Com a estil de dansa, el ballet sorgeix entre els segles XV i XVI a la Itàlia renaixentista i es trasllada ràpidament a la França monàrquica. Romandrà allà i acabarà sent un art en decadència fins a mitjans del segle XIX, quan els ballarins russos comencen viatjar a altres països per mostrar el seu art. Tot i ser ja famós a la Rússia tsarista, el ballet rus assoleix la seva màxima esplendor en el marc de les polítiques culturals socialistes, des del triomf de la Revolució de 1917 fins a la dissolució de la Unió Soviètica.

És en el període soviètic quan el ballet rus crea les seves millors obres i composicions i forma els seus millors ballarins. El govern comunista manifesta un ràpid i ferm compromís amb la cultura, i atorga un departament tècnic específic a totes les disciplines artístiques, inclòs el ballet. Malgrat que el lema de la Revolució d’Octubre va ser Pa, pau i terra, els bolxevics tenien molt clara una altra necessitat bàsica: la cultura. Aquesta era i és un front molt important de la lluita de classes. Si un poble educat és un poble lliure, un poble culte és un poble viu. I, pels soviètics, la cultura va acabar representant tots els valors humans pels quals lluitaven.

En la societat soviètica, la cultura es va convertir un dret universal. Les polítiques culturals socialistes es van centrar a retornar les arts als ciutadans; literatura, cinema, teatre, música, dansa i les arts plàstiques eren accessibles a tothom. Així, un dret que mai podrien gaudir sota el capitalisme es va convertir en l’ànima del poble rus, particularment, el ballet. En ell veien la glòria de la vida i afirmaven que la poesia que feien les ballarines amb els seus cossos il·luminaven el seu futur. 

Els ballarins russos van agafar una dansa ferida de mort a Europa i la van transformar en un ball insuperable amb una visió social, transmetent en ella totes les alegries i preocupacions dels seus conciutadans i, en fer-ho, van donar-li essència. Tant és així que els ballarins soviètics i les seves ensenyances segueixen sent de gran importància avui dia. El Mètode Vaganova, creat per la professora i ballarina Agrippina Vaganova, és un dels més utilitzats actualment, de la mateixa manera que Fonaments de la Dansa Clàssica de 1934 segueix sent un llibre cabdal en l’ensenyament d’aquest art. 

Similar és el cas de Cuba. Tot i que el ballet cubà sempre ha estat un dels més complets i innovadors del món, la dictadura de Batista els tenia ofegats culturalment i financerament. Amb el triomf de la Revolució Cubana, les arts passen a ser un dret del poble i per tant han de ser assequibles per tothom i finançades per l’estat, i així roman fins al dia d’avui. La Prima Ballerina Assoluta del Ballet Nacional de Cuba, Alicia Alonso, afirmava “Somos una islita pequeña, que heredó el subdesarrollo, con una Escuela reconocida en el mundo entero. Y no es una escuela para una élite, es de todo un pueblo, con profesores y bailarines salidos del pueblo. La verdad hay que decirla: la Escuela es obra de la Revolución.”

De fet, les companyies i escoles de dansa dels països comunistes sempre es compten entre les millors del món, com per exemple la Companyia de Ballet Mariinski, la Bolshói Ballet o el Ballet Nacional de Cuba. De la mateixa manera, els millors ballarins de la història sovint provenen d’aquestes companyies, com Anna Pavlova, Galina Ulanova, Rudolf Nuréyev, Vaslav Nijinsky, Viengsay Valdés o Dani Hernández.  

Es pot veure en ambdós casos com una societat socialista dona ales a l’art quan el retorna al poble i aquest aconsegueix crear elements d’una bellesa incomparable. L’art és de tothom i de ningú i els comunistes hem de garantir el seu lliure accés. Perquè no es pot fer la revolució sense la cultura. Perquè no es pot ballar sense lluitar. 

Paula Quílez Relaño

Aquest article va ser publicat originalment a Realitat.