Avui parlem amb en Babou Bassono i l’Àlex Verdejo, membres de Poble Íntegre, un col·lectiu que treballa per donar a conèixer la revolució burkinesa i la figura de Thomas Sankara als Països Catalans. També són els impulsors d'”Esbec 37″, un documental que explica la història dels 600 infants de Burkina Faso que van ser enviats a Cuba per formar-se en temps de revolució.

Com i quan neix Poble Íntegre i amb quin objectiu?Àlex: És interessant perquè la creació de Poble Íntegre està molt lligada al naixement del documental i a la manera com ens vam conèixer el Babou i jo. Tot forma part d’una mateixa història.

Ens vam reunir un grup de persones a Sabadell interessades en la figura de Thomas Sankara. Posteriorment, se’ns va unir algú de Barcelona i vam formar una mena de grup de treball. En aquell moment no ens consideràvem un col·lectiu, només un grup d’estudi que es reunia per conèixer millor la revolució burkinesa i les seves propostes, amb la idea de traslladar aquestes aportacions al nostre territori.

A partir d’aquesta iniciativa, vam organitzar un primer acte a Sabadell on vam conèixer diverses persones burkineses vinculades a la PAH i al moviment per l’habitatge. Això ens va portar a fer un primer viatge a Burkina Faso, on vam entrevistar persones relacionades amb la revolució en diferents nivells: familiars de Thomas Sankara i altres figures clau. A partir d’aquí, vam començar a escriure articles per mitjans com La Directa i El Salto, i a fer xerrades.

Un dels moments més importants va ser el primer acte que vam organitzar el 15 d’octubre, coincidint amb l’aniversari de l’assassinat de Sankara, al Pou de la Figuera. Ho vam fer en col·laboració amb l’Associació Burkinesa de Barcelona, l’Editorial One Africa i altres entitats. En aquell moment, el Babou era el president de l’Associació Burkinesa. Recordo molt bé el dia que ens vam conèixer en persona: jo havia sentit parlar d’ell, però aquell dia, un company em va explicar que havia estudiat a Cuba amb 600 altres infants burkinesos. A Burkina Faso havíem sentit parlar d’aquesta història, però encara no l’havíem desenvolupat.

D’aquesta manera neix Poble Íntegre, primer com un grup d’estudi, i després amb activitats més públiques, sempre en col·laboració amb les entitats legitimades per fer-ho, especialment l’Associació Burkinesa. Aquesta és la meva perspectiva, Babou, vols afegir alguna cosa des del teu punt de vista?

Babou: No, no, ho has explicat molt bé. La nostra trobada va ser fruit d’aquest vincle ideològic amb la figura de Thomas Sankara. Ells, des de Sabadell, volien conèixer més sobre ell, i nosaltres ja estàvem aquí reivindicant la seva figura. L’acte al Pou de la Figuera va ser el punt de trobada real, on ens vam conèixer cara a cara. A partir d’aquell moment, tot el que ara és Poble Íntegre i “Esbec 37” va començar a prendre forma.

 

Qui és Thomas Sankara i per què va ser tan important a Burkina Faso?

Babou: Thomas Sankara ja no és només patrimoni de Burkina Faso. Entenem el seu llegat sancarista com un patrimoni de la humanitat, per la seva visió futurista i el seu compromís amb la justícia social. Sankara va ser un líder revolucionari anticapitalista i antiimperialista que va liderar la revolució al meu país, Burkina Faso, que significa “pàtria d’homes dignes”. Nosaltres ens quedem amb les seves idees perquè segueixen vigents avui dia.

En el seu moment, el món estava dividit en dos blocs, però la seva visió revolucionària i les polítiques que va impulsar, especialment entre els anys 1983 i 1987, continuen sent actuals. Sankara és el referent de la nova generació d’africans perquè la seva lluita per la sobirania i la descolonització mental va més enllà del seu temps. En definitiva, per a mi, Sankara és el meu pare ideològic.

 

Què va suposar la revolució de l’agost del 1983 per a la població?

Babou: Una de les grans aportacions de Sankara va ser la seva política antiimperialista i rupturista. No confiava en les ajudes del Fons Monetari Internacional ni en les estructures de dependència amb l’antic règim colonial. En canvi, va impulsar l’internacionalisme proletari, buscant suport en països amb principis revolucionaris similars.

També va posar en pràctica polítiques que avui segueixen sent inspiradores, com la lluita per la sobirania alimentària o la independència econòmica. Un dels seus primers passos va ser canviar el nom del país de l’Alt Volta a Burkina Faso, combinant dues llengües autòctones amb un significat profund. A més, va canviar la bandera, l’himne nacional i va impulsar reformes per millorar el benestar del poble. La seva aposta per l’emancipació de les dones, el que avui anomenaríem feminisme, va ser una de les seves contribucions més significatives.

Avui dia, algunes d’aquestes idees estan sent recuperades al Sahel, especialment en matèria de sobirania. El “Discurs d’Orientació Política” (DOP) de Sankara va ser la seva fulla de ruta per transformar un país empobrit en una nació orgullosa, basada en els seus propis recursos i forces.

Àlex: Com explicava en Babou, la revolució de Sankara va abordar moltes qüestions en només quatre anys. No només va transformar l’economia amb una reforma agrària i l’impuls de la indústria pública, sinó que també va lluitar contra la corrupció i va integrar una perspectiva de gènere i ecologista en la seva política. Tot això amb un fort enfocament antiimperialista i de classe.

L’impacte d’aquestes reformes va ser tan gran que ens porta a preguntar-nos què hauria passat si la revolució hagués continuat amb més suport internacional. Per exemple, Cuba va jugar un paper fonamental en aquest procés, i segur que en parlarem més endavant. Tot plegat ens sembla fascinant i creiem que hi ha molt a aprendre del llegat de Sankara. Un dels objectius de Poble Íntegre és precisament contribuir a consolidar Sankara com un referent revolucionari global. Ens vam adonar que, com a persones revolucionàries dels Països Catalans, sovint tenim referents europeus, americans o asiàtics, però pocs africans. Recuperar la seva figura i el seu pensament és una tasca essencial. Llavors, Thomas Sankara ens va semblar una referència increïble a conèixer millor i a promoure. Cada vegada que hem aprofundit en el coneixement de la seva proposta, amb els seus matisos, perquè tota revolució en té, evidentment, i ningú té la fórmula perfecta, ens reafirmem més que mai en el fet que és una figura i una revolució de la qual tenim moltíssim a aprendre. Realment, l’imperialisme occidental es va encarregar de soterrar tot el que va passar en aquell moment. No només a Burkina, sinó també al Congo i altres llocs, on van succeir esdeveniments molt rellevants. Has mencionat l’aliança d’estats del Sahel, que està composta per Burkina Faso, Mali i Níger.

 

Què implica aquesta aliança i quin impacte té a la regió?

Babou: Jo crec que el més visible és que no ens estem adreçant al món en si, sinó que vivim en un món multipolar. La geopolítica és bastant elàstica i va canviant de focus: primer Ucraïna, després Palestina, i així successivament. L’aliança del Sahel, sobretot per a persones com jo, que ens considerem panafricanistes, és la prova palpable que el panafricanisme no és un dogma, sinó una realitat possible. És una fita assolible, tot i que evidentment té costos i dificultats. La IES (Iniciativa d’Estats del Sahel), la Confederació, ho està demostrant: tres dels països més pobres del món estan unificant forces per una raó comuna a la seva realitat. Des de la intervenció de l’OTAN i l’assassinat de Gaddafi, el Sahel s’ha vist afectat pel jihadisme, i aquesta aliança busca una resposta pròpia a aquest problema. Per això, penso que la IES mereix un estudi profund des d’una perspectiva panafricanista. En el passat, hi va haver intents d’agrupació dins d’Àfrica, especialment durant l’època de les independències. Líders com Kwame Nkrumah o Patrice Lumumba ho van intentar, però ara ja no és només un ideal o un dogma: és una realitat. Si, a més, aquesta aliança té un component rupturista, ens alegrem enormement, perquè això significa que el panafricanisme ha passat de ser un simple moviment -i dic moviment per no dir teoria o ideologia, perquè és flexible- a ser una realitat tangible al Sahel.

Un cop d’estat a Mali, un altre a Burkina, un altre a Níger… Inicialment, van començar recuperant els inicis històrics de l’Imperi de Takrur, que ja es va intentar en el seu moment. Ara han decidit actuar amb rapidesa: primer van formar una aliança, després una confederació, han creat una bandera comuna i han començat a aplicar polítiques de reciprocitat. Per exemple, fa dos dies Níger va sortir de l’Organització Internacional de la Francofonia, i l’endemà Burkina i Mali també en van sortir. Això demostra que el panafricanisme és viable, sempre que es tingui la voluntat política i el suport popular. La connotació més important que veiem en l’aliança dels estats del Sahel és el poder i el suport popular que tenen. Hem passat d’un panafricanisme de líders històrics, com Lumumba, Nkrumah o Nyerere, a un panafricanisme que neix del poble. Els líders del Sahel, malgrat que des de fora se’ls anomena “colpistes”, compten amb un ampli suport popular.

No es pot treure el caràcter rupturista d’aquests processos, perquè això és justament el que es vol des de l’exterior: reduir-los a simples cops d’estat. Però no ho són. Es tracta d’una ruptura radical amb el sistema imposat. La població és qui avalua i pesa les polítiques d’aquests líders, i aquests, al seu torn, han d’afrontar una gran pressió per part de les potències estrangeres. Tot i això, la direcció que han pres aquests països ens demostra que el panafricanisme no només és un somni, sinó una realitat en construcció. És a dir, si et proclames rupturista, el que no pots fer és, de sobte, anunciar un conveni o una col·laboració amb la Unió Europea. No. En aquest sentit, es veu que aquests tres líders, aquests tres països, estan sent força coherents en les seves decisions.

La ruptura ja va començar amb l’expulsió de les tropes i bases franceses. Fins i tot van atrevir-se, com en el cas de Níger, a expulsar la base militar nord-americana més gran d’Àfrica. Ho van fer. Ningú s’ho creia, ningú. Semblava un somni, però ho estan fent realitat. I, per a mi, això demostra que sí, que estan avançant. Encara queda molt per fer, perquè segueixen lligats a la moneda colonial, però segurament també hi aniran en contra. D’altra banda, gràcies a les noves tecnologies, ens hem adonat que no només es tracta de neocolonialisme, sinó que hi havia clàusules colonials que ens han lligat durant segles. I ara, amb l’Aliança d’Estats del Sahel, per primera vegada, la gent està obrint els ulls i comprenent que no es tracta només de rebutjar França.

El que la població no vol és l’statu quo francès, aquesta eterna i històrica pretensió colonialista de França. Això no és un rebuig als francesos, sinó una oposició a les seves polítiques. Sankara ja ho va dir en el seu moment: el poble, el proletariat africà, no té res en contra dels europeus. El problema és el sistema, l’establishment. Aquesta visió colonial que els imperis i el capitalisme han mantingut durant dècades: controlant, assassinant, posant i traient presidents des de París. I això s’està acabant. És evident que el món ja no és unipolar, encara que alguns no ho vulguin acceptar. Les dinàmiques geopolítiques estan canviant. L’Aliança d’Estats del Sahel, o la Confederació, ara té la llibertat de pactar amb qui vulgui. Això ja no és un monopoli francès. És un canvi enorme: poder vendre els teus productes a qui vulguis, al mercat que decideixis, i no estar sotmès a contractes colonials signats en el passat que ja no tenen sentit en el present.

 

De fet, l’altre dia, mentre preparava el guió, vaig recordar que quan vau venir amb la Lina Òdena, tu parlaves de recuperar la sobirania discursiva.

Babou: Bé, la sobirania discursiva, en termes simples, vol dir que nosaltres també tenim dret a construir el nostre propi relat. No pot ser que el monopoli de la mentida sigui exclusivament europeu. Durant segles, hem acceptat de manera passiva la informació que ens arribava a través de mitjans com France 24, RFI i altres mitjans colonials. Tot el filtre informatiu venia d’allà. Ara, amb els canvis que s’han produït al món, si volem trencar amb aquests dictats, hem de generar el nostre propi discurs. Això vol dir preparar la nostra narrativa, el nostre guió, les nostres pròpies bases polítiques. La narrativa dominant fins ara ja l’hem vist. Un exemple clar és el discurs sobre Rússia: ens han venut que Putin i Rússia ens volen envair com si haguessin aparegut del no-res, quan sempre han estat allà. Europa, aquest “jardí florit”, ara diu que s’enfronta a una amenaça terrible, i per combatre-la s’estan destinant milions i milions d’euros. Aquesta és la narrativa imposada, i ens la fan empassar sense cap alternativa. Quan parlo de sobirania narrativa, em refereixo al fet que tenim dret a generar i defensar els nostres propis relats, a contrarestar el discurs dominant. Això és fonamental, perquè si no controlem els nostres mitjans i la nostra informació, estarem perduts. No podem permetre que tot estigui en mans de figures com Elon Musk o Donald Trump. No volem seguir per aquest camí.

 

Ara que menciones el tema de la moneda colonial, que encara la teniu, entenc que aquest és un dels grans reptes polítics i econòmics que afronta l’Aliança per consolidar-se i trencar definitivament amb el passat colonial.

Babou: Del tot? No ho crec. Parlem de segles i segles de colonialisme i d’aliances profundes. Encara hi ha una classe política que, tot i tenir la pell negra, porta una màscara blanca. És a dir, segueixen pensant que el futur dels països africans passa per la metròpoli. Això no es desfà d’un dia per l’altre. Tot i així, posar fi a la moneda colonial és un dels grans reptes que han d’afrontar els líders de l’Aliança. Parlem d’una qüestió econòmica, però també simbòlica i política. A Burkina Faso, per exemple, desitgem tenir la nostra pròpia moneda, però això no serà suficient. L’imperialisme, com deien alguns, és com una serp amb mil caps: en talles un i en surten quaranta més. És un sistema que sempre troba maneres de regenerar-se. Sempre haurem de lluitar contra això. No hi haurà un final definitiu, però eliminar la moneda colonial seria un pas important. Si ho aconseguim, començarem a veure la llum al final del túnel.

 

Fa poc s’han unificat els exèrcits, ara existeix un passaport únic i també s’ha adquirit un portacontenidors, però encara queda la qüestió de l’accés al mar. Què suposa tot això per a l’evolució de l’Aliança?

Babou: Els tres països de l’Aliança no tenen sortida al mar, i això implica que hauran de negociar amb alguns dels països veïns que sí que en tenen. Això és una qüestió que s’anirà resolent amb el temps. En el seu moment, es va parlar d’una possible proposta amb el Marroc, però encara no està del tot verificat. El que sí que sabem és que alguns països podrien estar interessats a cedir l’ús d’un port. Ja ho vam veure quan Mali estava sota les sancions de la CEDEAO: Guinea Conakry va jugar un paper clau oferint el seu port per ajudar. També hi ha hagut exemples de solidaritat en altres moments, com el de Togo. Ara, amb el nou president de Ghana, sembla que hi ha una bona sintonia. Crec que per a alguns països pot ser una oportunitat interessant, perquè tenir el monopoli d’exportació i importació de tres països que depenen del teu port és, econòmicament, molt beneficiós. Segurament, trobarem algun país que hi vegi una oportunitat i decideixi col·laborar. Pel que fa a la integració, el passaport únic ja és una realitat, i això representa un avenç important. Tot i així, encara queda molta feina per fer.

Passem a parlar del vostre documental, Esbec37. De què tracta i quin va ser el punt de partida per narrar aquesta història?

Àlex: Bueno, ara la història l’expliques tu, però sí que aprofito per recollir el cable que vaig llançar al principi, aquell primer acte del 15 d’octubre que vam fer conjuntament a Barcelona, on vaig conèixer més profundament aquesta història, vam conèixer més detalls i vam començar a establir un vincle personal i polític, que ha anat creixent amb el temps… Això va ser el 2017, han passat 8 anys des de llavors. Hem fet un acte cada any, fins i tot durant la pandèmia vam fer un acte pel 15 d’octubre, a vegades molt petit, l’any passat el més gran que hem fet mai, amb més de 100 persones alhora, en el mateix moment. I crec que va ser el tercer any o així, vam fer un acte a Sabadell pel 4 d’agost, no pel 15 d’octubre, sinó per l’inici de la revolució, en un habitatge ocupat de Sabadell, i vam fer una xerrada específica sobre els 600 infants de Burkina Faso que van anar a formar-se a Cuba. I aquell dia me’n recordo que li vaig portar un regal al Babou, que havia portat a Burkina, que l’havia portat allà en algun moment (no recordo quan), era la carta de l’ambaixada de Cuba que traslladava al govern de Burkina Faso la invitació perquè aquests 600 infants poguessin estudiar allà. I aquell dia li vaig dir que volia anar a Cuba, i em va dir “jo també”. I aquí és quan va començar a sorgir tota aquesta història del documental. Llavors, ara convidaria el Babou a resumir aquesta història dels 600, una mica l’argument del documental, que al final no deixa de ser aquest moment històric narrat a través del Babou i d’aquestes persones que es van formar a Cuba.

Babou: Doncs sí, la idea del documental és de Poble Íntegre. Tu i jo. Jo també recordo aquest moment que estàvem a Sabadell, i quan ho vas dir, vaig pensar: “És obvi, com dius? Te’n vas a Cuba? Clar que sí, jo també hi vaig.” I des d’aleshores estem amb aquest projecte, que realment tindrà més continuïtat. Ja estic avançant algunes cosetes. I el documental el resumiria com una part de les millors parts de la meva vida, personalment, però també com a camarada. Perquè jo, com a narrador, estic allà, però estem parlant d’un grup de 600 joves que van recollir aquest moment, aquesta confiança de Thomas Sankara en l’internacionalisme proletari entre les dues revolucions, la de Burkina i la de Cuba. També la connexió que tenia amb Fidel Castro i el seu esforç per destacar que la joventut i l’educació eren bases fonamentals pel futur. Així que tornem a veure com Sankara pensava en tot alhora. De fet, tenia un enfocament particular en l’educació, sobretot en les carreres tècniques. El que allà diuen “politécnic”.

No només seguir el sistema francès, anar-hi amb corbata i seure en una oficina. No. Sankara pensava més en formacions professionals i coses així. I nosaltres, quan vam anar-hi, gairebé el 90% de nosaltres vam tornar amb carreres tècniques. I el documental tracta d’això. Explica aquest moment històric de les nostres vides, de com un líder revolucionari va confiar en nosaltres. I després, una mica de la amargura de veure que, a vegades, els interessos no busquen el benestar de la majoria. Perquè, encara que Sankara l’haguessin matat… bé, això és una altra pel·lícula que arribarà. Però tornar i no poder exercir ni això, i arribar a considerar-te persona no grata al teu propi país… Revolució, pregunta sí. Això és molt dur.

Perquè, sigui el que sigui, som burkinesos. Al final, són qüestions d’Estat. És discutible, òbviament no estariem contents perquè Blesmata el seu millor amic, tot canvia. Això està clar, però tornar i servir al teu país, crec que era el mínim que podien haver fet, deixar-nos servir al nostre país, tot i que tinguem idees diferents. Però ni això, vam tornar així, molt pocs van poder exercir allò que havien après. Tot el que vam aprendre, a més, és un desastre, no? Econòmicament, clar, érem 600, imagina’t els costos, per després tornar i no fer res.

Àlex: Al final, el documental, no? Tot això que acaba d’explicar el Babou, explicat des d’un retorn. Ells van anar a estudiar el 86 a Cuba, van tornar entre el 91 i el 92, pocs anys després. 30 anys més tard, tornen el Babou, tornen l’Issac, que és una altra camarada que viu a Burkina Faso i que també va estudiar allà, i tornen a l’ESBEC37, que és el centre educatiu, l’escola secundària bàsica al camp número 37, Rodolfo Carballosa, que era un militant, un internacionalista cubà, que va morir a Angola.

Penso que era el primer… No, era un pinero, el primer pinero, la primera persona de l’illa de la joventut que va morir a Angola, si no m’equivoco. I es troben amb antics professors, amb antigues companyes de classe, amb personatges rellevants també, com l’Aleida Guevara o Silvio Rodríguez. I a partir d’aquí, a partir d’aquest retorn, reconstruir tota aquesta història. Com deia, el Babou ara explica una història dura en alguns moments, molt il·lusionant en altres, però al final, la idea de fons que teníem molt clara, i el leitmotiv que teníem molt clar des del principi, i nosaltres ho dèiem com a broma, però és així, que no volíem que la gent sortís del cinema plorant, sinó amb el puny alçat. Això ho teníem claríssim. La història serà dura, però ells han seguit lluitant, i aquí seguim, no? I aquí segueixen reivindicant la figura de Sankara més de 30 anys després, ni l’assassinat imperialista, ni tot el que va venir després, ho ha pogut impedir. I això és el que reflecteix, en última instància, el documental.

Llavors, en aquest sentit, pensem que té un valor aquest, de poder explicar una història personal, però que alhora, i principalment, explica una història col·lectiva, una història de lluita, una història d’educació en temps de revolució, de lluita contra l’imperialisme i d’internacionalisme proletari, com deia el Babou, de com la força que poden arribar a tenir els pobles quan s’uneixen, fins i tot contra enemics tan grans com els Estats Units o l’estat francès

 

Si voleu, expliqueu quan s’estrena, quan es pot veure tot això.

Àlex: L’hem presentat en alguns festivals, que tampoc no és el tema principal, però sí que estem en procés de veure si entrem a la selecció d’algun. I, en tot cas, el més rellevant i important… és que el dia 2 d’agost s’estrena a Ouagadougou, a Burkina Faso, en una sala de 500 persones al Cine Burkina, un cinema mític d’allà, on estaran convidades les persones que van anar a estudiar a Cuba, principalment els protagonistes de la història, gent del Memorial Thomas Sankara, i altres persones diverses a les quals s’invitarà a viure aquesta gran estrena mundial, que creiem que seria guai que pogués ser a Burkina Faso. Llavors, en algun moment ens agradaria poder fer alguna cosa semblant a Cuba, quan sigui possible, tot i que logísticament també té les seves complexitats a nivell de les nostres vides.

Al final és un documental que hem finançat col·lectivament, a través d’un goteo, amb aportacions d’entitats, i per això tenim la capacitat econòmica que tenim. Però bé, pensem que Burkina i Cuba són la prioritat, evidentment, com a propietàries de la història. I aquí, als Països Catalans, farem tres grans estrenes: el 16 d’octubre a Barcelona, el 17 d’octubre a Sabadell i el 18 d’octubre a València, que seran en cinema.

A les nostres xarxes socials, ESBEC37, aviat posarem la reserva de les entrades i més, de cara a l’abril. A partir d’aquí farem una primera gira als Països Catalans, en diverses ciutats. Però bé, convidem sobretot a anar a les del cinema, perquè és molt guai anar al casal del teu poble, però sempre té aquest punt extra. I aquesta és una mica la situació de la primera fase de la difusió. Després, també, la intenció és que pugui sortir a les televisions de Cuba i Burkina Faso, i esperem que també per aquí.