El procés de construcció de l’Estat-Nació espanyol va implicar l’agreujament de la dinàmica uniformadora i centralista espanyola sobre els diferents pobles que conformaven l’Estat. En el cas gallec, això implicà la dissolució del Regne de Galicia l’any 1833 i, amb ella, l’etern oblit del poble gallec en matèria productiva, econòmica i educativa per part de l’Estat central. La configuració político-administrativa de Galicia al servei de la Monarquia Hispànica i l’Estat Espanyol naixent (mitjançant una divisió provincial que no representava la realitat territorial gallega, unes administracions podrides pel caciquisme i l’assimilacionisme cultural que va pretendre esborrar la llengua i la cultura gallega de la història) no va fer més que agreujar les desigualtats que el poble gallec patia.
Alfonso Daniel Rodríguez Castelao, nascut al municipi corunyès de Rianxo el gener de 1886, ha estat un dels principals teòrics i exponents del nacionalisme gallec i de la cultura gallega. Havent estudiat Medicina a la Universitat de Santiago de Compostela i molt vinculat a la producció gràfica i al disseny, des de la seva joventut es va implicar a la defensa de la cultura gallega amb la seva participació en la revista viguesa d’il·lustració gràfica Vida Gallega amb 22 anys.
Castelao no inventà el galleguisme, seria un error veure-ho així. Abans d’ell, Galiza havia germinat moviments com el provincialista, el federalista o el rexionalista, que havien impulsat processos com el Rexurdimento de les lletres gallegues en el primer cas o la creació de la Real Academia Galega en el darrer. En canvi, sí fou un dels principals exponents del que serien les Irmandades da Fala – conjuntament amb Vicente Risco i Antón Villar – que, a la seva fundació l’any 1918, ja van identificar a Galiza com a nació al seu Manifest fundacional i reivindicaven la seva sobirania en la construcció d’una autonomia federada amb la resta de pobles de l’Estat.
La importància de Castelao radica, així, en el paper que jugà perquè el galleguisme passés de ser un moviment regionalista i cultural, a un moviment nacional amb una rellevància cabdal en l’evolució de Galiza com a poble sobirà. L’objectiu d’aquest article és, així, apropar la figura de Castelao i el seu pensament al moviment comunista català i al conjunt del sobiranisme popular concretament a partir dels seus posicionaments al voltant de l’alliberament nacional de Galícia i el federalisme.
1. Sempre en Galiza
L’obra magna de Castelao fou Sempre en Galiza, publicada 10 de març de 1944 durant el seu exili a Buenos Aires. Aquesta es divideix en quatre parts principals i diferenciades: la introducció, o Adro, correspon als articles escrits a Badajoz per A Nosa Terra durant l’any 1935; la primera part va ser escrita entre València i Barcelona durant la Guerra Civil, l’any 1937; la segona part la va escriure a Nova York durant el seu viatge a Buenos Aires l’any 1940 i, finalment, la tercera part la va escriure a Buenos Aires l’any 1944.
El fet que l’obra inclogui aquest trajecte espai-temporal de quasi una dècada, a continents diferents, permet al lector analitzar l’evolució del pensament de Castelao a mesura que avançava el transcurs del conflicte. La intensitat en què es viuran els esdeveniments sociopolítics de l’Estat en temps de guerra va marcar també la seva visió al voltant de conceptes com la hispanitat, l’encaix de Galiza a l’Estat, la configuració d’un model federal com a resposta al conflicte nacional i, fins i tot, la relació de Galiza amb la resta de lusofonia.
Castelao es pot definir com un líder pragmàtic i militant, profundament galleguista d’esquerres i, finalment, un federalista convençut. La pràctica política d’aquest sempre va estar lligada al seu lligam amb la societat civil gallega – a partir de cercles culturals i literaris – i amb la defensa dels seus drets socials i polítics a partir de la seva activitat al Partido Galeguista. En cap moment es va reduir a la producció teòrica aïllada de la realitat material del poble gallec – i, de fet, que Sempre en Galiza, considerada la base del nacionalisme gallec contemporani, sigui una publicada durant els seus darrers anys de vida és mostra.
2. Trets principals I: galleguisme i federalisme
Al llarg de la seva obra, Castelao tracta diverses qüestions que formen part de la psique gallega i que han configurat la seva mentalitat i forma de viure, entre elles la coneguda morrinha i saudade. Dos conceptes que són indestriables de l’experiència de la migració externa – cap a les Amèriques – i internes – a altres punts de l’Estat molt més industrialitzats, com és el cas de Catalunya -, que va haver de viure la societat gallega dels segles XIX i XX.
En el primer cas, en parlar de la morrinya, Castelao afirma com “la llunyania de la terra encara és un mal de sentiment que fa plorar de solitud als emigrants gallecs” i, en aquest sentit, afegirà un punt clau que marcarà la lluita del nacionalisme gallec posterior: l’afirmació de com aquesta morrinya no és patiment només d’aquells que migren, sinó també dels que es queden en una terra que es troba dominada. En paraules de Castelao “els bons gallecs som expatriats tot i que visquem a Galiza. O és que viure a una Terra agenollada no és tan dolorós com viure al desterrament?”.
En segon cas, el concepte de saudade és molt més concret a la lusofonia i no té una traducció concreta al castellà o al català. Aquesta defineix un sentiment, molt proper a la melancolia, per la llunyania a quelcom estimat i el desig a resoldre la distància i per l’autor és el signe diferencial de la psicologia gallega. Castelao vincula aquesta saudade a aquest sentiment d’orfandat i a “la lluita entre dos anhels incompatibles, el d’estar i no estar a la mateixa terra” i, a diferència de la morrinya, és inconscient. L’emigració gallega, segons ell, es diferenciaria de la castellana, ja que mentre la segona es queda a la seva terra o marxa per a sempre, la primera sempre té el desig de tornar-hi. De fet, trobant-se ja a l’exili, Castelao afirma a la seva obra el desig d’enterrar els seus ossos a Galiza un cop aquesta sigui lliure.
Vet aquí el que es pot considerar un primer tret del galleguisme de Castelao: la lluita per la defensa de la seva Terra i del seu poble amb l’objectiu de fer tornar la pàtria a aquells gallecs que es troben orfes d’ella per la dominació que pateixen pel règim centralista i assimilacionista de l’Estat. És remarcable aquesta visió com el primer tret del seu galleguisme, ja que configurarà posicionaments posteriors, com és el cas de la relació de Galiza amb la resta de pobles de l’Estat o la denúncia al centralisme espanyol com gènesi dels mals que pateix Galiza.
Abans d’acabar aquest punt sobre el seu galleguisme, però, és important remarcar el caràcter de Galiza com a nacionalitat que desenvolupa Castelao a partir de les tesis de l’autodeterminació del dirigent comunista Iosif Stalin: “nació és una comunitat estable, històricament formada d’idioma, de territori, de vida econòmica i d’hàbits psicològics reflexat a una comunitat de cultura. Només l’existència de tots els signes distintius, en conjunt, pot formar la nació”. Al llarg de la primera part de l’obra acabarà demostrant l’aplicació d’aquests punts al cas gallec.
Encara que Castelao no s’identificava amb el marxisme ni era comunista, l’ús de la cita d’Stalin no fou casual: el primer designà la Unió Soviètica com a únic país del món, superant als Estats Units, amb un règim federal semblant al que podria donar resposta als problemes nacionals de l’Estat Espanyol. Va apelar a Stalin, ja que aquest reconeixia el dret a l’autodeterminació i donava una solució justa a l’afer que plantejava la convivència de pobles diferents sota un règim unitari opressor però que no volien renunciavar del tot a la idea d’una unitat superior en un futur. Castelao era, doncs, federalista.
Del federalisme de Castelao, però, s’ha de remarcar el reconeixement al dret de separació que li donava a les nacions sobiranes i, per tant, el dret de Galiza a constituir-se en estat independent si les condicions eren les idònies. A mesura que la guerra va avançar i la victòria del franquisme va acabar produint-se, els posicionaments de Castelao front a la relació que havia de tenir Galiza amb la resta de l’Estat es van anar radicalitzant i cada cop més va entendre la independència com a solució al problema nacional – tot i que mai va arribar a renunciar al federalisme.
Ja abans de la guerra (l’any 1935) afirmà que aquest assimilacionisme impossibilitava la configuració d’una veritable “pàtria hispànica” i que, ans al contrari, la dinàmica centralista acabava provocant el secessionisme d’aquelles comunitats nacionalment diferenciades, com va ocórrer amb Portugal. Afirmà, també, parafrasejant a Ganivet, que “Espanya, com a nació, no ha pogut crear encara un ambient comú”, ja que els períodes d’’unitat hispana no havien estat capaços de constituir un caràcter homogeni. Posteriorment, arribarà a afirmar al tercer llibre (1944) que “no és que sigui separatista, ni per sentiment ni per ideologia, però és cert que cada cop veig enfonsar-se més les fronteres morals que ens diferencien de la resta d’Espanya” i que “només davant ‘d’un separador, em puc sentir separatista”. Així, el separatisme es va desenvolupar davant el context totalitari que va haver de patir la societat gallega per la fosca nit del franquisme.
El nacionalisme de Castelao es troba vinculat, alhora, amb l’internacionalisme i la seva proximitat a postures marxistes que es portaven desenvolupant a la III Internacional, amb Georgi Dimitrov com a principal exponent. Així, no planteja com a contradictòries ser nacionalista i defensar models supranacionals de coordinació i cooperació entre països. En les seves paraules, els desitjos d’independència no es podien anteposar als de la solidaritat, ja que eren compatibles. Sumant això, entenia que el paper de les nacions perifèriques – Galiza, Catalunya i Euskadi – era impulsar la regeneració de la resta de l’Estat amb l’impuls d’un model federalista.
Finalment, del seu galleguisme i de la seva anàlisi sobre la relació que Galiza havia de mantenir amb l’Estat, és remarcable destacar com negà el caràcter nacional d’Espanya. En les seves paraules “Espanya ni té idioma únic, ni cultura única, ni costums homogènies, ni té unitat ètnica, ni formació històrica comú, ni necessitats confluents. Per tant, Espanya no és una nació sinó un conjunt de grups humans ètnicament desunits”. Entèn Espanya, així, com la suma en una unitat estatal del conjunt de nacions que la conformen i, per això, defensa que la solució al problema nacional ha de passar pel model federal: un federalisme que respecti les sobiranies dels pobles que la conformen i que estigui basat en la cooperació, la solidaritat i l’internacionalisme entre elles. Un tret remarcable d’aquesta federació és, justament, la incorporació de Portugal.
3. Trets principals II: l’iberisme i la lusofonia
El model territorial federal que defensa Castelao està influït per la proximitat cultural, lingüística i geogràfica de Galiza i el passat històric comú amb Portugal: primer amb el Regne Sueu de Gallaecia durant l’Alta Edat Mitjana amb les províncies del Nord de Portugal, després amb el Regne de Galícia a partir del segle XI i, finalment, per l’annexió de Portugal a la Monarquia Hispànica fins a la seva independència.
Aquesta unitat galaicoportuguesa es pot percebre a Castelao d’una forma dual. Per una banda, defensa que ambdues llengües provenen de la mateixa: l’antic galaico-portuguès. Vincula la importància de la llengua gallega amb la lusofonia i, concretament, amb els més de setanta milions de parlants que tenia el portuguès llavors al món. Al pensament de Castelao es troba el gallec com la llengua pròpia de Galiza i denuncia la persecució històrica que aquest ha patit i la seva exclusió del sistema educatiu. En les seves paraules, és justament l’idioma el que dona ànima a un poble i un dels factors cabdals que acaben configurant la seva identitat nacional i la seva evolució com a nació.
Per l’altra banda, aquesta unitat amb Portugal es dona a través de la defensa dels posicionaments iberistes tradicionals del pensament federal de l’Estat, com fou el cas del català Pi i Margall. Per Castelao, la missió de Galiza era aconseguir que Portugal s’incorporés a la “comunitat hispànica”. És molt important entendre que, per ell, la hispanitat no està lligada a l’espanyolitat ni tampoc a la identitat castellana, sinó que consisteix en l’agrupació de cultures que han conformat històricament la Península Ibèrica i que poden tenir un full de ruta comú dins d’una federació. No és un projecte unionista ni assimilacionista.
Per sustentar el seu posicionament iberista, utilitzà el fet que el periodista Teixeira Bastos afirmés que “el dia en què a Espanya s’assentés un model federal, Portugal no tindria inconvenient a confederar-se amb l’Estat Espanyol”. D’aquesta forma, torna a remarcar que el problema de la unitat hispana radica en el centralisme castellà i en la seva dinàmica assimilacionista. L’objectiu d’aquesta germanor galaico-portuguesa seria restablir els lligams culturals de la seva antiga comunitat i nació.
4. Conclusions
En paraules de Bautista Álvarez, un dels fundadors de la Unión do Povo Galego, la militància juvenil de l’organització “debe levar nunha man o Sempre en Galiza e na outra o Manifesto Comunista, sempre nesa orde”. Aquesta afirmació, provinent d’un militant galleguista i comunista de finals del segle XX, és un dels principals exemples de la importància que va tenir l’obra Sempre en Galiza pel nacionalisme gallec contemporani. Tot i que Castelao mai s’identificà amb el marxisme ni amb el comunisme, a dia d’avui continua sent un referent pel comunisme gallec contemporani. Les seves tesis nacionalistes han permès que el galleguisme actual actuï amb un posicionament rupturista, però també solidari amb la resta de pobles de l’Estat.
Castelao és d’aquelles figures que són recordades i mencionades pels moviments sobiranistes d’arreu de l’Estat, però oblidades pel republicanisme d’allà on no es pateix l’opressió nacional. Per arribar a una solució pels diferents pobles que conformen l’Estat Espanyol, seria necessari que els republicans, d’esquerres i federalistes d’aquells territoris que es troben lluny de la perifèria, arribessin a llegir, debatre, pensar i discutir a autors com Alfonso Daniel Castelao.
Parlar de nacionalisme, federalisme i internacionalisme és impossible sense tenir en ment que l’alliberament nacional és indestriable de l’alliberament social, i a la inversa. Qualsevol aposta política que intenti solucionar una sense l’altre estarà condemnada al fracàs i a la irrellevància política. És per això que llegir a Castelao continua sent útil a dia d’avui per tot aquell que vulgui evitar ser un d’aquells imperialistas fracasados que, segle rere segle, acaben veient frustrats els seus intents de construir una sola Espanya. Així com continua sent útil per aquells que, fora de Galiza, busquem trobar respostes a com avançar amb la ruptura del règim del 78 i el sistema capitalista.
Lucía Aliagas Picazo
