El mes de març passat s’estrenava en la plataforma Atresplayer Premium, d’Atresmedia, Veneno, una sèrie que narra la vida de Cristina Ortiz La Veneno entremesclant-ho amb la història de Valeria Vegas, una estudiant universitària que va conèixer a Cristina i va escriure les seves memòries “¡Digo! Ni puta ni santa”, publicades poc abans de la mort en 2016, en circumstàncies molt sospitoses, de l’estrella de la televisió. La sèrie ha suposat un autèntic fenomen audiovisual en els últims mesos i el passat cap de setmana vam poder veure el seu vuitè i final capítol, seguit de l’emissió en obert dels dos primers episodis en Antena 3.
Sense caure en el simple efectisme, la morbositat o en la pornografia del sofriment com a ganxo per a l’audiència, aquesta producció suposa un recorregut emocional per la vida de Cristina. Veiem moments de la seva infància (etapa en la qual és interpretada per Guille Márquez) i adolescència (en la qual li dóna vida Marcos Sotkovszki) al seu natal Adra (Almeria), quan encara se la coneixia com Joselito. L’actriu Jedet agafa el relleu per a interpretar a una Cristina ja jove adulta, quan inicia la seva transició per a viure obertament com una dona trans. A partir de la seva etapa com a prostituta a Madrid (en aquest Parque del Oeste en el qual descansen part de les seves cendres i es restablirà la placa que li retia homenatge i que va desaparèixer l’any passat) és interpretada per Daniela Santiago, que retrata a Cristina en el seu salt a la televisió. Esta noche cruzamos el Mississippi i La sonrisa del pelícano són els programes que la converteixen en una icona absoluta de la cultura mediàtica de la dècada, sent la primera dona trans que té un paper tan destacat en el mitjà audiovisual i convertint-se en un referent de visibilitat per al col·lectiu. Després d’uns anys de vivències molt intenses i una estada en la presó, La Veneno torna als platós de programes com ¿Dónde estás corazón? i Sábado deluxe, interpretant-la en aquesta etapa final Isabel Torres. Enmig d’aquesta voràgine, Cristina viu el dolorosíssim distanciament de la seva família (especialment de la seva mare, que no accepta que la seva filla sigui una dona trans), relacions sexoafectivas profundament tòxiques, els canvis socials de l’Espanya de finals dels anys 90 i primers anys 2000 i infinitat d’anècdotes amb les seves amigues, entre les quals cobra un especial protagonisme Paca La Piraña, que en la sèrie s’interpreta a si mateixa.
A mesura que et submergeixes en totes les històries que teixeixen la vida de Cristina, és impossible no plantejar-se unes certes preguntes: els mitjans de comunicació li van agafar afecte genuïnament o simplement la van tractar com un mico de fira? L’audiència s’entretenia amb ella o es divertia a costa seva? És hipòcrita que les cadenes de televisió que van explotar la seva imatge quan el públic l’adorava i van passar a humiliar-la en polígrafs i entrevistes vàries després de la seva estada a la presó ara intentin vindicar la seva història?
Els relats importen. Les narratives importen. Qui conta qui i com ho explica importa. A Cristina se la titllava de fantasiosa: es posaven en dubte totes les seves declaracions sobre els secrets del món de la faràndula, sobre els homes famosos amb els quals suposadament havia mantingut relacions o sobre el seu pas per la presó, ple d’abusos i vexacions. Se la tractava de xarona, maleducada i ordinària: tendim a veure mala educació en una dona parlant sense embuts i sent honesta amb les seves opinions i el relat de la seva vida (sobretot si és una dona que pertany a col·lectius socialment desfavorits de per si mateix, com és el cas de La Veneno, dona trans), però no en l’home dèspota engominat de torn.
Veneno ens enfronta a nosaltres mateixes, ens posa davant del mirall i ens obliga a reflexionar col·lectivament sobre a qui li donem un tracte determinat i per què. Cristina és tota una llegenda en l’imaginari popular perquè era llenguda, s’enfrontava a qualsevol i parlava sense embuts de temes tabú en la televisió d’aquella època. Però cal pensar en les persones com a persones i no com el mite que generen al seu voltant: la gent li té un gran afecte perquè, sobretot, es notava que era una bona persona. És per això que la seva figura va perviure més enllà del meme i de les seves nombroses frases mítiques (“¡Digooooo!”, “¿Qué curriculum tiene esta tarántula?”, “Que me casooooo… y me mato”) i encara la continuem recordant com una estrella del seu temps, un huracà que ens va deixar massa aviat.
Sofía Lorenzo González
Article originalment publicat a Realitat.
