En aquest nou capítol de la nostra anàlisi sobre la ideologia de Star Wars, ens centrarem en la qüestió del gènere i els seus rols expressats en les tres trilogies i els dos spin off.

A Star Wars hi ha molts personatges codificats com a “masculins”: es refereixen a ells com “ell”, fins i tot en el cas dels robots. En la primera trilogia, a més de Leia, estan Mon Mothma, fundadora de l’Aliança Rebel i primera cap d’estat de la Nova República, i Beru, la tia de Luke, però amb molt poc temps en pantalla. A més, en aquesta saga els cognoms es transmeten patrilinealment: Luke és Skywalker pel seu pare Anakin Skywalker (encara que aquest adopta el cognom de la seva mare Shmi Skywalker, perquè és fill de la Força i no té un pare real), Leia és Organa pel seu pare adoptiu Bail Organa i Ben Solo (el nom real de Kylo Ren) és Solo pel seu pare Han, a pesar que Solo ni tan sols sigui el seu cognom real, com descobrim al spin off Solo (2018). Analitzarem a continuació la representació de tres personatges de les trilogies: Leia, Padmé i Rey, així com Jyn Erso, del spin off Rogue One (2016) i Qi’ra, de Solo (2018).

A A New Hope (Una nova esperança, 1977) coneixem a Leia Organa, la líder de l’Aliança Rebel, molt més hàbil i capaç per a la lluita política que el seu germà Luke i el contrabandista Han, que després es convertirà en el seu marit. No obstant això, hi ha una espècie d’involució en el seu personatge: d’ocupar un paper actiu en els episodis IV i V passa a estar en una posició molt més cosificada en el VI, en la famosa escena en la qual porta un bikini daurat quan cau presonera de Jabba el Hutt. En un interessant gir dels esdeveniments, usa les seves cadenes d’esclava per a asfixiar a Jabba, amb la qual cosa participa de manera activa en la fugida del palau del Hutt. Leia va intercalant moments sentimentals (tradicionalment associats a “allò femení”) amb moments més durs (associats a “allò masculí”) en la saga, demostrant que una bona figura de lideratge ha de ser empàtica per sobre de tot. No obstant això, sí que existeix un pes patriarcal: quan Luke veu morir a Obi-Wan a les mans de Darth Vader, Leia el consola immediatament i es dóna per descomptat que “el natural” en l’escena és que ho faci, però ningú fa el mateix per ella, que ha vist com el seu planeta d’origen, amb els seus éssers estimats dins, és destruït per l’Imperi. Una vegada més, es dóna per descomptat que la dona és el suport emocional de l’home i el seu benestar emocional està supeditat al d’ell, encara que ella també estigui passant per esdeveniments traumàtics.

En la nova trilogia, no obstant això, és una dona de mitjana edat que continua activa políticament i és, de fet, líder de la Resistència contra la Primera Ordre. Una de les crítiques positives que se li van fer a The Last Jedi (Els Últims Jedi, 2017) és precisament la cuidada representació que es fa del seu personatge, tan poc comú en els papers per a dones de la seva edat: és la màxima autoritat política en la Resistència, és respectada per la seva intel·ligència i valentia i actua com a mentora i protectora de personatges més joves, un paper típicament destinat a homes (pensem en la clàssica figura del mentor del “viatge de l’heroi” que vam comentar en l’anterior article, com Gandalf o Dumbledore). Li ensenya a Poe Dameron, el millor pilot de la Resistència, un home més jove que ella, a no deixar-se portar pels seus impulsos i que ser un heroi no sempre significa prendre decisions perilloses i arriscades, sinó vetllar pel benestar i la seguretat de tot el món. Això funciona com una bonica deconstrucció dels tòpics de l’“heroi típic”, personificat en la figura de Poe. També és molt destacable l’amistat de Leia amb la vicealmirall Amilyn Holdo, que se sacrifica en un enfrontament amb la Primera Ordre per a permetre escapar a rebels de la Resistència. En un món audiovisual colonitzat per la cultura de Hollywood, en la qual molt poques vegades veiem a personatges femenins de mitjana edat mostrar diverses facetes de la seva personalitat i construint relacions sanes de companyonia, Leia i Holdo són una agradable sorpresa.

Padmé, per part seva, se’ns presenta com una adolescent que gràcies a les seves habilitats va ser triada reina electa de Naboo i després va ocupar un càrrec com a Senadora. És un personatge que combina unes grans capacitats intel·lectuals amb habilitats per a la batalla. No obstant això, a mesura que avança la seva relació amb Anakin, va perdent progressivament la seva agència i pes en la trama, veient com a poc a poc ell va caient al Costat Fosc sense que les seves paraules assenyades siguin escoltades. Després d’una forta discussió a Mustafar, Anakin l’asfixia amb la Força i ella es posa de part, donant a llum a Leia i Luke i morint immediatament després. La raó que donen per a la seva mort és que “va morir de tenir el cor trencat”, com si el fet de donar a llum a bessons en unes males condicions de seguretat i higiene després de sofrir danys greus en la tràquea no tingués res a veure amb la seva mort.

Rey és un personatge que porta aires de canvi a la nova trilogia: és la protagonista, no pertany a cap família famosa de la saga, sinó que ve “d’enlloc”, sobre ella recau el fil conductor de la trama i no està definida pels seus interessos amorosos. El seu viatge personal consisteix a descobrir-se a si mateixa i el seu paper en el món i entrenar-se com a Jedi sota la tutela de Luke. No sabem què passarà amb ella en l’episodi IX, The Rise of Skywalker, que s’estrenarà al desembre d’aquest any, però tot sembla encaminat al fet que el seu arc evolutiu culmini d’una forma satisfactòria i coherent amb el que hem après d’ella en aquestes dues pel·lícules.

Respecte als spin off, Jyn Erso, protagonista de Rogue One (2016), participa en el robatori dels plans de l’Estrella de la Mort per a l’Aliança Rebel, però continua sent una altra pel·lícula plena de personatges masculins (encara que apareix novament Mon Mothma). Per part seva, Qi’ra en Solo (2018), sembla tenir una personalitat complexa que la porta a navegar la vida del crim, però sempre constreta en el paper de l’interès amorós d’Han.

Tots aquests personatges, amb les seves parts negatives i positives, tenen en comú que són dones blanques, amb la qual cosa la presentació femenina continua presentant un biaix d’ètnia. No obstant això, en Els Últims Jedi coneixem a Rose Tico, interpretada per l’actriu Kelly Marie Tran, estatunidenca d’origen vietnamita. És la primera vegada que en la saga un personatge asiàtic té tant pes i rellevància en la trama: és una netejadora de naus que acaba convertint-se en agent de la Resistència per a venjar la mort de la seva germana, heroïna en la guerra contra la Primera Ordre.

En un posterior episodi ens centrarem en la representació de les masculinitats en la galàxia, reflectides, per exemple, en la rígida política de l’Ordre Jedi respecte als sentiments, que en gran part va abocar a Anakin a caure al Costat Fosc, o en el personatge de Kylo Ren. Ens veiem a la galàxia molt, molt llunyana!

Sofía Lorenzo González

Star Wars i la ideologia, Episodi II: Relacions Socials i jerarquies de poder