En quin punt ens trobem en relació amb la transició energètica? Quins són els principals reptes que tenim al davant? I, sobretot, com podem avançar cap a un model energètic més just i sostenible? Per respondre a aquestes preguntes, ens endinsarem en el debat sobre les energies renovables i les alternatives al sistema actual basat en els combustibles fòssils, que no és ni socialment ni mediambientalment sostenible.

Per respondre a aquestes preguntes, a l’Episodi 7 del podcast La Pirinenca les camarades van entrevistar Pol Salvadó. Graduat en Ciències Polítiques i Estudis Internacionals d’Empresa a la UPF, és professional de la sostenibilitat en el sector privat i treballa ajudant empreses a ser més sostenibles. A més, és membre de la Junta Directiva d’Oikia, entitat que treballa pel progrés sostenible a Catalunya. Parlarem de models energètics descentralitzats, comunitats energètiques i postcreixement, i com tot això encaixa en la construcció d’un futur més sostenible i just.

Com definiries la situació actual de les energies renovables a Catalunya. Estem avançant o ens estem quedant enrere?

Doncs, malauradament, la situació és dolenta. Jo la definiria gairebé com a dramàtica. Estem en una situació de bloqueig molt, molt preocupant. Per il·lustrar aquesta situació, val la pena aportar una mica de context. Estem en una emergència climàtica on hem d’urgentment reduir les emissions de CO2 a l’atmosfera, i gran part d’aquestes emissions provenen del sector energètic i elèctric. Llavors, què cal fer? Instal·lar renovables tot el ràpid que es pugui, amb cura, però amb un ritme molt accelerat. A Catalunya tenim la Prospectiva Energètica de Catalunya 2050, que és el marc a seguir per saber quanta energia renovable hem d’instal·lar. Tenim uns objectius que pel 2030 volen que el 50% de la producció elèctrica sigui renovable i pel 2050 tota. Per aconseguir-ho, hem de tenir 15 gigawatts de renovables el 2030, però ens en fan falta 12.000. Això vol dir que ens falten 5 gigawatts eòlics i 7 solars. Per posar-ho en perspectiva, entre 2019 i 2024 hem instal·lat a Catalunya 135 megawatts eòlics, una mica més d’un 10% d’un gigawatt, i 84 megawatts solars sense incloure el consum. És molt poc, estem molt bloquejats.

 

Quines són les principals barreres administratives i polítiques que dificulten aquesta implantació de renovables i que fa que siguin tan poques?

És una cadena molt llarga, tant de processos com de temps, que fa que es puguin produir molts aturadors en el procés. Primer, és un procés que demana molta burocràcia. Has de preparar molta documentació, que ja triga temps a ser preparada. Després, aquesta documentació la envies com a promotor d’un parc renovable a Energia. A part d’Energia, que és qui ho rep i fa un primer anàlisi, ha de passar després per diferents departaments, com Agricultura, Medi Ambient, Urbanisme i Cultura. A més, en els últims anys ha hagut una gran falta de voluntat política, que ha fet que tot vagi molt més lent del que tocaria. I després, per últim, hi ha l’opció de posar recursos i bloquejar el procediment, com els que posa l’Unió de Pagesos, que al·lega que aquells projectes renovables estan construïts sobre terres agrícoles i, per tant, aconsegueix bloquejar-los, almenys temporalment o, fins i tot, definitivament.

  

Com equilibrem la necessitat de preservar espais naturals i territori agrícola amb l’expansió d’energies netes?

El primer que cal dir és que, tot i la urgència, el sistema d’instal·lació de renovables és millorable i ha de millorar. Vull dir, aquí també cal fer una crítica i entendre les altres parts i les queixes que pugui tenir la gent. Com ha de millorar? Doncs de diferents formes. Primer de tot, hem d’aconseguir ampliar i afavorir els inversors locals perquè siguin part d’aquella instal·lació renovable i també puguin tenir un benefici econòmic. Hem de millorar la protecció de la biodiversitat, així com també crear un fons de mediació. Vull dir, és normal que en un poble on s’hi vol instal·lar un projecte renovable hi hagi veïns que tinguin discrepàncies o dubtes. Però hem d’aconseguir poder mediar perquè les dues parts s’entenguin i arribem a un bon port. Pel que fa a la preservació dels espais naturals, crec que és important posar en perspectiva l’ús del territori a Catalunya. Per instal·lar totes les renovables que ens calen fins al 2050, hauríem d’ocupar un 2,5% del territori de Catalunya. Això és un espai considerable, però també hem de tenir en compte que els conreus ocupen 10 vegades més que aquest 2,5% i la massa forestal 25 vegades més. Aquestes són dades de l’Idescat. És important posar-ho en perspectiva per entendre què significa realment l’ocupació del territori per part de les renovables en comparació amb altres usos.

També quan es parla de renovables es parla d’energia nuclear. Sovint es presenta com una solució intermèdia per reduir la dependència dels fòssils. Creus que ha de jugar un paper en aquesta transició energètica?

La nuclear era el mal menor en el sistema prerrenovable. Llavors, quan no hi havia renovables, i tot era no renovable, la nuclear el que t’oferia era una forma millor que el que pot ser gas, carbó o petroli de generació elèctrica. Què passa? Que la nuclear té un problema i és que està, no té una realitat, que està dissenyada per produir sempre el mateix. Hi poden haver pujades i baixades, però les baixades poden ser més ràpides, però les pujades per tornar a produir el seu output normal costen molt de temps. Llavors, què passa? Que les renovables xoquen frontalment amb això perquè són energies que depenen molt de si fa sol o fa vent. Llavors, òbviament, en un marge d’una hora o dues hores pots estar produint molta energia solar, es pon el sol i deixes de produir-ne. La nuclear no està preparada per fer front a aquestes variacions ràpides. Llavors, no. A més, aquí a Catalunya i també a l’estat espanyol hi ha marge al desmantellament nuclear previst entre els anys 2027 i 2035, a Catalunya el 2030, quan s’apaguin les centrals d’Escó i Vandallós. Llavors, és una energia que ja no la tindrem els propers anys.

 

Si parlem més de la qüestió ètica i parlem de la part de la sostenibilitat, s’hauria d’entendre que la sostenibilitat no és només ecologia, sinó també justícia social i equitat econòmica. Com podem fer entendre aquesta visió més àmplia?

Jo diria, primer de tot, pedagogia. Per què? Perquè si tu penses en canvi climàtic, en sostenibilitat i tot això, el primer que et ve al cap és el tema de l’energia. Unes grans fumeres, el carbó, el petroli enfront d’energies renovables netes. I ens quedem aquí. Això és el que nosaltres anomenem la trampa de la visió túnel de carboni, que només veus això i només conceps això. Però la sostenibilitat, com bé tu dius, és un concepte molt més ampli, que aglutina moltes més realitats. Llavors, fa falta pedagogia per mostrar-ho i també fer valdre aquesta interseccionalitat que és necessària. És a dir, totes aquestes lluites paral·leles que hi ha, que poden ser agrupades dins d’això, han d’anar de la mà.

Es parla també de post-creixement i de la necessitat de consumir menys energia. Primer de tot, si podries introduir una mica el terme post-creixement…

Post-creixement és aquell pensament que es basa en construir una societat enfront, superar la idea del creixement infinit del sistema capitalista. És a dir, el sistema capitalista actual es basa en la necessitat d’un creixement infinit en un planeta de recursos finits. Per tant, el post-creixement el que diu és anem a buscar el benestar humà sense centrar-nos en el creixement econòmic.

 

Per tant, podrem cobrir tota la demanda energètica amb renovables o cal canviar la manera també com consumim i organitzem l’energia?

Caldrà canvis, però tenim la capacitat perquè tot sigui 100% renovable. El que deia abans, si nosaltres tenim un sistema que depenem del sol i del vent, òbviament, si no hi ha sol ni hi ha vent, no tindrem energia. Com fem front a això? Doncs amb sistemes d’emmagatzematge. Ara està havent un gran boom en els sistemes d’emmagatzematge de bateries energètiques que el que fan és, en les hores que produïm més energia renovable de la que ens fa falta, l’emmagatzemem i quan deixa de fer sol, deixa de fer vent i ens fa falta, la fem servir. Per tant, això és una forma. Això no treu que tenim les solucions tecnològiques, però cal canvis poblacionals dels nostres hàbits com pot ser la mobilitat. Mobilitat, primer de tot elèctrica i segon pública. No tant un model centrat en el cotxe, sinó en mobilitat pública.

Que també cal construir models de ciutats que tinguin en compte tota aquesta qüestió.

De ciutats i de país. Perquè l’estat de Rodalies, tots sabem que és dramàtic actualment i així no anem enlloc pel que fa a la descarbonització de la mobilitat.

Absolutament. I com podem garantir que la transició energètica sigui justa i no es generin noves desigualtats?

Hem d’incloure tothom. Si fem aquesta transició deixant gent enrere i no tenint en compte la gent que normalment es queda als marges, no farem res. Simplement perpetrarem les desigualtats o inclús en crearem de noves. Per tant, hem d’incloure tothom i hem de construir un model per la gent postcreixentista que no tingui en compte el creixement econòmic, sinó el benestar.

Que el benestar a vegades podrà… Òbviament, hi haurà sectors que hauran de créixer i creixen molt i hi haurà sectors que no faran falta. Per exemple, òbviament, en un futur, la indústria energètica provinent del petroli i del gas natural no hi ha de ser pràcticament. I segur que hi serà per algun casuístic d’algun moment puntual, però a una escala molt, molt petita. I al final, també recuperar un model plenament democràtic. Això, que tingui en compte el gruix de la població. Tot això també xoca a vegades amb l’interès de les empreses, que moltes parlen de sostenibilitat, però la realitat és que segueixen prioritzant els seus beneficis.

Des de la teva experiència, al sector privat, creus que hi ha un compromís real o estem davant d’un cas massiu de greenwashing?

Aquí hi ha dues opcions. Hi ha dues realitats paral·leles. Primer, els casos de greenwashing, que, òbviament, han de ser eliminats, perquè hem d’informar correctament, hem de fer les coses que diem que fem. I, d’altra banda, hi ha l’acció real. Què passa? Això té una trampeta, i és que també aquesta acció real s’ha de tenir en compte amb les expectatives. És a dir, què és millor? Que una empresa, la seva activitat, la generi de la forma més sostenible possible, que pot, o que no ho faci. Òbviament, que ho faci. Però aconseguirem grans canvis socials en base a això? No. Llavors, per què ho fa una empresa? Per què fa coses sostenibles? Doncs, perseguint el benefici econòmic, perquè, al final, és una empresa privada, i aquesta és la realitat actual.

O també ho pot fer per la regulació. Independentment de que sigui més o menys profitós econòmicament, si hi ha una regulació que et diu has de fer això que és més sostenible, si tu vens productes tecnològics i hi ha una regulació que et diu que hi ha d’haver un dret a la reparació, tu ho has de fer. Potser surt més a compte vendre nous, però és que ho has de fer. Per tant, hi ha aquests dos punts, contrapunts, que fan que l’acció sostenible es faci més per part de les empreses.

Què en penses de la capacitat del sistema capitalista per liderar una transició energètica real, tenint en compte que està tan vinculat als interessos de les grans empreses energètiques?

Jo penso que el problema és que sí que poden. Vull dir, tenim la tecnologia per tenir un model energètic 100% renovable. Podem entrar en la discussió, que també és molt interessant, de per què no ho estem veient encara ni amb prou rapidesa, però el problema és que sí. Per tant, si des de la gent que vol proposar sistemes alternatius no treballem per una proposta nostra, ens ho faran, perquè la transició energètica és com la política, o la fas o te la fan.

Però és possible una societat plenament renovable sense una transformació profunda del sistema econòmic i productiu?

Renovable sí, però que faci front a l’emergència climàtica, no. No, perquè, clar, és el que parlàvem de la trampa de l’emissió de carboni. Si tu tens en compte les emissions de carboni purament, segur que sí que hi pots arribar. Costarà més, costarà menys, segur que costarà una mica, però hi pots arribar. En canvi, un sistema econòmic que, si el deixem fer, com es diu, business as usual, hagués arribat en el 2050, 2100, aquí em falla la referència, a un escalfament de 4,3 graus per damunt de nivells preindustrials, que això vol dir que és pràcticament inevitable per a la raça humana, destrucció de gran part de la biosfera, estem parlant de destrucció del planeta. Un sistema que produeix això no pot fer front a l’emergència climàtica. També, de fet, potser molta gent, ara m’estic sortint de vídeo, que molta gent ho veu molt a pla, com a nivell futur, encara no estem vivint les conseqüències del canvi climàtic i la pura realitat és que cada dia ens anem a la televisió i a les notícies i ens estan dient que Califòrnia s’està cremant i que no sé quina altra part del món està inundada, etcètera.

Per què creus que hi ha persones que no acaben de creure’s la importància de la transició energètica, tot i que la estan vivint indirectament des de casa seva, com per exemple, veient els efectes del canvi climàtic a la seva comunitat?

El problema és que aquestes coses són graduals. Si passéssim… El problema, la realitat, vaja. Si passéssim de viure una vida prou normal aquí i de cop un increment d’un grau o mig grau més signifiqués la destrucció total de la nostra moda de vida tindríem un canvi, però si tu ho vas empitjorant poquet a poquet és molt més difícil veure la diferència. També diuen una frase molt divertida que és que l’emergència climàtica és allò que veus a través del teu mòbil que es va acostant fins que et passa a tu.

És això el que tu dius, no? Els incendis a Califòrnia, les inundacions a no sé on… I dius, ostres, pateixes per tota aquesta gent però no ho veus fins que et passa. I tenim episodis tràgics i dramàtics com la Dana, que passa més fort. Òbviament, Danes sempre n’hi ha hagut però que siguin més usuals i el més intenses i més destructives s’expliquen baix del canvi climàtic.

 

S’estan impulsant molts projectes de comunitats energètiques en barris i pobles. Aquestes podrien ser una alternativa viable? Com es podrien potenciar més?

Al final, la transició ecològica no es fa amb una sola eina i les comunitats energètiques locals són una d’elles i una molt útil perquè al final permet en un conjunt d’ajuntaments o de població o d’agents produir i administrar la seva pròpia energia renovable de proximitat i gaudir de tots els beneficis i decidir com es fa. Per tant, és una eina boníssima. No podem fer-ho només amb això, també caldran instal·lacions més grans però sens dubte i són per quedar-se, les hem de potenciar. Com les podem potenciar? També, pedagogia, explicant a veïns i entitats les coses bones que tenen i també les coses que no puguin ser bones, però vull dir que hi ha molt més a guanyar que no a perdre i que ho coneguin perquè moltes vegades ni tan sols es coneix. Més facilitats a la inversió local i també més inversió pública. Tenim instruments fantàstics com és l’energètica de recent creació però si volem que sigui tot el… si volem tenir tots els resultats que pot donar, fa falta més inversió pública.

Creus que és possible impulsar un model descentralitzat i públic?

L’energia renovable per la seva pròpia naturalesa ja és molt més descentralitzada que l’energia no renovable. Per què? Perquè al final l’energia no renovable tu la produeixes en grans plantes però l’energia no renovable perdó, tens doncs un parell de muntanyes en un lloc, una sèrie de plaques solars a un altre, per tant, descentralitzat ho és. Pot ser públic? Sí, de nou si hi ha voluntat política, si hi ha inversió i si hi ha aliances entre els agents que volen un canvi social positiu pel país i la societat.

Què opines de la postura dels partits d’esquerres respecte a les energies renovables?

Sí, les xifres del principi parlen per si mateixes vivim en una situació de bloqueig renovable i bé, hi ha hagut partits d’esquerres que han governat aquí els últims anys i no hem sigut capaços d’avançar. També hi ha altres partits que són molt bons a l’hora d’entendre la sostenibilitat com el que comentàvem, una interseccionalitat de qüestions i no quedar-se només en les energies renovables. Però, si tenim que les energies renovables, amb la urgència que ens comporten, no avancen, no ho estem fent prou bé. Llavors, hi ha molts discursos dintre d’aquest àmbit polític de no fer falta de renovables, de renovables sí, però no així, sense que siguin capaços de proposar un model alternatiu i és problemàtic perquè hi sortim perdent tots i, si ho fem bé, tenim molt a guanyar perquè, al final, l’energia i l’electricitat és poder i sobirania. Llavors, si acabem sense prou renovables i acabem amb línies de molsa de tensió, les MADs provinents d’Aragó, si continuem fent servir molt de gas, perquè han tancat les nuclears i gas provinents de països com, per exemple, Rússia, no tenim cap sobirania, no tenim cap poder. En canvi, som a temps de fer una proposta per a nosaltres ser sobirans energèticament i conservar aquest poder.

 

Diries que falten aliances més fortes entre institucions i moviments ecologistes i partits per avançar a la transició energètica?

Sí, i falta entendre totes les parts. Per exemple, això no ho farem sense el món rural. El món rural ha de ser aliat a això i ara mateix, doncs, no ho és. I s’ha d’entendre el per què. El món rural té moltes demandes justes que des de fa molts anys no s’estan escoltant i no s’estan fent front. Llavors, si nosaltres des d’entorns urbans fem segons quines demandes, és difícil que se les comprin. Una crítica que jo no comparteixo, però puc entendre d’on ve que es fa, és, per exemple, jo soc de Tarragona, i del camp de Tarragona, clar, es denuncia no l’extractivisme energètic de les renovables, perquè fins ara teníem les nuclears, però ara serien les renovables, perquè hi fa molt de vent, per exemple. Clar, vull dir, si ells no hi veuen un benefici i nosaltres no som capaços de proposar un model perquè ells s’hi sentin integrats, sortiran reaccions contràries a això. Per tant, necessitem anar tots a una, escoltar-nos, i sí, és unir món urbà, món rural, moviments ecologistes i moviments institucionals.