És complicat començar qualsevol text, amb independència del tema a tractar, sense parlar de la covid-19 i de com aquesta crisi ha afectat la nostra vida en totes les seves esferes. La pandèmia ha estat l’accelerador d’una crisi econòmica i social que ja teníem a sobre, i ha explicitat encara més la injustícia, les fragilitats i les misèries del sistema capitalista. Alguns d’aquests elements els hem tractat àmpliament, però precisament perquè la situació ha trastocat les nostres vides de moltes formes diferents, poden aparèixer en primer terme debats que en altres circumstàncies queden tapats, i no se’ls dóna la importància que tenen; un d’ells és el model d’oci.
Vivim en una societat que té un model d’oci completament basat en el consumisme. Per començar associem l’oci, sortir a “passar-ho bé”, amb l’oci nocturn; i aquest està articulat entorn a restaurants, bars i demés establiments on es subministren begudes alcohòliques. En general, la socialització, els “plans de cap de setmana”, la relació amb la natura, giren al voltant d’un model consumista.
És obvi que hi ha diversos àmbits i espais on això no és així. De la mateixa manera, és clar que l’oci té un paper clau en la socialització dels i les joves, i és una eina importantíssima de transmissió cultural, de valors, i per tant amb molt potencial per generar consciència de classe i organització política. Però aquest no és l’objectiu del present escrit, molt menys ambiciós, tan sols un primer pas. Vull centrar-me en quatre propostes d’oci que comparteixen una sèrie d’elements que les fan accessibles a tothom i senzilles de posar en marxa: no requereixen una despesa o inversió econòmica significativa, no requereixen grans desplaçaments o equipaments difícils de trobar, no requereixen habilitats tècniques que necessitin formació específica o gran experiència, i es poden gaudir amb i adaptar per a gairebé tothom.
En primer lloc, els jocs de taula són una afició encara incipient al nostre país, però amb un paper central a l’oci d’altres països, especialment Alemanya. Dels jocs de taula pots gaudir-ne tres vegades cada cop: preparant la sessió, mentre hi jugues, i en acabat comentant-la. Pot semblar que preparar una tarda de jocs de taula no té més interès, però trobar el joc adequat per a cada ocasió és tot un art. Hi ha molts tipus de jocs diferents, i no tots són adequats per a qualsevol públic, però si triem bé funcionaran per a qualsevol grup, inclosos nens i nenes des de ben petits. Hi ha jocs cooperatius o socials, on té molt pes la socialització. Hi ha jocs de cartes o lleugers, senzills d’aprendre i que es poden portar a la butxaca i jugar a qualsevol lloc. Hi ha jocs centrats en la immersió temàtica, que permeten posar-se a la pell dels més diversos protagonistes en tot tipus d’aventures o situacions a resoldre. I per acabar, tenim els jocs de gestió de recursos, d’estratègia o wargames, més exigents i que requereixen d’una certa experiència per poder gaudir-ne plenament. Òbviament adquirir els jocs requereix una inversió, però tenint en compte les hores d’entreteniment que ofereixen, és molt econòmica. De la mateixa manera, comentar la jugada en acabat forma part de l’experiència de socialització que és el joc, ja sigui per riure de les situacions còmiques que s’han pogut generar o per comentar els moments clau d’un joc d’estratègia que ens ha entretingut durant tota la tarda.
Una altra activitat que es pot gaudir tres vegades, i que ens permet socialitzar és el que podem anomenar “gastronomia compartida”. No parlo dels clubs gastronòmics, que sí requereixen una important inversió inicial i de manteniment, així com dedicació i compromís amb el projecte col·lectiu. Però és relativament senzill organitzar trobades amb els amics i amigues, rotant l’amfitrió. Es tracta de pensar en allò que agradarà a les convidades, preparar-ho, gaudir-ne conjuntament. I, per suposat, una llarga sobretaula per parlar d’allò que hem menjat, però també de qualsevol interès compartit o, per què no, algun joc de taula.
Cal dir que la pandèmia imposa limitacions tant pel que fa als jocs de taula com a la gastronomia compartida, i pot representar una dificultat afegida a l’hora de cultivar noves aficions. Però en canvi, han estat uns mesos on s’ha posat de manifest la importància de gaudir de la natura, així com de l’esport amateur. Els mesos de confinament estricte, així com les primeres activitats que es van permetre durant la desescalada, van suposar un allau de persones fent ús dels espais naturals, moltes d’elles per primer cop en molt temps, o com a mínim sense tenir-ne l’hàbit. Això, que de bones a primeres és un fet positiu, ha explicitat una relació amb la natura que en molts casos no acaba de ser respectuosa, ni escapa de la lògica consumista. Ens hem acostumat a veure els accessos als parcs naturals més propers a l’àrea metropolitana tancats a mig matí pel col·lapse de visitants, i això és conseqüència d’un imaginari en el que “anar a la natura” vol dir agafar el cotxe, conduir fins a l’aparcament d’un parc natural, fer la primera ruta marcada a la guia del parc, i acabar en un restaurant de carn a la brasa.
I això tot i que vivim en un país que és bàsicament bosc, i amb multitud d’espais naturals dels que gaudir. No cal anar gaire lluny de casa per estar en un entorn natural, en molts casos es pot fer caminant, en bicicleta, o com a molt en transport públic si es viu en segons quines zones de l’àrea metropolitana. Es tracta de gaudir de la natura per si mateixa, passejant sense necessitat de fer res concret, de visitar cap fita marcada a les guies turístiques. Pot semblar un pla poc atractiu però fer-ho amb criatures ajuda molt a canviar la perspectiva. La seva curiositat innata, el ritme pausat de qui no té pressa per arribar enlloc, que en té prou amb seguir un escarbat o construir una cabana amb quatre branques, ens ajuda a repensar què esperem de la natura.
L’espai natural és, també, un lloc privilegiat per a l’esport amateur. Però cal dir que, si bé la major part de la superfície de Catalunya és forestal, en molts casos l’estat de conservació dels boscos i camins (normalment privats) deixa molt a desitjar. I d’altra banda no sempre se’n fa un ús respectuós, no només amb la pròpia natura, sinó també amb la resta d’usuaris d’aquests espais. Em sembla perfecte l’esport amateur i que la gent surti en grup, per exemple, a fer ciclisme pels camins rurals, però he de poder passejar-hi amb els meus fills sense risc, sense haver d’estar patint per una topada fortuïta amb algú que va massa de pressa per un camí transitat.
Òbviament també es pot practicar esport en entorn urbans. Tot i que no sempre tenim a disposició instal·lacions públiques suficients, les opcions són moltes i variades, i amb una inversió mínima de recursos es pot gaudir de l’esport amb amics i amigues, companys i família, un altre d’aquests recursos senzills i a l’abast de tothom per compartir una bona estona, socialitzar i passar-ho bé sortint de la lògica consumista.
La pandèmia en molts casos ha suposat un trasbals, i més enllà de les tragèdies, ha implicat canvis substancials en les vides de moltes persones. L’oci és un dels aspectes que s’ha vist afectat de ple i és un bon moment per provar noves propostes de les que tan sols n’he situat algunes a l’abast de tothom, amb independència del poder adquisitiu, el temps disponible o l’edat. És un primer pas per avançar en un camí que té un gran potencial transformador, i que altres espais polítics tenen molt més treballat.
Hector Sánchez Mira
