o no parlar català, sovint es diu que hi ha persones que es neguen a aprendre’l, especialment en sectors com el sanitari, on la manca de coneixement del català preocupa molta gent. Què es pot fer perquè els serveis públics en català siguin accessibles per a tothom?
Hi ha una cosa que un dia vaig dir, i que em refermo a això, que és que ser funcionari no és una feina de per vida, no és un regal que et dona la societat, sinó que tu estàs allà per fer un servei públic, i que ser funcionari no és un dret que tu et guanyes sense res. Ser funcionari té unes obligacions. En canvi, parlar català a l’administració és un dret de la ciutadania, i per tant tu un dret l’has de garantir. Tu has de garantir que els funcionaris tinguin els coneixements adequats de català. I això aplica també a la sanitat.
Hi ha hagut un retrocés del català a la sanitat, ha caigut d’un 46% a un 36% els últims anys, vull dir que és prou considerable, i en aquest sentit, molts cops es posa l’argument, això que comentaves, que en castellà ja ens entenem tots. Hi ha evidència científica que millores l’assistència sanitària si tu coneixes la llengua del pacient. Un estudi de la revista de l’Associació de Metges del Canadà va dir que la concordança de llengua millora el pronòstic mèdic, fins al punt que el risc de mortalitat baixava si els pacients es detenien en el seu idioma, i també la revista Medicina Clínica, que és una revista de les més prestigioses de l’estat espanyol, va publicar un article en què comentava que hi havia tres metges que exercien a Catalunya que deien que el coneixement de les llengües i cultures autòctones com a part de les competències professionals que han de tenir els metges, i que no és una qüestió legal o identitària, sinó que al pacient se l’ha de respectar la seva llengua.
Per tant, hi ha evidències científiques que es té millor el pacient si coneixes la seva llengua materna, i sobretot en aquest sentit és important, com comentava, que també es puguin fer cursos a la feina. És cert que el govern ha ofert cursos de català per a alguns parts sanitaris, l’únic que nosaltres demanem és que hi hagi més cursos, que n’hi hagi més i que garantim que els ciutadans poden anar al metge en català. Però no només al metge, que podem fer vida en català. El que hem d’aconseguir és que tu puguis viure a Catalunya, als Països Catalans, en català, que és una cosa tan senzilla com això. Vull dir, viure a la nostra llengua. Hi ha una cosa que, si em permets, faré un petit apunt, que és que em fa molta gràcia, que molts cops els que es fan dir constitucionalistes, i que defensen la Constitució i les lleis i la legalitat, obliden que l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que és una llei orgànica de l’estat espanyol, que és aprovada, i aquesta part, precisament, no va ser retallada pel Tribunal Constitucional, diu que la llengua pròpia de Catalunya és el català.
És que no és que ho digui Òmnium, no és que ho digui l’ANC, no és que ho digui qui sigui, és que ho diu l’Estatut d’Autonomia, que és una llei amb vigor. Llavors, aquells que es fan dir constitucionalistes, que es posen tot el dia la Constitució a la boca, no respecten les seves pròpies lleis, perquè, de fet, l’Estatut d’Autonomia té una consideració, diguéssim, es diu que forma part del bloc de constitucionalitat, que són les lleis que utilitza el Tribunal Constitucional per interpretar les lleis quan han d’aplicar en alguna sentència. Per tant, el Tribunal Constitucional, quan hagi de parar del 25%, podria dir que la llengua pròpia de Catalunya és el català, i, per tant, hem de preservar aquesta llengua.Probablement no ho farà, però, en qualsevol cas, és això, que aquests que s’omplen la boca de constitucionalistes en realitat no ho són, perquè no respecten ni les seves pròpies lleis.
Anem a parlar d’una qüestió molt tòpica, però tristament molt recurrent, que és quan els catalanoparlants canviem sovint el castellà quan ens dirigim a algú que no parla català, però, en canvi, no veiem aquest canvi en sentit contrari. Per què passa això? I quin impacte té aquest canvi en la percepció de la llengua catalana o de la castellana?
Jo crec que els experts, els sociolingüistes, quan parlen d’això, comenten que és un tema de subordinació. Nosaltres entenem que el català està per sota del castellà, això ho aprenem. Són coses que no ens han dit potser explícitament, però tu ho dones per fet. Per tant, quan tu t’has d’adreçar a algú que no coneixes, o fins i tot, a vegades, pel color de pell, hi ha gent que s’adreça directament en castellà. I això, primer de tot, és un tema de subordinació, però també hi ha molts cops un tema de racisme al darrere, perquè el català és una llengua vàlida. Això ens ho hem de gravar a foc. El català és una llengua vàlida per fer qualsevol cosa. Per parlar del cor, per parlar de literatura, per fer un pòdcast, per anar de festa o pel que sigui.
El català és una llengua vàlida, i això ens ho hem de gravar. I com que el català és una llengua vàlida, és una llengua perfectament amb la qual tu pots iniciar la conversa amb una persona que no coneixes. Per tant, tu vas al forn, i per molt que una persona tingui un color de pell o t’hagi explicat que és de no sé on o el que sigui, tu li pots parlar en català, perquè no has d’assumir que aquesta persona no parla el català. Són aquestes accions que, aïllades individualment, potser no tenen un efecte, però si tota la gent que som catalanoparlants comencem a parlar català amb tothom, diguéssim que la situació potser començaria a millorar. I jo he de dir una cosa. Molts cops… Jo sé que hi ha moltes queixes a les xarxes per vulneració de drets lingüístics, i no ho vull minimitzar, perquè hi són. Hi ha moltes vulneracions de drets lingüístics i s’han de denunciar, i s’ha de treballar per estendre l’ús del català a tot arreu, i per acabar amb aquesta vulneració dels drets lingüístics. Però la meva experiència personal és que m’he trobat molta més gent que jo he mantingut el català i m’han dit, “ostres, moltes gràcies per parlar-me català, perquè jo l’estic aprenent i ningú me’l parla”. Per tant, a Catalunya, en català.
Jo entenc que si una persona et diu “jo és que acabo d’arribar fa una setmana, no t’entenc” pots ser assertiu, però d’entrada hem de mantenir la llengua i hem de treballar per estendre aquest ús social i per estendre aquests drets lingüístics per tothom. També és important que no es perdin aquestes variants dialectals i que treballem per estendre-les i perquè més gent les adopti. És important, també, aquesta feina d’autoestima col·lectiva, de dir “el català és una llengua vàlida, el meu dialecte és un dialecte vàlid i, per tant, jo m’expresso també amb el meu dialecte sense por”. És important que, en la mesura del possible, no es perdi aquest accent, perquè si tots anem perdent el nostre accent, al final no hi haurà aquesta riquesa i és important que la preservem, perquè és un tresor que tenim.
Com influeix el concepte de “xarnego” en la cohesió social i lingüística del país?
Jo no entenc la reivindicació del terme xarnego. Bàsicament perquè és que 3 de cada 4 catalans tenim origen fora de Catalunya. Llavors, si xarnego és una reivindicació de mestís, de gent que ve de fora, de tenir les arrels fora, vol dir que 3 de cada 4 catalans ho hauríem de ser. No, jo crec que la catalanitat és un concepte ampli, ha de ser un concepte ampli. Tots ens hem de poder sentir catalans amb els nostres matisos, amb els nostres orígens, amb la nostra llengua materna, amb l’origen que sigui. I ens hem de sentir catalans a la nostra manera.
Però no crec que calgui crear una identitat a banda per dir “no soc català, català, jo soc xarnego”. No, tu ets tan català com tota la resta. Perquè la catalanitat ha de ser oberta, ha de ser inclusiva. Però és que ho és per definició, per necessitat i per com és el nostre país. Vull dir 3 de cada 4 catalans, és una cosa que és incontestable. I jo no crec que calgui crear una altra identitat perquè al final el que fa això és fragmentar el país, és dividir en funció dels orígens. És una cosa que no ens podem permetre com a país. Però això que deia jo ara dels orígens i de tot plegat, és una cosa que no m’he inventat. És una cosa que va dir Paco Candel al llibre “Els altres catalans” que acaba de sortir l’edició no censurada. Paco Candel, l’any 64, ja feia reflexions com la que estem fent nosaltres. Perquè, sobretot amb el tema aquest del xarneguisme, s’ha fet com molta reivindicació i jo crec que s’està confonent l’opressió o la discriminació de classe social, per ser pobre, per ser de classe treballadora, amb la discriminació per haver vingut d’un lloc.
En el meu cas, els meus avis van venir d’Andalusia i n’estic molt orgullós, els meus avis materns. Ma mare ja va néixer aquí. La llengua que m’ha transmès la meva mare és el català. Jo no he patit cap greuge per ser descendent d’immigrants andalusos. Però és que la meva àvia no n’ha patit tampoc cap… L’altre dia li vaig trucar i li vaig preguntar i em va dir “Jo no he patit cap discriminació per ser andalusa. Cap ni una”. Llavors, el que no podem fer és d’anècdotes que poden haver existit, fer una categoria. Catalunya és un país que té molta migració, que la migració és un fet estructural, en fem bandera, i que precisament per això volem sumar, també, nous parlants al català i volem estendre aquest ús de la llengua com a eina de cohesió social, però si volem fer cohesió social, el que no podem és revifar termes que haurien d’estar superats, perquè tant català és qui té 8 cognoms catalans com qui té 8 cognoms andalusos com qui té 8 cognoms a Nigèria. El que importa és la voluntat de formar part de la societat, és formar part de la societat. La catalanitat és això, no són els cognoms. Precisament qui reivindica els cognoms és l’espanyolisme. Nosaltres reivindiquem la catalanitat oberta, plural, inclusiva, integradora, que és la catalanitat que existeix, és la catalanitat que hi ha als nostres barris.
Per què és perillosa la folklorització de la llengua catalana (i, per tant, de la nostra cultura)?
La folklorització és perillosa perquè converteix la llengua en un element simbòlic i limitat a àmbits concrets, en lloc de ser una eina de comunicació quotidiana i de prestigi. És a dir, es redueix el català a manifestacions culturals tradicionals, com els castells, els gegants o els capgrossos, però no es concep com una llengua d’ús habitual i plenament funcional en tots els àmbits. Per això, hem de combatre aquesta visió i reivindicar que el català és una llengua de primera, igual que qualsevol altra. Prestigiar la cultura popular és important, però no com un element folklòric desconnectat de la realitat, sinó com un espai de cohesió social. Un bon exemple d’això són els castells. En aquest sentit, la meva pròpia experiència ho demostra. Jo soc de la Colla Vella dels Xiquets de Valls i als anys 90 vam tenir dos caps de colla que venien de La Carolina, un poble de Jaén. Això evidencia que els castells han estat sempre una eina d’integració i convivència. Lluitar contra la folklorització vol dir defensar un projecte de societat inclusiu, on tothom pugui sentir-se part d’un mateix poble. En aquest context, és fonamental reivindicar la memòria de Paco Candel, especialment enguany que es compleixen 100 anys del seu naixement. La seva idea “d’un sol poble” continua sent més necessària que mai.
Per acabar aquesta conversa i recollir tot el que hem estat comentant, qui té la responsabilitat de defensar i promoure la llengua catalana? Són les institucions, la societat civil, els mitjans de comunicació…? O, millor dit, per què tothom és responsable de reivindicar-la?
De fet, com deies, la responsabilitat és col·lectiva. Tothom ha de treballar per estendre l’ús del català, garantir els drets lingüístics i promoure la llengua en el seu àmbit. Les administracions han de fer la seva feina, la societat civil ha d’actuar i tots els sectors, com els clubs esportius, també tenen un paper a jugar. En aquest context d’involució, la societat civil organitzada ha de comprometre’s encara més. Això vol dir que cal militància lingüística i activisme constant. I no només en un espai concret, sinó arreu: ser soci d’Òmnium, formar part d’una entitat veïnal, d’una organització juvenil, d’un club esportiu o d’altres col·lectius on puguem reivindicar la llengua.
El català ha de ser present en tots els àmbits de la vida. Hem de garantir una ciutadania plena, una vida digna i una plena participació en la societat. I això passa, precisament, per aquest camí de la construcció nacional, per universalitzar la llengua, per generar sentiment de pertinença i nous imaginaris compartits, per entendre que la llengua i la cultura són l’estructura de la nació i que hem de preservar. I, sobretot, una cosa que és importantíssima: cap país és lliure si no ho és la seva gent. Per tant, si volem continuar estant cohesionats com a poble, hem de mantenir-nos com un sol poble i hem de garantir que totes les persones tinguin una vida digna en un país lliure i en català. Però, sobretot, aquests elements són essencials per mantenir la cohesió social.
Podeu escoltar el 6è episodi de la Pirinenca sencer a:
